Coca de recapte

El processos com el que la ciutadania catalana ha iniciat són dificultosos i no trivials. I cal anar a pams, amb determinació per assolir l’objectiu i sense perdre’l de vista. A la vegada, cal protegir tots els actors decisius en el procés.

Per assolir l’objectiu, la majoria social he de ser molt àmplia i els partits que volen la sobirania i que Catalunya esdevingui un estat han d’anar junts i amb plena confiança entre ells. I amb ells, tots els ciutadans que dia rere dia, ahir a la plaça Catalunya, expressen sense cap dubte la seva voluntat de construir un país nou.

Aquesta majoria social no es pot fragmentar. I en aquest moment històric s’ha de ser ben conscient que els passos han de ser sòlids i han d’afavorir la unitat i no només proclamar-la.

Cridar a la unitat i no conservar la ponderació suficient en el tracte amb tots els actors imprescindibles per dur el procés endavant, l’esberla, la unitat, i pot fer que alguns actors es sentin inadequadament tractats i àdhuc que es produeixin reaccions íntimes adverses, que algun dia qui sap si afloraran.

El problema no sé si cal fer o no plebiscitàries. Tots els que s’ho han mirat saben que no hi ha alternativa, a la vista del que fa el govern espanyol i la seva miopia extrema. El president Mas fa mesos i mesos que els ha situat en l’escenari immediat.

I a la vista del convenciment, predicibilitat i serietat amb què actua, a bastament provada, és innecessari, em sembla, recordar-li-ho. A la seva darrera compareixença, ho va deixar més que clar. Hi ha exigències fora de lloc.

L’important és guanyar-les, les plebiscitàries. I aquí rau el quid de la qüestió. Si no es guanyen, el procés s’estronca per una generació. Insisteixo, s’estronca per anys i panys.I el risc no és nul, malauradament.

La data no és el més rellevant. La unitat real i efectiva ho és. S’han de guanyar i no les ha de guanyar ningú. Anar junts i obtenir un resultat que pugui ser llegit indubtablement com un mandat democràtic i majoritari en favor d’un estat independent per a Catalunya.

I no serveix dir que n’hi ha prou amb què els partits vagin pel seu compte amb programes separats i hi incloguin una clàusula sobre la independència del país. Sabem que l’atomització que es produirà invalidaran qualsevol lectura clara i incontestable.

I encara no hi ha un pronunciament clar de la ciutadania en unes urnes i votació secreta sobre quina és la seva voluntat col•lectiva. No es pot donar per fet que guanyin els partidaris de la independència. Per començar, cal apostar a totes, incondicionadament, pel 9N i per anar-hi junts. El resultat que se n’obtingui serà molt rellevant.

Qui té la potestat de convocar les eleccions ja ha dit que les convocarà quan els partits partidaris del doble sí vagin units. Em sembla que el que cal és que tots fem un esforç perquè així sigui i no per començar a desconfiar uns dels altres.

A més, després caldrà governar la transició i construir un país nou. Val més fer-ho junts i ben avinguts.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!