ramoncollart |
dimecres, 25 d'abril de 2007 | 12:15h
"I tu que feies el 25 d'Abril de 2007?"
Signar l'escriptura (i com no, assumir la hipoteca) del pis que m'he comprat en l'indret precís del món on vull morir-me (sense presses, això sí). És el més semblant al patriotisme que m'ha permès la meua butxaca.
I com imaginareu, aquesta nota és també el més semblant a l'èpica o la lírica que m'ha passat pel cap en unes quantes setmanes... Passeu un bon 25 d'Abril, i agafeu forces.
ramoncollart |
dimecres, 11 d'abril de 2007 | 18:04h
A mesura que s’acosta el dia en què m’hauré d’examinar, quasi clandestinament, de les meues oposicions a professor de secundària, me n’adone de dues coses.
La primera, que potser em vaig equivocar. Que quan vaig encetar aquest camí potser no confiava en arribar massa lluny: era una possibilitat, una alternativa, un per-si-de-cas. Doncs no, no ha estat això. Ha estat un any sencer de la meua vida: de la meua vida de veres, de la que em queda quan isc d’una feina a jornada completa. He perseverat amb una tossudesa que potser no esperava. He dut el sacrifici del present per un futur millor a un extrem que deixa de ser racional. Amb independència del resultat, l’aposta potser ha estat un error. Si tinc èxit, podré pensar tranquil·lament que ha valgut la pena – però el que estaré valorant serà ja el resultat, i no la decisió inicial. I si fracasse... bé, si fracasse ja em sobraran ocasions per a paladejar l’amargor del temps perdut.
La segona cosa que també he interioritzat estes darreres setmanes és que, tot i els dubtes sobre si deuria haver arribat o no fins ací, ja no tinc volta enrere. Tot el que he fet fins ara perdria el seu sentit si no em lliurara numantinament, sense mesura, a preparar eixe examen. És un deure assumit, que sent l’obligació de complir amb independència de les compensacions que finalment em puga reportar. Això resulta difícil d’empassar per a qui, com jo, presumeix d’utilitarista en la forma de plantejar tantes qüestions quotidianes. En el dia a dia, tinc el costum d’encertar – o això crec. La perspectiva d’haver-me equivocat durant l’any complet se’m fa, per això, més preocupant, quasi obsessiva.
ramoncollart |
dimecres, 28 de març de 2007 | 20:16h
El capítol d’ahir de House era ben estrany: poques complicacions mèdiques, però més minuts de diàleg sobre el sentit de l’existència i el dolor dels que són habituals. Aquesta vessant filosòfica de House em recorda sovint “La pesta”, de Camus – però ara amb una miqueta més d’humor, pauses per a la publicitat, i concursos en la web.
Però ara, la meua meditació preferida sobre el dolor i l’esperança és la mateixa de tots els anys per estes dates: la Passió segons Sant Mateu de Bach. He tardat en anar de casa a la feina exactament els set minuts que dura “Mache dich, mein herze, rein”: i mentrestant cantava i xiulava les figuracions infinites que acompanyen aquesta ària fabulosa, que sona just quan Josep d’Arimatea recull el cos mort de Jesús.
Bach va ofrenar bona part del seu talent al Déu de Spinoza, i és així com primer el vaig conèixer: preludis, fugues, variacions. Però la música que escrigué per al Crucificat continua entendrint-me fins els ossos quan la recupere cada primavera. No sé si són les últimes brases d’una fe, o només (i no seria poc) d’una certa sensibilitat estètica, però faré bé de no extingir-les. Per a les cendres sempre ens queda temps.
ramoncollart |
dimarts, 27 de març de 2007 | 11:47h
Hui, en un moment de desesperació, m’he inscrit en una empresa de treball temporal. Home, no s’autoanomenen així, directament: es diuen “consultores de recursos humans”, i sempre tenen una pàgina web plena de fotos de gent que somriu perquè en comptes de la vida monòtona d’un funcionari aburgesat, poden gaudir de la gratificant experiència de canviar de feina cada dos per tres – i alternar-la amb la encara més gratificant experiència de no treballar en absolut. Deu ser per això darrer que somriuen tant.
Si ho pense una miqueta, no té ni cap ni peus que m’haja inscrit. Tinc un treball fix, estable, indefinit: ja m’haguera agradat que acabara, que tingués data de caducitat, però no. No em falta ni feina, ni sou, i són millors del que molta gent pot dir de la forma amb què es guanya el pa. Però no m’il·lusiona el que faig, no em veig molts mesos més a la meua oficina, i de vegades he arribar a pensar que moltes altres persones millorarien la meua feina justament per això: no per llurs superiors capacitats (i això que n’hi ha molts, de joves capaços), sinó per aquesta mena d’especial implicació que en mi trobe ja esgotada. I quan la carrera professional d’un apunta vers l’eixida d’emergència, sempre acaba arribant-hi.
Tot i la desil·lusió, persevere en fer bé les meues rutines de cada dia – fins i tot quan deixen de ser rutines i esdevenen situacions límit, petites gestes horàries i malabarismes ofimàtics. Fa uns quants dies que treballe com un boig, fent i desfent tasques que serien complicades per a mi sol, però que encara resulten més difícils per l’estúpid empeny d’alguns en ajudar-me a fer-les bé. Una de tantes valuoses orientacions que he rebut darrerament és la de que he de fer més coses per escrit: que és important escriure, que aclareix les idees i ajuda a fer les feines de forma sistemàtica i ordenada, que és un costum que he d’agafar, i que quant més sucre més dolç...
