Unió Democràtica de Catalunya ha finit la seva trajectòria. No és el moment, ni el lloc, de revisar la seva trajectòria i importància històrica. Tot just un apunt.
Els partits neixen, creixen i moren. N’hi ha més que han desaparegut que no pas en funcionament i amb activitat pública.
Què ha matat Unió? Formalment, els deutes, la mala gestió econòmica d’un partit que ha estirat el braç més que la màniga i que sense rellevància pública–allunyat dels governs–ni capacitat d’influència ha vist assecades les fonts de finançament.
El partit l’ha matat el Procés, dit molt simplificadament. Altres creuen que ha estat Duran Lleida qui l’ha mort. Dues maneres de veure-ho. El més probable, tanmateix, és que no hagi estat una única causa, ni únic el botxí.
I, si ha estat Duran, la responsabilitat s’ha de fer extensiva al Comitè de Govern, als que li reien les gràcies i l’idolatraven, als que no van saber plantar cara, als que, en veure el que no es feia bé, deien ui, ui, ui o uf, uf, uf i no gosaven plantejar alternatives.
També als que buscaven només la prebenda o el lloc a recer, als pusil·lànimes que no gosaven aixecar la veu, als aprofitats, als calculadors, als deshonestos. No tothom amb el mateix grau de responsabilitat i no tothom amb la mateixa llibertat d’acció.
I no en tenen cap culpa la bona gent d’Unió que van saber mantenir-se fidels als principis fundacionals del partit, la gent honesta que treballava amb convenciment per la pervivència del país i del seu partit, amb dignitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!