A Lleida, de petit, quan havia de fer alguna cosa peremptòriament i sense badar gaire em deien “espavil que passen quintos”. No em demanin d’on ve l’expressió però m’ha vingut al cap en veure el comportament del Govern espanyol amb la forma barroera d’atribuir el FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica).
És l’expressió de la voluntat de fer-se sentir com els que tallen el bacallà, els que tenen la pella pel mànec, els que poden humiliar sense cost (aparent) per a ells. És l’actitud del fort envers el que no ho pot ser.
L’Estat recapta els impostos de tots els espanyols, catalans inclosos, rep el tracte d’Estat pels organismes internacionals que remenen les cireres dels diners, el que li han garantit la solvència i li segueixen garantint. Per això pot imposar la seva llei, anunciant urbi et orbe que deixen el diners a la Generalitat per pagar els deutes, vetllant que no se’ls gasti per allò que no toca, al criteri de l’Estat.
Els administradors catalans són uns mals gestors que no saben arribar a final de mes i que gasten sense solta ni volta. Aquest i Espanya salva Catalunya i els catalans són els missatges que es fan arribar. I un altre afegit, esperem no haver de prendre més mesures. I la conseqüència: portin-se bé i oblidin-se de les vel·leïtats independentistes. Tornin a la cleda i tot anirà bé.
A mi més aviat m’entren ganes de tot el contrari. I em sembla que el comportament de l’Estat no fa altra cosa que refermar la voluntat de construir un nou Estat que anima tants i tants catalans.
El mal és que la propaganda fa efecte en molts catalans fins al punt d’expressar opinions com ara “què fa la Generalitat amb els nostres calers”, “com pot ser que no pagui les farmàcies” i altres semblants. Convé que sàpiguen que els “nostres” calers els recapta un altre i deixen de ser “nostres” per ser “seus”, de l’Estat. I que és l’Estat el darrer responsable de què les farmàcies no cobrin a temps i que la Generalitat vagi curta d’armilla. Amb els impostos dels catalans ben administrats per la Generalitat, les farmàcies no patirien.
Amb tot, el mal més gran és la manca d’unitat entre els catalans, els primers perjudicats, per no plantar cara a una forma de fer injusta i indeguda que fa anys i panys que dura. I també la manca d’unitat dels partits polítiques que en diuen defensar els interessos. En un país normal, cap força política acceptaria aquestes formes d’humiliació.
I, posats a dir, també em sap greu que hores d’ara encara no hi hagi acord per la investidura del president Mas. Diria que fa falta un govern fort a Catalunya per defensar els interessos dels catalans i la seva dignitat. Sí, dignitat, que d’això es tracta. Espavil que passen quintos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!