Coca de recapte

Molt afortunat segurament no va estar el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit de Terra en les seves declaracions sobre els processos centrífugs de separació en un Estat, si el que es publica coincideix amb aquelles. I ho trobo sorprenent perquè els qui ocupen aquests llocs de gran responsabilitat són persones molt preparades.

No he sabut trobar la transcripció de la conferència “Un exèrcit per al segle XXI” pronunciada pel general d’exèrcit, Domínguez Buj, ni la de les respostes a les preguntes fetes en el col•loqui subsegüent. Per això sóc especialment prudent en aquest apunt i en els termes que s’hi empren.

Malgrat tot, dels diferents diaris consultats sembla que es dedueix que, en respondre una pregunta sobre Catalunya o relacionada amb Catalunya, s’ha vinculat poc o molt, i segurament involuntàriament i inadvertida, el procés sobiranista a la debilitat de l’Estat, la metròpoli, com en altres supòsits històrics, com ara la pèrdua de les colònies espanyoles. No voldria haver errat l’apreciació que n’he tret i demano disculpes si he errat.

Evito entrar en quelcom que és rellevant, com ara la comparació que aparentment es pot fer, o deduir, entre unes situacions allunyades del moment present i el procés en favor del dret a decidir dels catalans i el que se’n pugui derivar, precisament perquè la seva importància reclama disposar de la transcripció exacta de les paraules del general abans de qualificar-les, més quan el mots “gravetat” , “sorpresa” o “preocupació” sorgirien amb facilitat.

A més, estic convençut que el primer penedit d’haver pogut induir a percepcions inadequades, quan no infundades, pot ser el mateix general. De fet, el comunicat de l’Exèrcit de Terra fet amb motiu de les declaracions, i l’enrenou que s’ha aixecat, apunta a desvincular el procés català d’altres processos històrics a què s’ha fet referència en la conferència.

Vull subratllar, no obstant, que estic convençut que el moviment en favor del dret a decidir dels catalans i el creixent nombre de ciutadans partidaris de la independència no deriva principalment de la debilitat de l’Estat, bo i no passar pel seu millor moment. Espanya està entre els vint o vint-i-cinc països més importants del món i no és un estat dèbil, ans al contrari.

Més que debilitat, em sembla apreciar, si de cas, manca de projecte engrescador que pugui ser compartit pels ciutadans i per les diferents comunitats que avui conviuen dins del mateix Estat. En aquest sentit, sí que seria una debilitat. Com també ho és la sensació de desconcert de l’Estat, amb una aparent, probablement més aviat real, dificultat d’entendre què passa a Catalunya.

Considero que és força més plausible que el procés català derivi de la persistent sensació, fonamentada en fets difícilment contestables, que el tracte que rep Catalunya de l’Estat no és el just que hauria de ser i que no s’aprecia cap indici fonamentat, ans al contrari, que hi pugui haver un canvi substancial en la forma de fer d’aquell que dugui cap a un estadi de millor tracte, més just i equitatiu, i respectuós amb la condició de nació de Catalunya.

Cada cop més catalans tenen interioritzat que el dilema està entre ser residuals o ser independents. La desconfiança amb les institucions espanyoles és gran i probablement creixent. La dignitat és quelcom molt valuós que no es pot perdre o menystenir.

La desconfiança i la percepció d’injustícia són motors més poderosos que la presumpta debilitat de l’Estat en el moment de generar forces centrífugues. Això és el que em sembla. Naturalment, com més dèbil és un Estat més difícil té de contrarestar-les. Pura física.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!