Aquests dies, els mitjans es fan ressò del que anomenen cas Nadia, pel nom d’una nena, que cap culpa no té, que, pel que es coneix, ha estat instrumentalitzada pels seus pares per fer calaix, fonamentant-se en el dolor que causa la malaltia, rara i incurable, d’una criatura.
Aquest enunciat, voluntàriament neutre, fins on se’n pot ser, pot provocar que alguns lectors s’enfadin per la manera de presentar els fets i el rebutgin. Probablement, el redactat que en farien seria força més dur i directament culpabilitzador dels pares que han permès la concatenació de fets que recullen els mitjans.
L’ànim d’aquest apunt no és judicar l’acció dels mitjans, ni cap altra cosa. Amb tot i de passada, em semblà incomprensible l’atenció pública que mereixien els fets quan es tractava, aparentment, de facilitar una millor vida de la nena mitjançant una intervenció mèdica costosíssima a l’estranger. La història grinyolava per més d’una banda i des de fa anys. No vull pensar que l’atenció que es presta ara als aspectes més escabrosos en sigui la torna. Deixem als mitjans i als seus col·legis professionals que ho analitzin i ens ho expliquin.
Les meves preocupacions són principalment altres. La primera la poca atenció a protegir una víctima rellevant: la nena. Tothom sap com es diu i massa persones quina imatge més o menys té. La insistència en parlar de cas i de cas N.N. n’és una mostra. Em sembla que convindria buscar una altra forma de referir-s’hi, malgrat que el nom, diuen, no fa la cosa.
La meva preocupació és també la facilitat amb què aspectes que cal creure formen part del sumari del qual se n’ha decretat el secret, que no em consta aixecat, són coneguts per l’opinió pública, per exemple el nombre exacte de fotos que hi ha en un llapis de memòria. La facilitat amb què es trenca el secret i el fet que mai no es conegui ni se sancioni qui el corromp em sembla preocupant i impropi d’un país avançat i civilitzat. Altra cosa és si el secret es declara amb excessiva facilitat, però, un cop declarat, cal respectar-lo.
No puc tampoc entendre la facilitat amb què persones que desconeixien els fets, dels quals només en tenien una referència llunyana i més aviat esbiaixada cap a la llàgrima, s’apressaven a donar-hi credibilitat i a contribuir a la causa. No n’hi ha poques de circumstàncies i persones perfectament conegudes que mereixen l’atenció i l’ajut d’altres persones i d’organitzacions contrastades que requereixen de suport.
Comprendran que poca simpatia, cap ni una, de fet, tinc pel pare i la mare de la nena. Tampoc no en tinc cap per tots els presumptes estafadors, corruptes, xoriços i malfactors que puguin passejar-se pel país. Dit això, em sembla delicadíssim que se’ls pengi la llufa de la culpabilitat absoluta sense cap judici i sense una sentència ferma que disposi de manera inapel·lable que les presumpcions han deixat de ser-ho i que els investigats han esdevingut, o no, culpables.
Si el judici requerís de jurat, caldrà anar a Pernambuco a buscar persones que no tinguin ja el parer fet i puguin seguir-lo amb voluntat d’imparcialitat. La justícia sempre arriba tard.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!