Hi ha violència a Gràcia, Barcelona. No es veu cap via de sortida. Tal vegada serà perquè no hi és. I si hi és, pot no ser acceptada.
S’ocupa un edifici. S’hi organitzen activitats. Es crea un discurs. Una normalitat, per anormal que pugui ser, mentre la decisió judicial no arriba, o precisament perquè la decisió té un temps llarg de gestació.
La decisió judicial, d’acord amb la legislació vigent atribueix la titularitat de l’immoble a qui en té les escriptures i acredita ser-ne el propietari i es declara que cal que es faci efectiva l’atribució.
En el sistema ordinari en tot estat de dret, quan l’ordre judicial no s’executa de bon grat pels qui han de deixar l’edifici, correspon a la força legítima de la policia fer el desallotjament i permetre al titular del bé poder-ne fer ús lliurement, si cap procediment d’organització no funciona, com és habitual.
I comença el conflicte. I no hi ha cap altra sortida possible. L’ajuntament de Barcelona no es pot seure a cap taula a ningú per parlar de com es poden reprendre les activitats que es feien a l’edifici en un altre lloc. Perquè no hi ha ningú a l’altra banda, ningú que vulgui respondre la pregunta.
L’objectiu no és reprendre les activitats, el que es vol és reprendre l’ocupació. Sigui com sigui. I en aquesta lògica, els violents, una part dels que conformen el conflicte, no pas la totalitat, assumeixen el protagonisme, si no són aïllats i si hi ha forces polítiques o socials que els emparen o els justifiquen perquè la seva lògica és la de la disrupció, en un context de malestar social que té fonaments i al qual no es veu sortida o sortida evident.
I què han de fer els poders públics? Permetre l’ocupació amb una sentència judicial ferma contrària? (Si una sentència no cal complir-la, les que a un perjudiquen tampoc? Sobra el sistema judicial?) O assumir el conflicte i gestionar-lo?
Una societat en què cadascú pot fer la seva sense cap límit en el dret dels altres a fer la seva també no pot subsistir, o sí que pot, si assumeix que el més fort és qui acaba fent la seva. No serà la societat de drets i llibertats, no serà la societat de la convivència, tampoc de l’equitat.
I això no significa que no hi hagi molt i molt per fer per guanyar en justícia, dret, llibertat, igualtat d’oportunitats i equitat en la societat actual. Però aquests guanys s’han de fer pel conjunt de la societat, i al servei del conjunt de la societat, no pas pel grup dels violents de conducta disruptiva.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!