Coca de recapte

Aznar parla en un acte solemne del PP per afrontar el cicle electoral del 2015-16, inoportunament convocat per la seva coincidència amb la sortida d’un tal Bárcenas—Luís per als amics—de la presó, després de pagar una fiança relativament petita.

I quan parla expressa la seva visió més pròpia dels anys en què exercí la presidència del Gobierno de España que no pas dels temps que corren.

La seva anàlisi és la d’un ultranacionalista espanyol partidari de passar a ganivet—en sentit figurat, esperem—tots aquells que no combreguen amb la visió unitària de l’Espanya preconstitucional, l’Espanya a la que es torna des de fa una dècada, pel cap baix.

Preconstitucional, amb Constitució, que ja és cosa complicada i greu i que en facilitarà una lectura força esbiaixada, un cop altres forces polítiques puguin seure a les més altes magistratures de l’Estat, cap de les quals favorables al dret a decidir dels catalans.

La càrrega contra els catalanistes que han encetat el camí cap a l’estat propi, quan cap no en tenen, va ser forta en la línia del que és esperable: el trencament de Catalunya, perquè
“només a la Catalunya mutilada i dividida podran imposar-se”.

Una Catalunya sostinguda des de l’Estat que omple la caixa dels qui volen marxar “perquè puguin pagar a final de mes les seves despeses “. Cinisme aznarià en Estat pur. Desaparició dels ciutadans, l’Estat com a maquineta de fer bitllets que serveixen per pagar el gasto.

I un Estat uninacional que no tolera la diferència, que iguala llei i democràcia, i que ha de castigar els qui li planten cara: “ningú pot fer un pols a l’Estat i a la democràcia sense que això tingui conseqüències” .

L’aznarisme està tocat de mor i el PP ferit de consideració, encara que monolític, aparentment. Val a dir, però, que conserva partidaris i que pot ampliar-los si aprofita la por als canvis que s’acosten a marxes forçades.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!