Coca de recapte

El bloc de Ramon Farré Roure

18 d'abril de 2017
0 comentaris

Erdogan

Recep Tayyip Erdogan fa dies que segueix una deriva preocupant, des del punt de vista de la democràcia entesa a la manera com l’entenen els estats de llarga tradició democràtica.

Es pot dir que no es pot governar de la mateixa manera un Estat com Turquia que un Estat com el Regne Unit, per assenyalar-ne un amb democràcia consolidada de l’occident europeu . Ben cert que s’assemblen poc.

La situació política i estratègica de Turquia, membre de l’Otan, a les portes de Síria i a tocar del vesper d’orient mitjà, amb tensions d’origen gihadista i kurd, no és fàcil de gestionar.

Però un Estat que aspira un dia o altre ser membre de la Unió Europea, encara que ara mateix res fa semblar que tal adhesió es consumi, no pot fer passos enrere en  aspectes essencial vinculats a la separació de poders  i als contrapesos necessaris per evitar formes presidencials que suposin una concentració de poder excessiu i poc o gens controlat per la ciutadania, a l’estil rus.

Està en joc, en un territori i moment concret, comprovar si Islam i Democràcia poden coexistir, com, en pura teoria, sembla possible.

Erdogan ha guanyat per estret marge el referèndum que li ha de permetre actuar com un veritable soldà (ahir dilluns va visitar la tomba del soldà del Imperio Otomà Yavuz Soldà Selimper), la qual cosa fa pensar en un país fortament dividit i en un recompte que es presta a tota mena de dubtes.

L’OSCE (Organització per a la Cooperació i Seguretat a Europa) afirma que el referèndum no complia amb el requisits establerts pel Consell d’Europa. Corresponsals estrangers afirmen que l’acció del poder de l’Estat ha estat francament esbiaixada en favor del Sí a Erdogan. Ja se sap que els referèndums es fan per guanyar i els que ja tenim una certa edat recordem els que es van fer en temps del Generalíssim.

Els estats europeus i els USA tenen mala peça al teler. La Unió Europea és el primer soci comercial de Turquia. El flux d’immigrants està molt controlat per aquest gran país. L’OTAN hi té bases militars estratègiques.

La prudència és una bona consellera i la precipitació un error. Tanmateix, si els qui poden intervenir deixen que els que tenen el risc d’actuar com a dictadors se surtin amb la seva sense cap constrenyiment i encara són recompensats no es pot augurar res de bo ni en les relacions internacionals ni enlloc. D’exemples no en falten.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!