Coca de recapte

He vist la fotografia als diaris. Es tractava d’una inauguració d’una fira. Important per aquells a qui interessava i no tant per al conjunt de la societat, especialment la no escolar. Hi vaig comptar dos consellers, d’Educació i Treball, un president de Diputació, un alcalde, un president de Consell Comarcal, un delegat del Govern de la Generalitat, diversos regidors i delegats de l’Administració de la Generalitat i representants de la societat civil, a una certa distància.

Tots, com si d’una cursa es tractés, acaramullats en posició de sortida darrera d’una cinta que havia de ser tallada. Calia sortir a la foto. Res més important. Cop de colze per aquí, estrebada per allà. Imagino els homes i dones de protocol, un per càrrec, debatent minuts abans on el “seu” s’havia de posar, no fos que no sortís en la posició que li correspongués.  

Si hom suma els sous i el temps dedicat pels honorables i il·lustres, la inauguració ens costà una picossada. El vermut i les pastes és el de menys, cas que n’hi hagués, que servidor no hi va ser invitat, ni corresponia de fer-ho, i no pot acreditar-ne l’existència.

No és tanmateix, els costos el que em preocupa, tot i la crisi.  Em preocupa veure tantes dignitats del meu país dedicant hores i hores de feina molt valuosa a inaugurar un esdeveniment només per ser vistos, per tal de “rendibilitzar” l’acció de govern, en lloc de fer acció de govern. Per tallar cinta, no cal tanta gent ni tan, en principi, valuosa. No s’aprecien el seu temps? No valoren la feina que fan?

Mentrestant, l’escola, perquè d’una fira escolar es tractava, no acaba de trobar el suport imprescindible dels poders públics, veu migrats els seus recursos i desnortats els qui l’han de dirigir cap a la transformació imprescindible perquè esdevingui instrument  del canvi social, avui més necessari que mai.

Ja sé que és més lluït inaugurar que pensar i passejar que treballar. Canviar l’escola i dissenyar polítiques públiques adients al moment de greu dificultat pel que passa la societat catalana ni és fàcil ni fa patxoca, però és el que necessitem. I cal temps, que no es pot perdre, a més d’intel·ligència i saber per a fer-ho.

Tot plegat, patètic, sense pal·liatius.

(Per cert, es nota que les eleccions són a la cantonada. El comandament ha fet tocar el cornetí i emès l’ordre militar per excel·lència: a formar!)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!