Prou m’agradaria saber-ne més per intentar explicar perquè està de moda entre algunes persones i alguns grups polítics no anar arreglat o anar-ne com dissimulant.
Els qui, quan érem petits i joves, ens arreglàvem només per anar a alguns actes molt especials, com ara el casament d’un oncle o d’una tieta, el dia de la palma o el dia de la primera comunió, i d’això fa més de cinquanta anys, qui sap si no tenim dins nostre alguna cosa que ens fa anar arreglats en cerimònies públiques o actes rellevants. Si ens han de fer una foto que ha de ser pública tenim tendència a dur la roba planxada, per exemple, o a posar-nos alguna roba que mig llueixi, que no sembli que vas pengim-penjam.
Observo que alguns que volen significar que són avançats i progressistes, i uns quants adjectius més o menys de moda, no tenen entre els seus costums el d’anar arreglats (o que es noti) quan es presenten en públic o es fan una foto perquè sigui vista. Anar arreglat no vull dir pas anar de vint-i-un botó i amb un vestit de marca italiana o francesa. Vull dir dur la camisa o la brusa planxada i també els pantalons, per exemple, i no cal que sembli que han sortit de la capsa.
Que això passi no és pas bo o dolent. Però no és irrellevant. Quan ens arreglem o ens desarreglem volgudament ho fem per denotar alguna cosa, enviar algun missatge o dissimular-ne altres.
Els qui vam viure en temps més precaris que ara, en termes generals, i amb menys possibilitats de canviar de vestit ens arreglàvem per la foto perquè ja n’anàvem prou de desarreglats cada dia. No volíem, o no volien els nostres pares, que sembléssim que no ens podíem canviar de camisa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!