Coca de recapte

Si cap pregunta se m’ha fet aquests primers dies més o menys de vacances ha estat “Votarem al novembre?”. Demanar pel futur ha estat sempre un anhel dels homes, malgrat saber que aquell no ens pertany. La meva resposta no és pas breu ni monosil•làbica. Per començar confesso que hi confio, encara que no ho sé del cert -el futur és desconegut per definició- i que crec que ningú no ho sap, per la mateixa raó, tot deixant de banda els clarividents. La resposta continua expressant la certesa que el president convocarà la consulta, un cop el Parlament hagi promulgat la llei que regularà les consultes no referendàries.

L’11-S és determinant
Fins aquí els meus interlocutors acostumen a coincidir. I després, què? La meva resposta continua subratllant que pot dependre del que passi l’11 de setembre. En un doble sentit: en la força -traduït: quanta gent- que manifestin els partidaris de votar, de decidir, d’expressar-se, i de la forma que aquesta expressió col•lectiva es desenvolupi, especialment si és pacífica, endreçada i amb la mateixa civilitat que van tenir els 11 de setembre passats. Molta gent en un acte impecable hi ajuda força.

Si l’èxit de la convocatòria és gran, creus que l’Estat s’estovarà i permetrà la consulta? Abans de respondre-la, explico que el que és fonamental és que la convocatòria de l’11-S tingui una resposta massiva i entenimentada dels partidaris de fer la consulta. Per raó de moral pública i per donar visibilitat internacional a la voluntat del gruix dels catalans a decidir col•lectivament el seu futur. El més rellevant no és si l’Estat s’estova o no.

“Però no contestes la pregunta”, se’m diu. Continuo. Crec que l’Estat farà tot el que sigui a les seves mans perquè els catalans no puguin manifestar el seu parer, convençuts, erròniament, que si no hi ha consulta s’ha acabat el procés. Per tant, el més probable és que impugni la llei de consultes i la convocatòria al Tribunal Constitucional, tot demanant-ne la suspensió, de la llei i de la convocatòria. Normalment, el Tribunal admetrà a tràmit la impugnació i les suspendrà cautelarment. Aquesta és la tradició del Constitucional.

El pla és votar
“I llavors es posaran les urnes igualment?” No em correspon prendre la decisió. Per tant, no cauré en la frivolitat d’expressar el meu parer. Amb tot, crec que correspon al Govern, escoltades de manera molt i molt amatent les forces polítiques i socials que empenyen i acompanyen el procés, de prendre la decisió de manera que s’apleguin més voluntats, tenint en compte que aquella pot tenir derivades de llarg abast i profunditat en la vida política i social del país. El pla és votar. No n’hi ha cap altre. El consens existent s’ha de mantenir. La unitat és un valor preuat. És imprescindible. És la nostra força.

“No atorgues, implícitament, a l’Estat la darrera paraula?” No, de cap manera. La decisió no s’ha de prendre pas en funció de les que adopti l’Estat, que són un aspecte més a considerar, però no l’únic ni el principal. La decisió s’ha de prendre en funció del que més beneficiï els catalans i la culminació del procés, considerant que en darrer terme caldrà disposar de la benedicció de la comunitat internacional. Insisteixo: el pla és votar. Cap altre.

La darrera paraula, dels catalans
L’objectiu és que els catalans s’expressin i decideixin. L’objectiu és acomplir la voluntat del poble de Catalunya expressada democràticament i pacífica. L’objectiu és la convivència i la llibertat. L’apel•lació a les urnes és irrenunciable. El 9 de novembre una consulta adreçada únicament a saber la voluntat del poble de Catalunya és la millor opció, l’elegible, la que s’ha de buscar. Pot no ser l’única opció, ni la darrera. Avui, però, és l’opció, la que hem de perseguir a peu i a cavall. Per l’interès de tots.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!