A estones paga la pena aixecar la vista i mirar no ja la Lluna sinó Mart. El planeta en què pot haver-se perdut la sonda Schiaparelli de la missió espacial europea ExoMars.
Si hom mira cap a la terra, el que s’hi veu és massa sovint inacceptable. I no em refereixo a les rucades del candidat Trump, que diu que a les eleccions americanes hi haurà tupinada i no acceptarà el resultat, que també.
Veig gent morint-se de fam, encara. Guerres que no acaben mai. Ni un minut de pau a la terra des que s’ha acabat la Segona Guerra Mundial, per no anar més enllà. Homes que exploten altres homes. Mars que s’empassen els més valents i desesperats. Malalties evitables. Desesperança, patiment, por.
És incomprensible com una humanitat que és capaç de saber la massa d’un planeta que passa per davant d’un sol allunyat milers de milions de quilòmetres de la terra, o que escolta com cau un vehicle a Mart, malgrat no es conegui què ha acabant passant, no pugui de cap manera resoldre problemes aparentment més senzills.
Cal deduir que no ens són de senzills i que és més fàcil que uns quants centenars de científics, matemàtics i enginyers es posin d’acord per dirigir una nau a Mart, que no pas una desena de països decideixin acabar amb la guerra a Síria, a Iraq, a Líbia o al Iemen, per exemple.
I és ben trist i inacceptable.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!