La desigualtat extrema i creixent és un risc. La cohesió social pateix molt si els pocs acaparen un molt i els molts es queden amb un poc. Decisions electorals i referendàries en el món acaben essent influenciades per la percepció fonamentada de creixent desigualtat. Pensin, per exemple, amb el Regne Unit i amb els USA.
L’informe d’Oxfam-Intermón que es va fer públic ahir subratlla que el 10% dels espanyols més rics acumulaven, l’any 2016, el 56% de la riquesa espanyola. Uns 4,7 milions de persones tenen el mateix que 42,6 milions. La fortuna de només tres persones molt significades equival a la d’uns 14 milions de persones.
L’informe explica que “…La recaptació per l’impost de societats ha estat menys de la meitat que el 2007. El gran forat recaptatori continua sent, per tant, l’impost de societats”. Una dada ho expressa amb claredat: les famílies aporten un 84% de la recaptació, mentre que les empreses aporten un 13%. Aquesta darrera frase ha estat titular en un diari digital.
Intentar fer-se una idea cabal de la riquesa d’un país, del seu repartiment, del règim fiscal i les seves conseqüències recaptatòries, de la diferència fiscal entre rendes del treball i del capital, dels forats de frau per un s’escapen els recursos, del problema dels paradisos fiscals i de l’economia submergida llegint una notícia del diari, necessàriament breu, és com donar per fet que es coneix l’Ulisses llegint-ne el primer capítol d’una traducció al portuguès.
Ho dic perquè segons com es presenti i es llegeixi la notícia la conclusió pot ser que la culpa de tot la tenen, així en general, les empreses, la qual cosa seria un error de conseqüències imprevistes.
D’empreses n’hi ha de moltes maneres. L’any 2016 hi havia a Catalunya 606 mil empreses, de les quals 574 mil amb menys de 9 treballadors, més de la meitat de les quals no en tenien cap. La meitat de les empreses són persones físiques. Encara no el 3,5% de les empreses són societats anònimes i el 36%, aproximadament, limitades.
Si de manera implícita, sense dir-ho expressament, arribés a solidificar la idea que les empreses, sense cap matís i totes en el mateix sac, són les responsables del desgavell fiscal espanyol i la injusta distribució de la riquesa a Espanya faríem un mal favor a la munió de persones honrades que davant d’una empresa, petita, micro o unipersonal, com a exemples habituals, s’esforcen cada dia per surar ells mateixos, crear riquesa i, en alguns casos, ocupació, complint amb els deures fiscals que la societat els imposa mitjançant les lleis. Altra cosa és si aquestes estan mal fetes. Però si així fos, que així sembla, l’empresari complidor no en tindria tampoc cap culpa.
El propietari de la furgoneta que fa més hores que un rellotge per viure de repartir cerveses i gasoses, el propietari o propietaris d’una petita editorial que fa deu llibres l’any, la periodista autònoma que va amb una càmera de vídeo fent notícies a preu fet, el podòleg que va per les residències de gent gran, la traductora al català de tres llibres l’any en hongarès, la xurrera que va per les fires i així 300 mil exemples més, només a Catalunya, no crec que puguin ser responsables de la creixent desigualtat en la societat espanyola. Naturalment que han de pagar impostos, com tothom que en té l’obligació i han de ser proporcionats a la riquesa generada.
Cal denunciar i corregir amb urgència aquest estat de coses, posant el focus en les grans bosses de frau, una part pot correspondre a empreses, segur que sí, com pot ser de particulars, segur que també; en les lleis injustes o francament millorables perquè no és normal la pèrdua de recaptació per societats; i en canviar més d’hora que tard una acció política que té poca consideració envers l’economia productiva i la promoció de l’equitat i la justícia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!