Coca de recapte

El bloc de Ramon Farré Roure

2 de juliol de 2015
0 comentaris

Aigües mogudes

La proposta de Mas a les entitats sobiranistes ha remogut el panorama polític a Catalunya. L’article de Junqueras i Fernández n’és la prova. La reclamació d’unitat entre els que volen la independència de Catalunya és alta, els discursos diuen voler-la, la pràctica la fa molt difícil.

 

L’article esmentat constata que l’aposta de Mas per la unitat i l’ocupació del centre del tauler no deixa indiferents ERC i la CUP. Les abraçades amb Mas es veuen com a rellevants. I cal moure, em sembla, el focus cap a una altra banda, encara que sigui emprant la ploma i no el mòbil.  Benvinguda sigui la reflexió compartida i l’enriquiment del diàleg.

 

I la simplificació, la imatge estrafeta de les dicotomies inexistents. Qui no ha escoltat Mas, Munté, Rull i tants altres reclamant que la sobirania es vol per poder construir un nou Estat més just, equilibrat, socialment avançat, democràticament impecable, convivencial i cohesionat?

 

L’ANC fa equilibris. Raonable. Reconeix que Mas no trenca cap pacte amb cap partit, aprecia la unitat i també la transversalitat. Sap que la unitat és un bé preuat, que els qui es donaven les mans a la via catalana no preguntaven al veí de quin partit eren, però també sap que escorar-se clarament cap a una llista determinada, per plural i transversal que sigui, la pot esberlar.

 

La unitat és més plural que una llista. Oi tant! Però no és això el que es discuteix, sinó com fer possible la construcció d’un nou Estat, en condicions d’extrema dificultat. I es bo que a la pregunta de l’ANC la resposta sigui sí. Cap altra alternativa no hi ha.

 

L’ANC apressa perquè es defineixi el 28S, el govern d’unitat o de concentració. Després del 27S, sí. Abans, no? Marca, programa i actes compartits, el menor nombre de llistes possibles però no llista compartida? Quadratura del cercle?

 

El problema d’haver de fer un referèndum emprant l’instrument de les eleccions crea contradiccions insolubles o gairebé insolubles. Cal configurar un parlament i d’allà sortirà, segons els pesos acreditats, tota la resta. No són plebiscitàries, o no només, es volen també constituents i la constitució requereix de construcció de majories i aquestes són decisives per configurar un país o un altre. Cal saber qui pesa què.

 

Perquè siguin constituents han de ser, abans i primer, plebiscitàries i s’ha de llegir qui les ha guanyades amb claredat meridiana. Des d’Europa i el que es diu la comunitat internacional es preguntarà qui ha guanyat el plebiscit, és a dir qui ha guanyat les eleccions i no servirà de massa explicar que si sumes aquests, més aquests, més aquests altres són els guanyadors. No es vol reconèixer el lideratge de ningú, quan tothom sap qui representa Alemanya, o França, o el regne Unit.

 

____

 

Mentrestant a la reunió de Mas amb el ministre federal d’Ocupació a Brussel·les s’ha presentat sense avisar l’ambaixador espanyol. En Mas li ho ha agraït. Sempre és bo que l’ambaixador vulgui ajudar i fer costat. Cap polèmica.

 

Per la seva banda, el PSC ha tret del programa del 27-S la consulta sobiranista legal i acordada i l’ha substituïda per referèndum sobre l’Estat federal, que es faria a tot Espanya. La sobirania a pastar fang. Ni legal, ni acordada, ni res. Només la no sobirania.

 

Em sembla que els partits partidaris de la sobirania haurien d’anar junts, però ja ho dono per perdut, des de la conferència d’en Junqueras, subsegüent a la del Mas del novembre passat. Però no dono per perdut, encara, que una lista amb el president del país aplegui el gruix del catalanisme polític que vol que Catalunya sigui un nou Estat independent d’Europa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!