No s’esverin, encara. Faig referència a un titular del diari “La Mañana” de Lleida de tal dia com ahir de l’any 1981. Després d’un Consell de ministres, el portaveu del govern espanyol declarava, i era portada del diari, que “No existe ninguna campaña del Gobierno contra Cataluña”.
Quan el portaveu governamental (desconec qui era, però segur que era home) ha de sortir a negar alguna cosa, es pot deduir que hi ha elements com per pensar-ho.
El 23F és de l’any 1981. La LOAPA (en castellà) ja començava produir efectes, encara no havia estat declarada anticonstitucional, en un context de post-cop d’Estat, després que la petita finestra que es va obrir amb la Constitució, per simbolitzar el període de canvi democràtic començat en vida del dictador, es tanqués gairebé de cop.
L’Estat de les Autonomies va començar a fer figa així que va ser establert. L’antic règim, que pervivia, en part, i la secular tradició centralista espanyola no podien acceptar l’autogovern de Catalunya en aspectes essencial de la vida ciutadana. I poc a poc, “sin prisa, pero sin pausa” , recordant Suárez, va començar el recorregut que ha dut l’autonomia catalana a ser un pàl·lid reflex del que podia haver estat si la Constitució s’hagués desplegat altrament.
Malgrat la simplificació, obligada pel context, el titular del 1981 no sembla avui un titular passat de moda, quan el president Puigdemont es pot fer una fotografia amb cinc requeriments del Constitucional perquè no actuï com a president de Catalunya, d’acord amb la voluntat expressada pels catalans en les urnes i allò que el Parlament decideixi.
Quan escolto Roca defensant que a la Constitució hi ha elements per resoldre el problema català no puc deixar de pensar en la història d’Espanya en els darrers dos segles i una mica més. El dret, sense la voluntat d’utilitzar-lo per facilitar la decisió lliure i informada dels ciutadans, no serveix de massa res.
L’anàlisi del text sense el context és sempre insuficient.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!