Coca de recapte

No sé traduir el títol d’aquest article. La forma curta és компромат, en la nostra grafia kompromat. El significat és clar: disposar de materials per anorrear un polític o una figura pública.

Aquests materials, s’acaben fent públics per aconseguir l’efecte. A Espanya, aquesta forma de fer pròpia de la Rússia post-soviètica ha trobat terreny adobat.

En les societats i estats poc democràtics o de poca tradició de respecte dels drets humans i justícia dèbil o poc independent el kompromat és fàcil d’executar perquè baixa el risc de tenir conseqüències negatives pels qui l’impulsen. No debades Rússia surt de l’URSS soviètica i Espanya de 40 anys de dictadura

Normalment, aquests materials que comprometen l’honorabilitat de persones els elaboren els aparells de l’Estat invisibles, pagats però amb fons públics, i els publiquen diaris, en paper o digitals, a canvis de favors o per obtenir una posició de domini en l’opinió pública o en el mercat periodístic.

L’efecte buscat és indubtable. A Rússia ensorrar adversaris polítics o figures públiques prominents. A Espanya s’ha perfeccionat l’invent en afegir la dimensió col•lectiva que pot abastar un grup de persones, una ideologia, una forma de veure la vida…

O una opció política com l’independentisme. Com és evident, no en tinc cap prova sobre les intencions dels qui fan anar els ventiladors de la m produïda en ordinadors clandestins. Però en veig els efectes.

Recordo la campanya contra el President Mas—no és l’únic cas, no va ser el darrer—els dies anteriors a les eleccions catalanes de l’any 2012. “Si ho diuen els diaris…serà veritat”, em va dir una persona mentre prenia un cafè al bar de la cantonada de la meva feina.

No hi va haver manera de fer-li la veure que convenia una anàlisi crítica de la notícia i del moment en què es produïa. Em va dir clarament que no el votaria, malgrat havia pensat que era la seva opció preferida.

Les accions judicials endegades pel M.H. Artur Mas no han produït cap efecte, el ministre de l’Interior segueix essent ministre, cap disculpa de l’Estat, cap diari multat. No passa res, per escàndol dels benpensants.

I fa quatre dies, ens vàrem llevar amb la notícia que l’alcalde Trias era milionari a Andorra després de moure una picossada des de Suïssa. Cap indici de veracitat, tots els dubtes pel moment en què surt la notícia, el diari i les suposades font. La valentia de l’alcalde sortint en defensa de la seva dignitat. Era evident que es tractava d’un muntatge.

Però es publica. I no passa res. El ministre de la cosa segueix essent ministre, el seu president no obre la boca, cap fiscal no actua…

Qui protegeix els drets constitucionals de les persones? I l’honor? Qui retorna el bon nom a l’afectat? I a l’opció política de l’alcalde, posada en el punt de mira des del seu gir sobiranista?

El kompromat és d’una gravetat extrema i destrueix l’Estat de dret, si no s’eradica i si res no passa. Calumniar, difamar, ensorrar moralment algú, alguna idea, alguna opció social o política legítima és massa fàcil, i no pot ser. A la vegada, sovintegen símbols nazis en els carrers d’Espanya sense que tampoc no passi res.

I dificulta distingir el gra de la palla: què és cert d’una actuació policial o judicial i què hi ha de muntatge. Una societat amb kompromat és una societat en descomposició.

L’Espanya fa avui l’efecte que té un aparell de l’Estat i unes institucions devaluades i posades al servei de formes de fer i idees ràncies, gens democràtiques.

Una Espanya incapaç de comprendre la seva diversitat interna, la seva plurinacionalitat, que, qui sap si per tapar les seves vergonyes, carrega contra tot el que faci olor a la voluntat de viure d’una altra manera en un altre Estat. Catalunya emprada com a espantall.

Kompromat, la paraula de l’any?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!