Acaba ETA i un tabú de la política espanyola comença a treure el cap a la plaça pública: el concert basc i el conveni navarrès.
El lligam entre ETA i concert basc pot semblar inoportú i políticament incorrecte. No dic que el País Basc tingués el règim de concert gràcies a ETA. Només dic, que mentre ETA estava activa, el debat sobre el concert era apagat així que s’encenia perquè PP i PSOE estaven d’acord en la seva defensa i no convenia ni perdre les eleccions al País Basc ni obrir la porta al greuge.
El fet és que, gràcies al concert econòmic i al conveni navarrès i, molt important, a la feina dels qui hi viuen, a les empreses que hi estan radicades…ambdues societats gaudeixen d’uns nivells de finançament per càpita superior a les comunitats autònomes espanyoles de règim ordinari.
Escoltem el raonament de Susana Díaz, la presidenta d’Andalusia, com a exemple: “Quan defensa la igualtat, es defensa que un ciutadà arreu d’Espanya tingui la mateixa salut, la mateixa educació i els mateixos serveis públics i ara és una realitat que no totes les regions estan ben finançades, que hi ha comunitats que estan pitjor finançades que altres”.
Aquest debat oblida el que passa a Espanya ja avui, excloent el concert basc i el conveni navarrès, com oblida que no només s’ha de mirar la distribució dels recursos globals sinó també la generació d’aquests recursos i el risc que assumeix qui recapta els impostos. Al límit, s’arribaria la conclusió que no paga la pena treballar i crear riquesa si hom pot seure a la porta a esperar que altres facin la feina i després repartir els resultats. La conclusió no seria sinó l’empobriment general.
A més, el discurs sobre la igualtat amaga la profunda desigualtat que es produeix ja avui entre les comunitats autònomes espanyoles sotmeses al règim comú, més si s’ajusta tenint en compte la capacitat de poder de compra en els diferents territoris, com a conseqüència del model de finançament vigent i les transferències, resultat de la decisió política de l’Estat, a les diferents comunitats. I sobre aquest punt, no s’hi posa el focus i es prefereix apuntar cap al País Basc i Navarra.
El debat del finançament a Espanya no es fa seriosament perquè suposaria despullar el sistema vigent, que se sosté per l’aportació de les comunitats de l’arc mediterrani i Madrid (per altres raons), tot generant dèficits fiscals i d’inequitat de finançament clamorosos, i pel poc pes relatiu del País Basc i Navarra que permet mantenir el concert o el conveni. I en despullar el sistema vigent, es veuria amb claredat què està passant i com una Espanya subsidiada viu a costa d’una altra productiva, sense que se’n vegi el final i sense que es faci evident la magnitud de la tragèdia, no corregida des de temps immemorials. I de cap manera dic que els subsidiats vulguin ser-ho o prefereixin ser-ho. Només intento reflectir la realitat sense entrar en qualificacions.
El sistema vigent, amb la informació disponible, no és sostenible ni econòmicament ni socialment ni políticament. I és profundament injust. I no cal posar-hi el concert o el conveni per sostenir aquesta informació. A més, ha permès que l’Estat en sortís beneficiat: des de l’any 2010 al 2013 l’Estat ha augmentat els seus recursos a un ritme interanual del 8,3% mentre que les CA els han reduït a un ritme del 3%.
I no cal dir que l’educació, la salut, els serveis socials no els presta l’Estat. Ho fan les comunitats autònomes. Espanya no va ni amb rodes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!