Coca de recapte

El cavaller Manuel Ferrer i Sitges va defensar davant la Junta de Braços no agenollar-se ni pactar amb Felip V, a les portes del que acabaria essent la caiguda de Barcelona, amb l’expressió “Fineixi la nació amb glòria!”. Qui sap si la glòria i la dignitat dels defensors de la ciutat van evitar que la nació finís, com es va apreciar dijous passat a Barcelona.

La manera amb què es va reivindicar l’exercici del dret a votar va ser un altre cop exemplar. L’11 de setembre del 2014, els carrers de la capital es van tornar a emplenar de persones de tota edat i condició per reclamar de manera pacífica i endreçada el que és propi de les nacions: poder decidir el seu futur col•lectiu, fent ús del vot lliure, individual i secret. Emoció, sentiment i convenciment. El seny i la rauxa agermanats. El món n’ha estat testimoni. Els mitjans internacionals ho han recollit.

Sentiment d’orgull
Podem estar orgullosos tots els qui hi assistirem, i els qui no, pel que suposa de civilitat, d’expressió de respecte envers altres pensaments diferents i de compromís amb la cosa pública, en moments d’especial dificultat. Una societat capaç de fer un mosaic humà en forma de V d’aquella magnitud i d’unir, ara fa un any, les mans de milers i milers de catalans de punta a punta del país és una societat cohesionada. En circumstàncies normals, en un país normal, el President del Govern (espanyol en aquest cas) que es posés en contra de l’expressió pacífica als carrers del 20%, pel cap baix, de la població d’un territori es veuria obligat a repensar la forma d’aproximar-se als fets que motivaren la manifestació, més si fos pacífica, com és el cas, i a canviar la política. Res no fa pensar que Rajoy canviï la política del no, declinat de totes les maneres possibles. Rajoy, i l’Estat són incapaços de reconèixer el caràcter nacional de Catalunya i actuar en conseqüència. Probablement, si haguessin reconegut la condició de nació, ja no seriem on som. Si no volen escoltar, que mirin què va passar

Reacció del Govern
Ben diferent ha estat la reacció immediata del Govern català: se sent interpel•lat i accepta la necessitat d’unitat d’acció que es deriva de l’11 de setembre i es compromet a fer tot el que sigui a les seves mans per impedir que el consens polític s’esquerdi i per garantir que els interessos de partit no passin per sobre dels del país.
A la vegada, el president Mas estén la mà a Madrid perquè s’avingui a seure a la taula per negociar els termes amb què els catalans es puguin expressar lliurement a les urnes. Perseguir el diàleg és expressió de convenciment i fortalesa, no pas de debilitat. I omple de raons a qui el preconitza per fer el que correspongui fer arribat el moment.

Diàleg i determinació
Cercar el diàleg no vol dir seure a esperar que l’interpel•lat contesti. El Parlament acabarà la tramitació de la llei de consultes no referendàries i la promulgarà amb amplíssima majoria, tot donant un nou missatge d’unitat. El president Mas signarà la convocatòria de consulta pel 9-N, que surt reforçada de l’11-S, i l’administració farà el que pertoqui fer perquè es pugui fer amb garanties.

Res no ha acabat encara. La determinació i la unitat s’han de mantenir. Més ara, que ha quedat un cop més ben palès que hi ha nació, que hi ha país i il•lusió per expressar-se a les urnes. Els partits polítics, les institucions, associacions i tots el que hi tinguin alguna cosa a dir han d’estar a l’altura de les circumstàncies. Els garanteixo que CDC n’estarà i sabrà posar els interessos del país per davant de tot, com correspon a la seva tradició i al convenciment que en el moment gran de Catalunya és el que correspon de fer.
—

Article publicat als diaris de Lleida

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!