Les hemeroteques digitals permeten donar un cop d’ull a tal dia com avui fa seixanta-dos anys. M’he fixat en la portada de La Vanguardia que dirigia, temps era temps, Luís de Galinsoga, d’infausta memòria.
Notícia principal a sis columnes, i un terç de pàgina, la importància de la qual justificava la portada segons el seu director: “MADRID–S. E. el Jefe del Estado hojea el ejemplar de los Fueros de Sepúlveda que, juntamente con un álbum sobre Isabel la Católica y los proyectos de ordenación urbana de Segovia, le ofrendaron el gobernador civil, el alcalde y una comisión de diputados provinciales de aquella ciudad castellana durante la audiencia que les fue concedida ayer en el palacio de El Pardo. Era l’apartat “Miscelánea de la actualidad nacional”.
Un altre terç de la pàgina l’ocupaven dues fotografies que duien com a peu de foto: “MADRID– Dos aspectos de la solemnísima ceremonia de traslado de la imagen de Nuestra Señora de la Almudena desde su parroquia titular a la Catedral basílica de la capital, donde permanecerá expuesta a la veneración de los fieles durante todo el Año Mariano”
I el terç inferior el compartien dues fotografies més: “MADRID.–Un momento de la solemne toma de hábito del Nuncio de S. S. en España, monseñor Hildebrando Antoniutti,como Caballero de la Soberana Orden de Malta, celebrada en la iglesia de Santa María con asistencia del infante don Fernando de Baviera y otros miembros de la Orden”; “He aquí una de las fuentes de la Puerta del Sol, adornada por estalactitas, símbolo del riguroso frío que reina también en Madrid”. De fet, el tal don Fernando duia els noms de Fernando María Luis Francisco de Asís Isabelo Adalberto Ildefonso Martín Bonifacio, que els Infantes queden sempre ben batejats.
No cal dir que era “La Vanguardia Española”, que cap dona no es distingia en la portada, que cap noticia no feia referencia a Catalunya, que hàbits i uniformes copaven les imatges gràfiques, que els importants eren els que tenien el poder militar, civil, menys, i religiós, i que a Madrid feia un fred que pelava. Olor a cera i a uniforme, nacionalcatolicisme. Blanc i negre, més negre que blanc: les mans quedaven emmascarades en acabar la lectura de l’enorme llençol que sortida de la rotativa on s’imprimia el diari.
___
No consta que el director fos castigat per dir que a Madrid regnava un fred rigorós i no pas la mà ferma del General que només mirava per Espanya. Galinsoga, nomenat per Ramon Serrano Súñer imposant-se als Godó, era afecte al règim i ha passat a la història per haver encès una de les primeres espurnes de lluita catalanista contra el règim en pronunciar la frase “Todos los catalanes son una mierda” després d’assistir a una missa, a l’església de Sant Ildefons de Barcelona, en què l’homilia s’havia impartit en català. Era un dia d’estiu de 1959. El 5 de febrer de 1960 cessava Galinsoga, per tal d’apaivagar la revolta que havia començat després que un jove Pujol hagués escrit un pamflet contra el director i al carrer Pelai uns quants vidres de la façana del diari s’haguessin trencat per l’acció d’activistes catalans. A l’abril, el dictador havia de visitar Barcelona i no volia els ànims encesos. No se’n sortí, tanmateix, perquè li esclataren els Fets del Palau.
___
La distància entre la Catalunya i l’Espanya de 1954 i la de 2016 és gairebé infinita. Es podrien trobar, tanmateix, elements que s’han conservat. Cap director de diari amb seu a Catalunya diria el que va dir Galinsoga fa cinquanta-set anys, tanmateix.
Els catalanistes convençuts d’aleshores s’han transmutat en independentistes perquè el país, com fa seixanta-dos anys, no es pot encara autogovernar. Pujol i altres activistes foren encausats. Avui hi ha catalans honorables encausats per posar les urnes el 9N i es busquen les pessigolles a un diputat, Homs, i a l’ANC. Recordo Espriu. Volem ser.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!