Coca de recapte
El bloc de Ramon Farré Roure
Tinta blava
M’agrada escriure amb ploma. De fet, vaig aprendre a escriure amb ploma. Me’n va ensenyar la meva padrina. Era mestra de les escoles del carrer Tallada, les escoles nacionals, de Lleida. La meva primera escola.
Plumilla i palillero. La plumilla era de metall fràgil. Se’m trencava sovint. Era maldestre. La plumilla s’encastava al palillero i a escriure més malament que no pas bé.
A cada taula, un tinter. No puc recordar com era. Als maristes, on vaig anar després, era de ceràmica blanca. Un cilindre allargassat de cap ample, que entrava a la taula. Una vegada ben posat, mai no es tombava.
La tinta era blava tirant a negra. O negra-blava. S’havia de fabricar a l’escola. No sabria dir massa com. Em sembla recordar que es diluïa en aigua una barra sòlida de tinta. Calia sacsar fort. La barra era de la casa Pelikan.
Era el nét de la mestra. La padrina em deixava fer la tinta. Suposo que només ajudava. Sis anys no els tenia.
El dia que tocava fer tinta, la mare anava a veure sa mare. “Mama, no deixis fer tinta al nen. No veus que no puc fer neta la bata!” Ni la bata ni el nen.
(En record dels mestres de l’escola del carrer Tallada: Maria, Juanita, Pepita, Casilda, Maria Teresa, Teresa i José)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
T’has adonat, de la sort de ser el nét de la mestra? I quina mestra!!!
Em sembla que també vaig anar-hi algun dia a l’escola del carrer Boters; dels tinters no m’en recordo, però si del got de llet que em donàven.
Jo, també vaig tenir sort.
És important ser agraït, i més de les persones que ara, no et poden donar res,… molts polítics haurien de pensar-ho.
Jo també vaig anar-hi, la tinta no la recordo però no puc oblidar la “maquineta” per fer punta als llapis. Estava clavada a la taula de la mestra, bé de fet no recordo ben bé si era la del a mestra o una altra, era molt gran, jo la veia enorme, tots els nens teníem que anar-hi per afilar els llapis.
Ah! una altra cosa la llet si ho recordes era llet en pols.
Com han canviat les coses, la meva mare, que va estudiar a la Tallada, sempre m’ha explicat que a l’hora de l’esmorzar i en mig de la classe tot fent, la canalla, cal·ligrafia, la senyoreta es menjava un entrepa de truita d’espinacs molt oliós, ella el recorda boníssim sense ni tan sols haver-lo probat, el duia embolicat amb un tovalló ple de taques d’oli.
si avui en dia un mestre fa una cosa així l’etiqueten de mal professor com a mínim.