Rajoy calla. De l’assumpte del Canal d’Isabel II no en diu ni mitja paraula. Cal creure que espera a saber la magnitud i abast dels danys. Tampoc no vol fer d’amplificador d’un assumpte que el debilita.
La sensació d’impunitat en els anys passats, en què semblaven que els gossos es lligaven amb llonganisses, va facilitar que s’escampés una forma de fer que avui es judica amb duresa o amb més duresa que no pas abans de la darrera gran crisi.
No és només la crisi el que explica que la ciutadania giri l’esquena a aquells que fan jocs de mans amb els diners dels altres aprofitant-se de la situació de domini o de gran influència.
Una més gran formació i el convenciment que si no s’aturen pràctiques corruptes les conseqüències indesitjables (com els seus autors) acaben caient sobre tothom han fet que el que es veia com un efecte colateral d’una determinada forma de fer política avui es considera inacceptable.
Com més i millor actuïn els tribunals, la conscienciació de la ciutadania anirà pujant esgraons i, ni que sigui perquè la por guarda la vinya, els temptats a posar mà a la caixa s’ho pensaran dos cops.
Que així sigui. Encara que sempre n’hi ha que no escarmenten mai.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!