Coca de recapte

El President Pujol ha donat explicacions al Parlament i al país sobre la seva declaració de l’existència d’un llegat als seus fills i esposa. De la seva primera intervenció, en subratllo el que em sembla més rellevant. Cal escoltar qui s’explica.

“Deixin-me dir encara una altra cosa, pot passar que en el curs d’aquesta compareixença hi hagi intervencions molt crítiques i fins i tot punyents, dintre del respecte, confio, però punyents, però molt probablement no ho seran tant com ho són les recriminacions que jo mateix em faig. Dit això, reitero el meu respecte pel Parlament, que representa la democràcia i el caràcter nacional de Catalunya. La seva existència per ell mateix posa de manifest el salt qualitatiu que el nostre país ha fet durant els últims quaranta anys, gràcies a un esforç col•lectiu, mèrit del conjunt de la nostra societat i de les diverses forces polítiques i és per això que comparec.
(…)
Li [al seu pare Florenci] va semblar que jo estava massa enderiat, obsessionat, deia, i que això acabaria sent més perillós que anar a la presó. Allò el va canviar, li va agafar por, havent arribat a la conclusió que jo m’arriscava massa, va decidir mantenir uns diners a l’estranger. Diu textualment per escrit a la meva dona, que considerava més sensible als seus arguments que no pas jo, diu textualment, a la meva dona: «pel dia que en Jordi, tu i els vostres fills us n’hàgiu d’anar…» Aquesta és una frase textual. Uns diners, com ja vaig dir, al marge del testament pròpiament dit a la meva mare i a la meva germana, i a mi mateix.
(…)
L’existència d’uns diners a l’estranger pot ser criticada, molt criticada, però no pressuposa que l’origen d’aquests diners sigui il•lícit i no varen sortir, en aquest cas, de l’erari públic. Ho he explicat prou clarament, però fent un salt a temps més tard, quan ja vaig tenir responsabilitat política, ho aprofito per afirmar que personalment puc dir rotundament que jo no he estat un polític corrupte. Simplement això, simplement això: no he estat un polític corrupte, simplement això. Insisteixo: no he rebut mai diners a canvi d’una decisió política o administrativa.
(…)
Sense embuts es pot dir que durant la dècada dels setanta jo era un home amb diners. D’abans de tenir poder polític o administratiu, de molt abans. Més diners aleshores que no he tingut després, i que no tinc ara, evidentment. Quan després vaig tenir poder i influències polítiques, vaig tindre menys diners. En tenia molts, aleshores, en un moment determinat pregunto: què pot fer un home de quaranta anys i amb diners? Pot anar, pot mirar –perdó–, de fer negocis per fer més diners; pot dedicar-se a ser col•leccionista d’art; o finançar iniciatives científiques; o viatjar molt, fer moltes vegades la volta al món; o fer obra social; o comprar finques. Jo no vaig fer res d’això. Però en general es pot dir, en termes generals es pot dir que en aquestes condicions, quaranta anys i diners, un home pot tenir un projecte del que sigui i dedicar-hi esforç i diners, dedicar-hi la vida; de fet, dedicar-hi la vida. Jo tenia un projecte que per a mi era prioritari, que no era cap d’aquests, de cap d’aquests que he dit abans. Aquest projecte l’havia començat a escriure l’any 1958. Es deia «construir Catalunya», o bé «fer país», un projecte que no era polític i que tenia un compromís polític,
(…)
Era un projecte de país, era un projecte nacional. Era un projecte nacional, i a aquest projecte vaig voler dedicar la meva vida i els meus recursos
(…)
De quina quantitat parlem? Aproximadament de cent quaranta milions de pessetes de l’any 1980. Més exactament, l’equivalent de cent quaranta milions de pessetes en dòlars. Faig aquesta precisió –en dòlars– perquè m’han fet veure –és prou sabut, per altra banda–, que amb els anys aquesta xifra va augmentar significativament. És a dir, no pel que fa al valor efectiu; però a causa de la inflació, però sobretot, sobretot a causa de les devaluacions de la pesseta, sí que va augmentar.
(…)
Finalment, al cap d’uns anys, la persona que en aquell moment se n’ocupava em va suggerir que se’n fes càrrec un fill meu. Jo he estat sempre totalment al marge del que s’ha fet, però més encara a partir d’aquest moment. De tota manera, comprenc l’efecte negatiu que això produeix, independentment que no hagi tingut cap responsabilitat legal en els fets. Comprenc la crítica que se’m pot fer. Un discurs així convida a reflexionar sobre l’aventura o el repte de viure, sobre les opcions i decisions que es prenen al llarg d’una vida sense sovint adonar-se’n, de vegades decisions que es prenen amb un segon, amb un minut, amb molt poc temps. Un segon de vegades condiciona tota una vida. En tot cas, aquella decisió va condicionar molt i això reapareix ara al cap de molts anys.”

Fins aquí la declaració del President. La intervenció d’alguns portaveus va provocar la resposta ferma de Pujol, que va ser molt pujoliana.

En escoltar algunes intervencions em vaig preguntar si en política val tot, si es pot emprar una compareixença per dir mentides i mitges veritats a cabassos, si alguns portaveus no aprofitaren l’avinentesa per disparar contra CDC, CiU i contra el que van ser 23 anys de govern; fins i tot, per judicar una època emprant criteris del present, esbiaixadament per tant.

Prou sé que l’aigua s’ha de fer passar pel molí propi, però sempre m’ha agradat més de procurar fer-la córrer pel canal de la veritat, feina que s’albira dificultosa per no dir impossible. Per començar, convindria saber què és la veritat, qui la té i qui la respecta.

Em semblava, tanmateix, que hagués anat bé intentar d’escatir els fets passats i valorar-los en termes polítics, que és el que pertoca a un Parlament. Per sort, sempre hi ha qui intervé amb pulcritud i correcció buscant estar a l’altura del que és la Institució que representa el poble de Catalunya.

No m’estranya la reacció airada del President, considerant el calvari pel qual passa, malgrat sigui el resultat d’una decisió seva presa en uns maleïts segons i d’un conjunt enorme de no decisions seves al llarg de molts i molts anys. Molt intel•ligent no sembla. L’expiació serà llarga i dura. De fet, ja ho és.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!