He de confessar que fins fa com qui diu quatre dies no em podia creure que els partits espanyols no fossin capaços de fer govern.
Per poc que s’hagués posat allò que se’n diu l’interès general per davant de l’interès dels partits i les seves burocràcies, l’entesa hauria d’haver estat possible.
Espanya no va del tot bé i necessita de grans enteses per fer front a la multiplicitat de reptes als qual ha de fer front: des de l’atur al deute públic, passant per la seva estructura institucional i política.
Allò que no ha estat possible ho haurà de ser l’endemà del 26 de juny. Segur que ni Espanya es pot permetre unes terceres eleccions consecutives ni els seus socis europeus li ho permetrien.
De l’espectacle d’aquests dies, probablement hagi estat l’esquerra qui se n’ha endut la pitjor part. Caldrà que les urnes ratifiquin aquesta opinió-intuïció i falta encara molt temps i poden passar moltes coses.
Pedro Sánchez no se n’ha sortit. Va veure l’escletxa de l’oportunitat però no va saber preveure que hi podria quedar enganxat. Pablo Iglesias, el nom més socialista de la cursa electoral, va sortir amb l’estirabot de repartir-se cadires de govern, contradient tots els discursos possibles i la realitat més pregona.
I mentrestant a la dreta, un actor es bellugava per treure’s de sobre el seu perfil dretà, del tot dretà, i l’altre no sortia del cap damunt del seu barril veient passar els braus embolats de la festa major.
Ha guanyat don Tancredo?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!