Coca de recapte
El bloc de Ramon Farré Roure
Falta de tacte
Que la llei de la dependència és per als catalans un fracàs en tota línia ja ha quedat dit. Ni recursos ni competències pròpies s’han salvat. I el govern tripartit mut de solemnitat. No va per aquí aquest post. Va pel que vaig llegir no fa massa al diari. Una persona de 101 anys n’ha d’esperar uns quants més per rebre l’assistència requerida. Una il·lustre diputada m’explicava el cas d’una altra que passava del 102 anys i li corresponia una prestació de cinc euros.
Esperpèntic, tot plegat. I trist. La resolució que es va trametre a l’anciana de 101 anys cal pensar que va ésser feta per un administratiu o una administrativa d’un servei de la Generalitat, que la va passar al o a la cap de negociat, que al seu torn la passà a la secció, acabant per ser adreçada a la prefectura del servei, qui probablement la posà en un portasignatures que va ser degudament signat per un director general o una consellera. Si la resolució tenia efectes econòmics fins i tot pot haver estat visada per un interventor.
Tots els qui formaren part de la cadena que va fabricar la resolució són, sens dubte, persones raonables i rigoroses, que van actuar seguint el procediment establert. I ho van fer bé, d’acord amb la normativa d’aplicació. Si més no, això crec.
Així doncs, de què us queixeu vós, pensareu? Precisament d’això: del fet que tots ho varen fer bé, d’acord amb la norma, però que ningú no hi posà sensibilitat, ningú no va llegir la resolució amb sentiment, cas que la llegissin. Que ningú no es va adreçar al director o a la directora general o a la Consellera del ram per fer-li avinent que una resposta així a una dona de 101 anys no es pot fer, ni que sigui conforme a llei.
Que ningú no va fer aturar la maquinària administrativa, em queixo. Que s’ha perdut el seny i el sentit comú. Que l’administració no és (no pot ser) una màquina de resoldre com si una màquina resolgués. Un sistema informàtic expert hagués arribat a la mateixa conclusió que la cadena de persones que hi intervingueren. D’això em queixo.
Em queixo que ningú no va saber llegir la llei per trobar la manera d’ajudar a qui té 101 anys i no es pot valer per ella mateixa, perquè ningú a aquesta edat no ho pot fer. I que ningú no plegui. No per fer-ho malament, que faltarien diaris oficials, sinó per manca de sentiment. Em dol que ningú no plegui en reconeixement que qui no té cor no pot tenir cura del que és de tots.
Si el director general o la consellera varen llegir la resolució, els prego que pleguin ells, a qui li toqui, i que no facin, arribat el cas, plegar al subaltern que va dur el portasignatures. Els responsables són ells, no els qui prepararen o traslladaren la resolució d’un despatx a un altre.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Incompentents, irresponsables, i a més, insolents que es pensen que són qui sap què; sort que, després d’un acalorament, quan es recobra la serenitat, un s’adona que la maldat no té grandesa i que el bé continua vetllant perquè amb els governants que tenim no s’enfonsi tot plegat.