Coca de recapte

Hi ha posts que no són agradables de fer. Aquest n’és un. El proppassat diumenge una pastera de cinc metres d’eslora amb un petit motor de benzina, que havia sortit de Tarfaya, al Marroc, va bolcar en xocar contra una roca, prop de Teguise a l’illa de Lanzarote. Trenta-dos immigrants anaven a bord. Només sis se salvaren. Moriren quatre nens i dues dones. La resta eren homes, molts ben joves. Encara falta una persona per ser trobada.

La pastera no va ser localitzada pel servei de vigilància establert. Expliquen que per causa de les onades. Tanmateix, va ser seguida algunes hores per la policia local de Haría en detectar-la. No consta que s’avisés cap servei de rescat. Tampoc no consta que no s’avisés. De fet, no hi va haver cap operació massiva i immediata de salvament. De ben segur, els qui estaven al corrent confiaven que la pastera arribés sana i estalvi. No puc pensar altra cosa. No vull pensar altra cosa. 

Un veí del poble de Los Cocoteros, uruguai de naixement, avisat per la seva esposa qui li demanà que s’acostés a ajudar, va salvar un a un, amb una taula de surf com a instrument, els sis supervivents. En Cristhian Hunt mereix el reconeixement de tots.

L’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) va assenyalar, l’any 2007, que 120.000 persones intenten creuar cada any la Mediterrània per venir a Europa per mitjans no habituals. S’estima en 10.000 persones les qui moriren en l’intent, durant la darrera dècada del Segle XX. 

La normalitat fa que la mort de vint i tantes persones no sigui notícia. Anys endarrere, no massa, era motiu de baralla política. Ara, instal·lats en la crisi perpètua, girem el cap per no veure la tragèdia, que passa a les portes de l’Europa civilitzada. Els diaris se’n fan ressò, un ressò que s’apaga en hores. Cap diari no li dedica una portada a cinc columnes. Perquè no importa massa. És només una dada del problema.

Tampoc no volem mirar la permanent crisi de l’Àfrica, aquesta ben real i insoluble i dura i culposa, ni la de molts altres països en els que la població viu, malviu, amb un pocs dòlars per cap al mes. Com no veiem tampoc les misèries ben properes en els carrers de les ciutats que habitem. Empro el plural, tot i sabent que no tots percebem igualment el fenomen ni hi reaccionem de la mateixa manera ni hi tenim el mateix grau de responsabilitat. 

El cor el tenim endurit. No es pot viure en l’angoixa continuada que produeix la contemplació de la desgràcia aliena, si encara queda un bri d’humanitat. Però tampoc no es pot viure en l’oblit sistemàtic del qui pateix, no es pot mantenir per sempre  la negació de l’altre si no es vol acabar en la negació pròpia. I aquí ja hi som, probablement. Pobres de nosaltres!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!