Veig massa cares llargues en molts dirigents polítics de signes diferents. No és una epidèmia, de fet no és ni malaltia, però trobo a faltar alegria.
Naturalment, no es tracta de riure com si et faltés un bull o com un inconscient de la complexitat de la política en societats avançades, en un context, adés, ara i ja sempre, d’incertesa.
Tampoc de negar la preocupació que suposa, o ha de suposar, les creixents desigualtats socials, per posar només un exemple, o les dificultats de tot tipus a les quals cal fer front amb urgència.
Tanmateix, amb empentes i rodolons, els dèficits públics, el creixement dels indicadors econòmics i socials de molts Estats arreu del món i les expectatives futures són millors que no eren tot just un any endarrere.
L’estat d’ànim d’una part prou significativa de la societat catalana també ha millorat significativament, després de gairebé quatre anys de creixement econòmic sostingut, amb incerteses, ben cert, però també amb expectatives positives.
Amb tot, falta alegria, com si les decisions que s’han prendre pesessin massa en el bon ànim de qui les han d’adoptar, la qual cosa no és cap bona notícia.
Millor prendre-les, les decisions, des de l’optimisme que no pas des del pessimisme. Qui ho veu tot negre no decideix bé.
I no em diguin que només són optimistes els que tenen informació dolenta o insuficient.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!