Coca de recapte

La substitució del Lehendakari Ibarretxe pel Lehendakari López a Euskadi és la imatge més precisa i il·lustrativa de la visió que té el PSOE de l’Estat de les autonomies. Ras i curt: ha caigut el decorat i es pot veure què hi havia al darrera.

Fa uns dies, vaig decidir de donar el meu punt de vista sobre aquesta qüestió. Vaig escriure un article pels diaris de la meva ciutat, Lleida, que els mitjans ( El Segre, La Mañana i el Bon Dia) han tingut l’amabiliat de publicar. 

El que segueix és la transcripció de l’article: 

“Quan hom es fa gran té una certa tendència a sospitar que el que passa s’ajusta a un pla ben determinat. Després resulta que l’atzar compta i molt, i no sempre hi ha un disseny ben trenat darrera les coses. En matèria de desenvolupament de l’anomenat Estat de les Autonomies, el pla sembla existir.

En la legislatura anterior, Rodríguez Zapatero, l’home amb talante i sort, i el seu partit, s’apuntaren, amb poc convenciment i molta tàctica, a l’Espanya plural, que no plurinacional. 

El PSOE no esperava guanyar les eleccions i es podia permetre algunes vel·leïtats en el discurs, amb una economia que anava com un tret. Guanyaren perquè el PP no va saber gestionar pitjor l’atemptat d’Atocha, després d’una legislatura curulla de prepotència, amb casori a l’Escorial inclòs, que l’havia deixat molt afeblit i allunyat de posicions centrades. 

En aquell context, el PSOE confiava que aïllant el PP i valorant els sentiments nacionals dels qui vivien a les nacionalitats històriques tindrien un llarg futur i podrien ocupar el poder una bona temporada.  

La idea força no era altra que vertebrar Espanya amb les seves diferents nacionalitats i regions a l’entorn d’un projecte d’Estat que reconegués la diversitat, entesa com a riquesa compartida i projecte comú, acostant les nacions perifèriques, especialment Euskadi i Catalunya al projecte espanyol. 

La presència del PSOE en els governs de Galícia i Catalunya afavoria tal pretensió. I més quan hi eren de la mà de partits nacionalistes. La renovació dels estatuts d’autonomia a imatge i semblança del català n’era l’instrument privilegiat. 

La idea aznariana, molt habitual a Madrid, de tancar l’estat de les autonomies es transmuta en la integració plena de les Comunitats Autònomes en l’Espanya plural. És el cafè per a tothom de la UCD, i una altra forma, més civilitzada i presentable, de fer el mateix. 

El model es comença a trencar clarament a Navarra. El PSOE navarrès pot fer govern amb altres partits nacionalistes, alguns molt propers a tesis d’unitat del poble basc i d’aproximació nítida a Euskadi. Malgrat que el pacte estava tancat en condicions molt favorables als socialistes, el PSOE espanyol s’hi oposà. Les eleccions espanyoles estaven molt properes i Rodríguez Zapatero no podia arriscar el govern de l’Estat i deixar de ser president.

Del debat electoral s’esborrà tot el que podia vincular-se a proximitat del PSOE a partits nacionalistes perifèrics o la imatge de debilitat en les posicions antiterroristes. El discurs va ser que no torni el PP que, malgrat tot, no va fer cap mal resultat. El PSOE veu les orelles al llop. 

Les eleccions espanyoles del 2008 donen com a resultat un nou govern socialista, en situació de relativa feblesa. Després de les eleccions a Galícia i Euskadi la posició del PSOE al Congrés i al Senat és fa molt delicada. No té majoria clara i no es pot recolzar en cap partit de manera permanent.  

El discurs del PSOE ja no ha de ser ni pot ser el de l’Espanya plural. L’entesa amb el PP a Euskadi que dóna el govern a Patxi López li ho impedeix del tot. Ja no el tenia a l’agenda, però ara no li pot tornar a posar de cap manera. 

El discurs que li queda no és altre que el de l’Espanya de sempre, la que té una incapacitat manifesta per definir-se plurinacional, la que s’apressa a esborrar la distinció constitucional entre nacionalitats i regions, fent tota asimetria impossible. Com a prova definitiva la darrera remodelació del govern espanyol i les subsegüents declaracions del cap de l’executiu i els seus ministres. En l’ADN del PSOE no hi cap l’Espanya plurinacional. 

El PSOE es queda sense trets distintius que ajudin a diferenciar-lo del PP, llevat dels que corresponen a l’eix dreta-esquerra. El PSOE entra en el quadre conceptual del PP, que és qui s’emporta els rèdits més clars de l’operació Ajuria Enea i que no pot ser acusat de temptacions federalistes. El PP se centra. 

El discurs clàssic del PSOE, que no és altre que l’Espanya socialista i d’esquerres, l’arracona en posicions no centrals de la política. El futur, a Espanya, ja no pertany al PSOE. En política territorial, almenys, el futur és del PP, o si més no de les seves tesis, que el PSOE assumeix discretament com a pròpies.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!