Al parlament espanyol s’han presentat ja proposicions de llei per derogar la darrera llei d’educació del PP, cosa que voldrà dir fer-ne una altra. A Catalunya, es pensa en fer-ne una per quan el país sigui ja independent.
Molt bé. Però em sembla que l’essencial en educació no són les lleis. És el que és més fàcil de fer, però no el que produeix millors resultats. La prova és Espanya, el país amb més lleis educatives del món en menys temps.
El rendiment acadèmic dels alumnes està en relació directa amb la renda familiar disponible, normalment relacionada amb la qualificació dels progenitors o persones amb les quals l’alumne conviu. No fa massa, un diari titulava, amb poca finor, que els alumnes més pobres tenen tres vegades més probabilitats de quedar endarrerit en els estudis.
Es produeix així un cercle gens virtuós que tendeix a perpetuar situacions gens equitatives. Dedicaria més esforços a resoldre aquest problema que no pas a redactar noves lleis.
I com que sé que no tinc cap possibilitat que la meva proposta triomfi i que es faran noves lleis i s’hi esmerçarà temps i temps i discussions rere discussions, normalment carregades d’ideologia, només pregaria que les lleis no tinguessin més de 50 articles i 25 pàgines a doble espai.
No cal patir pas: seran tres vegades més grans pel cap baix.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!