Les dues setmanes del bell mig de l’agost semblen, des d’un territori amb poca gresca, com és el lleidatà, un temps més letàrgic que altra cosa. Amb poc suc i menys broc. El món, però, no s’atura, gira i gira, amb alegries i drames, que de tot hi ha en la història dels homes i de les societats.
En aquestes dues setmanes, la immigració a Europa (i arreu) ha ensenyat una cara gens agradable. Trista és poc. Més de 100 mil persones es calcula que han entrat per les fronteres d’Europa (més o menys emmurallades) fugint de la guerra, la fam, la desesperança i la por. Per difícil que sigui la seva nova situació, que ho és, res de comparable amb l’infern del qual molts fugen.
Per la frontera terrestre grecoturca es colaven sirians, afganesos i somalis, principalment. Una muralla de 12 i escaig quilòmetres els desvia ara a les illes del mar Egeu. Per Hongria, frontera de Sèrbia, passen iraquians, a banda de persones de les nacionalitats ja citades. Un mur de 150 quilòmetres s’hi està construint. Per la separació entre Bulgària i Turquia se n’està fent un altre de 30 quilòmetres, als quals se n’afegiran 100 més. Ceuta i Melilla estan envoltades per tanques. L’Eurotúnel ha de reforçar les seves mesures per evitar que des de França els immigrants arribin a Anglaterra. La mar Meditarrània és una tomba. Res no aturarà el flux perquè la força impulsora és insuperable. Qui ho té tot perdut, llevat de la vida, i la té en risc, res no pot perdre. L’Europa del mur, dels murs, quan fa una mica més de 25 anys que en va caure un altre.
La guerra contra l’Estat Islàmic està empantanegada, mentre es segueixen destruint vides i patrimoni, irrecuperables. El terrorisme colpeja Bangkok. I en un tren d’alta velocitat entre Brussel·les i Paris, un desesperat ataca dispara contra viatgers. Xina devalua la seva moneda, el petroli s’abarateix, les borses se’n ressenten, la por a la recessió altre cop, malgrat que els USA acceleren i tenen taxes d’atur ben baixes. El rescat de Grècia es completa, però l’alegria dura poc perquè es convoquen eleccions. Tsipras pot veure com Syriza es trenca. Dubtes sobre si el que s’ha pactat es complirà. A Tianjín, Xina, un magatzem explota i uns dies després, en una altra banda, una altra explosió. Els morts i ferits es compten per desenes. La contaminació s’estén per la ciutat portuària. La seguretat industrial és un punt feble del país, un gran país, per altra banda, i la transparència un altre. I podria seguir, que de Sud-Amèrica o Àfrica o Rússia o Mèxic, no n’he dit res.
El nostre món és el món. I no podem deixar de mirar enfora ni quan tenim un gran repte davant nostre que reclama dedicar-hi tots els esforços possibles. El futur immediat del país i de la seva gent en depèn. Però si perdem el món de vista, tampoc no ens en sortirem. Un dia o altre, Catalunya ha de ser part activa d’aquest món, complicat de mena, en el que ens volem inserir com un actor més, dins d’una Europa que no pot de deixar de jugar-hi un paper rellevant. Som-hi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!