Ni un ni altre, l’avui. O tots dos. Però no són pas iguals, el passat i el futur. El passat ha estat i té efectes sobre el present. El futur no arriba mai, no és. Tots dos mouen el món , tanmateix.
En la política hi ha partits que es preocupen força pel passat i, a tot estirar, pel present i d’altres que assumint-lo, miren més endavant, amb ànim de seguir essent instruments útils al servei d’una causa o d’una societat. N’hi ha de tots colors.
L’afirmació anterior ha de ser matisada: els partits passen per moments en què el passat pesa molt, i vincla la mirada endarrere, i d’altres en què els mou més la preocupació per allò que ha de venir, per preparar els presents encara per arribar, i aixequen la mirada. Això passa (hauria de passar) a totes les cases.
Exemples hi ha que palesen que sense fer exercicis de repensar-se, ni que sigui perquè la societat avança, millor canvia, a velocitat de vertigen, els partits deixen de ser útils i desapareixen o es debiliten fins a esdevenir irrellevants.
Aquest cap de setmana un partit fundat fa més de quaranta anys, Convergència, ha fet un pas decisiu: la meitat dels seus militants en votació nominal, no delegable i discreta han decidit crear un espai polític nou.
Convergència, que vol dir els seus militants i els qui comparteixen en bona part la seva visió, ha decidit seguir essent útil, com ho ha estat aquests quaranta darrera anys. Podia haver-se quedada arraulida en un espai segur, podia dedicar-se a pensar i repensar el seu passat, però ha decidit, contràriament, afrontar amb solidesa, i moltes ganes, el repte de mantenir la seva rellevància a la Catalunya d’avui i de demà.
Molta gent vol i espera que així sigui.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!