L’actual situació econòmica no és gens favorable. Fins i tot, el fantasma de la deflació treu el nas per les economies occidentals. No és pas el primer cop a la història que n’hi ha de deflació. El Pla d’Estabilització de 1959 va posar en marxa l’economia espanyola des de la deflació. Consti que no la demano, la deflació. Als EUA, la del 1929 al 1933 va ser sonada i en part va coadjuvar als estralls que havien de conduir a la Segona Guerra Mundial. Què s’hi pot fer?
Quan res no sembla segur i la confiança desapareix de cop, alguna cosa s’ha de fer. Per això, ningú (gairebé) no posa en dubte les mesures que els governs del món adopten per enfortir l’economia i restaurar la confiança. El pànic al pànic tot ho justifica. El criteris que semblaven de llibre de text encara no fa 12 mesos semblen oblidats. L’ortodòxia econòmica ja no val. El deute públic pot créixer i créixer. Els dèficits públics semblen innocus. No fa res que l’espanyol s’acosti al 7% del PIB ben aviat.
Ja confesso la meva perplexitat. Entenc que no es pot deixar que el sistema faci un pet monumental. Però em demano: qui pagarà la factura, qui comprarà la veritable muntanya de deute que els estats emeten i emetran? Tot el diner que anirà al deute no anirà a l’economia productiva, no? La generació que vingui, que heretarà part del cost, estarà contenta del que nosaltres estem fent?
Posats a preguntar, per si algú té l’amabilitat de contestar, per quins sets sous podem esmerçar recursos en protegir el desocupat, que s’ha de fer, i no en dediquem a crear condicions perquè l’atur no creixi? Per què no es posen més diners en mans de les famílies per estimular la demanda? És possible fer-ho?
Més preguntes. Algú sap què hi diu el President de la Generalitat, senyor José Montilla? Algú sap on és en Solbes? I a en Zapatero, li han fet ja les quatre classes que necessitava en un parell de tardes per entendre alguna cosa de l’economia? Molt em sembla que no. I que quan li proposaren va fer campana. Mai no havia vist uns governants tan despistats. Mai no em vaig arribar a pensar que es veuria tan clarament la manca de lideratge dels governs d’aquí i d’allà.
Hi ha algú més? La resposta és sí, no en dubtin.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
o allò que vulgarment es diu “el plumero”, jo, als d’allà -com vostè diu- ja els hi vaig veure fa força temps, però cregui’m que als d’aquí, el mateix 4 de novembre del 2006 al vespre, quan van anunciar qui presidiria el nostre govern, em va caure el món a sobre… i encara l’hi tinc. En fi.