Dues cares de la mateixa moneda. Es tracta d’aconseguir enfortir el discurs de la unitat indivisible d’Espanya i de dissuadir d’optar per la independència els catalans que dubten de la seva bondat i necessitat.
Qui esperi que d’una reforma de la Constitució Espanyola en surti el reconeixement de la nació catalana i el dret a decidir el seu futur polític mereix ser titllat d’il·lús, amb fonament.
Qui es conformi amb quatre besses, com ara que el català tindrà reconeixement constitucional i que es limitarà el dèficit fiscal, farà bé de recordar que ni el que hi ha avui escrit a la Constitució ha estat respectat.
El català necessita poder polític, un Estat, amb majúscules, per poder disposar de la protecció que tenen altres llengües europees i poder definir polítiques culturals i d’ensenyament que veritablement l’enforteixin.
I, finalment, del que es tracta és de poder administrar la riquesa que els catalans col·lectivament generin i de poder definir en tota la seva extensió, amb les límits que imposa la pertinença a Europa, en la mesura que ho pot fer avui un Estat, les polítiques econòmiques i fiscals.
Res del que ha estat escrit formarà mai part de la reforma constitucional que puguin impulsar els partits espanyols. Mai no reconeixeran la sobirania catalana, mai no escriuran que la sobirania està dipositada en el poble català.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!