Díaz-Sánchez

L’enfrontament que es viu al PSOE és rellevant pel panorama polític espanyol, a la vegada que il·lustra la manera de fer dels partits.

Cada candidat vol representar una manera d’entendre la política. Díaz, més institucional, pactista, propera a la visió governamental dels partits, més partidària de l’estatus quo, més a l’antiga manera de fer del PSOE, partit que espera que un dia o altre el PP s’afebleixi i pugui ser l’alternativa ordinària de govern. El suport de González i Zapatero ajuda a reforçar aquesta imatge.

Sánchez es vesteix de candidat alternatiu, més proper a moviments socials que estan farts de la manera habitual de fer política, tips de la manera de fer del les estructures de partit, amb tendència a l’estabilitat amb risc d’anquilosament. Espera que l’alternativa vingui més del combat que de l’espera.

Aquesta divisió entre establerts i alternatius s’acompanya de la divisió territorial del partit. Un partit dels sud versus un partit del nord. Disculpin la simplificació excessiva.

I posta a simplificar, un partit més proper als interessos de sempre o un partit més trencador, sense sortir de ser un partit d’arrel socialista-socialdemòcrata, que fa anys i panys que no es reclama del marxisme.

Continuant amb les simplificacions, un partit que mira al centre o un partit que mira més cap a l’esquerra. Un partit més construït de dalt a baix o de baix a dalt. Un partit conformat o un partit engrescat, si és que la política de partit, clàssicament entesa, pot ser veritablement engrescadora.

Probablement, les dues candidatures amb més possibilitats de guanyar contenen una hibridació dels extrems apuntats, amb pesos diferents, tanmateix. I, en qualsevol cas, un partit en crisi, com gairebé tots els socialistes europeus, que no sap contestar què és el socialisme en el segle XXI, en l’època de la globalització.

El meu pronòstic és que guanyarà Díaz, perquè té l’aparell de la gestora al seu costat i, per tant, té més instruments per generar mecanismes de vot favorable a la seva opció, que sortia com indiscutiblement guanyadora i avui ja no ho sembla tant.

En qualsevol cas, els resultats poden ser molt ajustats. Si els que tenen els mecanismes per esbiaixar el vot, quan no determinar-lo amb la promesa de privilegis futurs, guanyen de manera dubtosa o, almenys, poc clara, el PSOE quedarà visiblement partit en dos. Si ho fan els que es vesteixen d’“outsiders”, passarà semblantment, amb un aparell a la contra.

Si, quan es miri al mirall, qui guanya no es troba veritablement legitimat, de poc li valdrà haver guanyat. Sempre sabrà que va escàs de legitimitat, encara que ho vulgui dissimular. També ho sabran els militants.

El risc final és que els guanyadors decideixin que als perdedors , ni aigua. Que no tinguin la intel·ligència de curar ferides i donar terreny de joc als “perdedors”. Que juguin al control de les agrupacions territorials i locals i que distingeixin entre els partidaris i la resta. Que uns tingui prebendes i els altres siguin enviats a l’ostracisme. Els partits no van sobrats de talent, sempre en necessiten més. És poc intel·ligent prescindir-ne, sigui on sigui.

Qui guanyi, sigui Díaz o Sánchez tindrà una gran responsabilitat en determinar el futur del PSOE. Si el guanyador juga a l’enfrontament, el PSOE té mala peça al teler. Sort en tindrà, llavors, dels errors dels altres. Poc consol serà aquest. En qualsevol cas, i mentre la socialdemocràcia no es reinventi, no se’n sortirà amb facilitat.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*