Coca de recapte

El president Mas ha parlat

Aquest apunt és continuació del d’ahir. I la seva conclusió. Mas ha parlat d’una manera clara i del tot coherent amb el que ha estat el seu discurs dels darrers anys. Els ciutadans han de poder decidir el seu futur polític. Recordin la pancarta de la manifestació del 2010, posterior a la sentència de l’Estatut: “Som una nació. Nosaltres decidim”.

El president, d’acord amb el compromís assolit en les eleccions de 2012, està determinat a fer possible que els catalans decideixin si volen constituir-se en Estat o no. Les mitges tintes ja no seran possibles, arribat el moment. El sísí o el no.

El seu posicionament envers el sísí és evident. Dibuixa un pla per construir un Estat a curt termini: uns pocs anys, ben pocs. Abans, però, els ciutadans de Catalunya han d’expressar sense dubtes si el volen o no el volen.

I per fer-ho, en absència de referèndum o consulta—quantes vegades no se’n penedirà l’Estat espanyol de no haver propiciat un referèndum a l’estil escocès o quebequès, que podia haver guanyat—, proposa unes eleccions amb una llista de personalitats rellevants i d’altres a proposta dels partits per durant 18 mesos preparar la construcció de l’estat propi.

La llista hauria d’aplegar la majoria absoluta de la càmera catalana, sens perjudici que altres llistes també es plantegessin coadjuvar al procés.

Aquí rau una primera dificultat. Una llista d’aquestes característiques tindria un millor pronòstic electoral si comptés amb la conformitat dels partits partidaris, incondicionadament, del dret a decidir dels catalans, els partits sobiranistes.

Compto d’entrada amb el compromís de CDC. Cap dubte. També em sembla ben possible que Unió s’hi apunti. I crec que ERC s’hi hauria d’apuntar. Les CUP haurien d’apuntar-s’hi també, ni que fos des de fora.

Com més partits donessin suport a la llista anomenada simplificadament “de país” —les altres llistes també serien llistes conformades per ciutadans del país—més fàcil seria obtenir la majoria absoluta del Parlament, millor una gran majoria, per endegar un procés complex, costerut i difícil, que podria conduir a la independència.

El parlament sortit de les urnes hauria de garantir l’estabilitat del govern, que cal entendre que proposaria la persona escollida com a president de la Generalitat—no necessàriament el president Mas—pel Parlament. Raonablement, seria un govern d’ampli espectre, concordant amb la forma de construir la llista.

El calendari és molt curt. Els processos com el català no poden allargar-se indefinidament. Ara s’està en un punt dolç que no es pot perdre. Això vol dir, en dos o tres setmanes, l’horitzó ha de ser ja visible, a manca de petits serrells.

Si hi ha llista de país amb garanties raonables de concitar el suport majoritari dels partidaris de la sobirania, el Parlament s’ha de dissoldre al desembre i s’han de convocar les eleccions pel febrer, setmana amunt o avall. Molta feina a fer en molt poc temps. No contemplo que les eleccions es facin coincidir amb les municipals.

Si no hi ha llista de país, no hi haurà eleccions anticipades. El procés no s’endegarà en els propers mesos. Hi haurà conseqüències en tots els àmbits, algunes gens favorables per la moral col•lectiva. No vull anticipar-ne cap ni una, de conseqüències desfavorables, perquè confio que la llista de país serà possible, perquè vull exercir la sobirania, vull decidir.

El president Mas va ser generós: puc ser el primer o el darrer. Crec que ha de ser el primer. Ara ens toca a tots seguir l’exemple: ser el primer, el darrer o no ser-hi. El fonamental és que acompanyin tots els que creuen que Catalunya és una nació amb dret a decidir.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!