Gairebé he estat temptat de penjar en el bloc una sola frase :“ho sento, me n’he anat a menjar la mona”. És massa d’hora per a fer-ho. No per a començar-ne els preparatius. Era ben d’hora que ens llevàvem. Sempre era d’hora.
Quan era petit, perquè calia agafar un tren, dels d’abans, per anar a Balaguer. Cinquanta anys enrere es podia dir “si vas a Balaguer, esmorza primer”, no era incorrecte fer-ho. La veritat és que no calia, que en arribar a casa de la besàvia les tietes t’atipaven.
Els ties t’entretenien. Ara a les vaques, a munyir-les. Mai no en vaig treure ni una gota. “Posa els dits així i….”. Res.
Ara al pou, a buscar aigua. Ara a les gallines, a buscar ous. Ara a desgranar panís. El cicle de la vida agrària en un dia.
Alguns cops ens quedàvem a dormir. No hi havia llum. Amb llum de ganxo, escales amunt, sobre la quadra, imagino, a fer nones colgat de flassades en un llit enorme.
Al matí, els galls ens cridaven d’hora. Escales avall després de rentar-se com els gats a beure un got de llet de veritat, com el dels anuncis d’ara. Dos dits ben bons de nata. I una llesca de pa, no pas tou del dia, però boníssim, amb alguna cosa que no puc recordar a sobre agafada amb els dits. Podria ser pernil.
I ja era al carrer, a pelar-me els genolls fent de porter. Encara en tinc una foto. Llevat de la meva germana, els qui m’acompanyen passen dels vuitanta. Els altres, la majoria, ja són morts.
Vaig ser feliç com mai. Com els ho agraeixo! Com els estimo!
Gràcies. No us ho vaig dir quan podia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sóc de l’opinió que no cal esperar bones ocasions per dir les coses, sobretot si són agradables; jo, ja fa temps que miro de no ajornar opinions ni sentiments, perquè després un es queda molt més tranquil… De tota manera, més val dir-ho tard que mai!
Això de Balaguer m’ha fet gràcia perquè no savia que hi tinguessiu arrels familiars. Jo no n’hi tinc, però, de petita ja m’hi portaven de tant en tant, i ara sempre miro de fer-hi una escapada per les festes del Sant Crist; aquest any, però, ja m’hi he estrenat: diumenge de Pàsqua pujava la muntanyeta pel camí del via crucis, i després, naturalment, anava fins la plaça del mercadal per fer un vermut dels bons.