Ahir es va signar formalment l’acord que ha de possibilitar la portada d’aigua des de l’embassament de Rialp a diferents municipis de les comarques de la Segarra, l’Urgell, la Conca de Barberà i l’Anoia.
El projecte del qual ahir se’n va posar la primera pedra, simbòlicament parlant, ve a cobrir un dèficit llargament acreditat en l’interior de Catalunya.
L’abastament planificat ha de resoldre per anys i panys les necessitats d’aigua en els municipis afectats, en un horitzó probable de disminució de reserves d’aigua, en el context del canvi climàtic en l’àrea del Mediterrani occidental.
No ha estat un acord fàcil i molts han estat els actors que l’han fet possible. La determinació de la conselleria de Territori i Sostenibilitat ha estat clau, com es va reconèixer en els diferents parlaments en l’acte celebrat al paranimf de la Universitat de Cervera.
Escau subratllar una manera de fer. Es reconeix el problema, es busca una solució amb els instruments existents i fonamentada en l’evidència, no en la subjectivitat, es trenen complicitats, es treballa dur en successius refinaments de les solucions plantejades, si cal se’n busquen de noves, s’obliden les diferències entre els actors, ningú no duu tota l’aigua al seu molí, tothom fa renúncies a posicions prèvies, diferents administracions treballen plegades i es prima el bé comú. Complex i difícil de fer però ben senzill, clar, transparent.
No sempre és així. També hi ha ocasions en què, reclamant un mètode com el descrit, es fa tot el contrari, es prioritza la mentida o les mitges veritats, es cerca a qui penjar la llufa per tal d’obtenir guany de part. L’objectiu no és altre que derrotar l’adversari de manera que s’obtingui rèdit electoral. I mentrestant, el problema sense solucionar, la moral pública perjudicada i l’enfrontament garantit. I els ciutadans mal atesos o directament perjudicats.
En la primera forma de fer m’hi sento reconegut. La segona em produeix una sensació de malestar i de rebuig incontenible, en creure-la immoral, inútil i contraproduent. Exemples de la segona forma n’hi ha dia sí i dia també, malauradament.
A la primera manera, li’n dic fer política. A la segona, politiqueria barata, demagògia, populisme. He de reconèixer que conec persones (siguem amables) que creuen que fan política quan segueixen la segona manera de fer.
Crec que li’n diuen la política de la post-veritat. Seria millor dir la política de la mentida. Vergonya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!