Coca de recapte
El bloc de Ramon Farré Roure
El PP s’ha cardat una hòstia de nassos. Ja sé que no és manera de dir-ho, però se l’ha cardada, com dirien per alguns verals gironins on tot es carda.
El PP ha passat, en només cinc anys, de ser una partit d’aparença lliberal i fins i tot desitjat per a fer govern, després dels feliços anys zapaterils, a un partit de qui tothom fuig com de la pesta.
Al PSOE li va passar el mateix abans. Els grans partits espanyols donen per a una munió de tesis doctorals sobre l’ascens i la caiguda d’una organització política.
La seqüència és: caiguda-oposició-renovació-èxit electoral-govern-anquilosament-fracàs electoral-caiguda. Aquesta seqüència és imparable, llevat d’excepcions com ara el PRI en els bons temps per raons no universals.
Aquesta seqüència és més o menys extensa dependent del context, en temps de crisi s’escurça, per exemple, i del cicle del partit majoritari oposat. Com pitjor va un, millor l’altre.
Per anquilosament cal entendre esgotament i manca de noves idees, absència de reflexió interna i d’anàlisi dels canvis socials, focalització en el govern i en les enquestes, pèrdua de contacte amb els militants del partit i els ciutadans per efecte de la moqueta, reproducció de pràctiques caduques o inajustades al nou temps, manteniment de lideratges envellits, promoció o manteniment d’incompetents pels serveis prestats, manca de contacte amb la realitat, incapacitat de connectar amb la joventut i les noves idees emergents, conservadorisme dels qui ocupen les estructures de poder, reproducció de pràctiques que eren d’èxit anys endarrere…i més.
El remei: fer justament el contrari. I això tampoc no garantiria que el cicle no es trenqués un dia o altre però obriria la possibilitat al seu allargament i facilitaria partits i governs més àgils, entenimentats, eficaços i més centrats en el bé comú.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!