Coca de recapte

La Diada de 2014 ha estat a l’altura del repte fonamental que té Catalunya, guanyar la llibertat, i al que exigia el Tricentenari.

Fineixi la nació amb glòria!, al•legava amb tota la força el cavaller Manuel Ferrer i Sitges a la Junta de Braços, a Barcelona, per defensar la posició dels qui no volien de cap manera agenollar-se o, àdhuc, pactar amb Felip V, a les portes del que acabaria essent la caiguda de Barcelona.

Qui sap si van ser la glòria en la derrota i la dignitat dels defensors de Barcelona els qui han evitat que la nació finís. Segur que l’exemple donat al món hi va ajudar i hi ajuda encara ara, com també l’estol de patriotes que han contribuït al llarg dels darrers tres-cents anys a conservar i augmentar el sentiment nacional.

__

Ahir, 11 de setembre de 2014, els carrers de la capital es van tornar a emplenar de persones de tota edat i condició per reclamar el que és propi de les nacions: poder decidir el seu futur col•lectiu de manera democràtica i pacífica fent ús del vot lliure, individual i secret.

Altre cop, els catalans, a Barcelona, ha donat una altra lliçó al món, com fa 300 anys, sense cap voluntat de donar-ne cap. La manera amb què es va reivindicar l’exercici del dret a vot és exemplar fins al punt de l’emoció difícilment continguda.

N’hi ha per estar-ne tots, els qui hi assistiren i els qui no, orgullosos pel que suposa de civilitat, d’expressió de respecte envers altres pensaments diferents i de compromís amb la cosa pública, en moments d’especial dificultat.

Una societat capaç de fer la V és una societat cohesionada. Els dos darrers 11 de setembre han estat decisius per a la cohesió i perquè els catalans en siguin conscients.

__

En circumstàncies normals, en un país normal, el President del Govern (espanyol en aquest cas) que es posés en contra de l’expressió pacífica als carrers del 20%, pel cap baix, de la població d’un territori es veuria obligat a canviar la política o a plegar.

Res d’això albiro que passarà. Rajoy ni plegarà ni canviarà la seva política del no declinat de totes les maneres possibles. Rajoy, i l’Estat, són incapaços de reconèixer el caràcter nacional de Catalunya i actuar en conseqüència. Han decidit que la línia de defensa s’ha de situar en aquest punt i no es mouran ni un pam. Tenen, suposo, por de les conseqüències.

Si haguessin reconegut o reconeguessin la condició de nació de Catalunya, ja no seriem on som. I no els caldria pas tocar la Constitució que creuen sagrada, excepte per acontentar els qui posen diners per sostenir el Tresor.

__

Diferent ha estat la reacció immediata sobre el terreny del Govern català: se sent interpel•lat i accepta el compromís d’unitat d’acció que es deriva de l’11 de setembre i es compromet a fer tot el que sigui a les seves mans per que el consens polític no s’esquerdi i que els interessos de partit no passin per sobre dels de país.

A la vegada, el President Mas estén la mà a Madrid perquè s’avinguin a seure a la taula per negociar els termes amb què els catalans es puguin expressar lliurement a les urnes. Voluntat d’entesa i diàleg que no sembla pas que hagi de ser corresposta.

Perseguir el diàleg és expressió de convenciment i fortalesa no pas de debilitat.I omple de raons a qui el preconitza per fer el que correspongui fer arribat el moment.
__

I ara ha seguir. Res no ha acabat encara. La determinació s’ha de mantenir. Més ara que ha quedat un cop més ben palès que hi ha nació, que hi ha país.

I els partits polítics, les institucions, associacions i tots el que hi tingui alguna cosa a dir, siguin persones físiques o jurídiques, han d’estar a l’altura de les circumstàncies.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!