Els qui em llegiu sabeu poca cosa de mi – en bona part, degut a les meues pròpies reserves. No hauríeu, per tant, de creure’m si vos parlara de la meua formació acadèmica (al cap i a la fi, tots patim de “titolitis”), de la meua tècnica depurada, de l’experiència en el sector, de la meua facilitat en el tracte, de la meua capacitat de disciplina i sacrifici i tota aquesta morralla. En això, podria mentir-vos fàcilment i fer-me màrtir virtual de la meua pròpia causa perduda. Però després del rotllo que heu hagut de llegir fins arribar ací, entendreu la importància, altrament secundària, de l’anècdota que algú m’haja hagut de dir que pose més coses per escrit, a l’oficina: és l’única forma de mostrar-vos no les meues hipotètiques virtuts, sinó la niciesa i la miopia amb què són generalment jutjades...
[Intentaré que el pròxim post siga més “optimista”, com em digué la Carme-Laura en un comentari la setmana passada: explicar un poc millor la meua renascuda vocació docent potser siga un bon tema. Part d’aquest “renaixement” no és sinó el revers del meu neguit d’oficina – però no tot. Hi ha un component ben sincer i sentit, que faré bé d’aclarir. ]
ramoncollart |
dijous, 22 de març de 2007 | 15:19h
Dies com hui em pregunte com és possible que em paguen per les estupideses que faig durant el dia, en comptes de per les coses profitoses que faig per les nits.
Afortunadament, l'optimista que encara sobreviu dins meu em recorda: encara no està tot perdut. Quan ens pareix que el món està cul per amunt, no cal destruir-ho tot, negar-ho tot, renunciar a tot: és suficient amb donar-li la volta. O de posar-nos cul per amunt nosaltres mateixos – si no ho estem ja.
Eixe és justament el somni que m’ocupa l’instant abans d’anar a dormir, cada nit: canviar sobtadament el lloc que ocupe al món, donar el salt per al qual duc tants mesos agafant carrereta en silenci. I després canviar el món poquet a poquet, des de l’arrel, des de la llavor. Així de simple: cap llibre de pedagogia hauria de contenir paraules de més de quatre síl·labes.
ramoncollart |
dilluns, 26 de febrer de 2007 | 18:16h
Vaig curt de temps, però és una sort que Àngel haja dit en el seu bloc algunes de les coses que a mi m’hagués agradat destacar del cicle de Cinema en Valencià que s’està fent als ABC de la Vital de Gandia.
Fa dues setmanes, “Scoop” em va entretenir moltíssim, em va fer riure unes poques vegades, i em va mantindre somrient durant hora i mitja: no arriba a l’alçada de “Match point”, però el to i el gènere d’ambdues cintes són del tot complementaris. Per edat i per inclinacions naturals, sóc dels qui van descobrir abans Scarlett Johansson que Woody Allen: però aquest home té talent, l’hauré de seguir de prop, també, perquè promet... :-)
“Dies d’agost” me la vaig saltar, conscient del que m’esperava: entre nosaltres, i que no isca d’ací, he de dir que a mi les que m’agraden són les pel·lis de “mamporros”, dispars, persecucions i una miqueta d’intriga i suspens. Per això m’encanta que l’Oscar a millor pel·lícula se l’haja endut eixa joia del cine de policies i mafiosos que és “The departed” (“Infiltrats”).
Feia mesos (i ho vaig escriure ací, en alguna nota o comentari) que volia veure “Copying Beethoven”, de la qual havia llegit crítiques favorables: no era una obra mestra, com “Amadeus”, però semblava una digna recreació dels últims anys del personatge. És aquest Beethoven madur qui va crear les obres que més he escoltat els meus darrers anys de sequera musical: les variacions Diabelli, les últimes sonates i quartets. I la Novena simfonia, que al cap i a la fi representa el clímax de la pel·lícula: quasi mitja hora del film se centra en la primera interpretació de l’obra, de la qual sé que tingué un èxit clamorós – però tinc dubtes que el propi Beethoven la poguera dirigir personalment, i que els músics feren cas de les indicacions d’aquell home obstinat i sord.
Un altre dubte que em sorgí fou si la contraposició entre l’art i la tècnica que el propi Beethoven reitera al llarg del film (el xic que festeja amb la copista dissenya ponts, és una espècie d’enginyer) no és un extrem forçat i inconsistent. Beethoven és un hereu de la Il·lustració: si no recorde malament va mostrar interès pels avenços científics i tècnics de l’època, i en la seua pròpia concepció de la música hi ha aquella mena d’interès estructural, de creativitat sotmesa a lleis internes que el fa superior als romàntics que el seguiren.
Però deixant de banda estes xicotetes qüestions, aquesta interpretació dels darrers anys de Beethoven sota la mirada d’una admiradora amb talent i sensibilitat aconsegueix emocionar, quasi més pel paper principal que juga la música, la magnífica banda sonora, que per la riquesa de la trama – que resulta poc més que un pretext per a explorar el contrast entre els personatges. Val la pena mirar i escoltar.
Ara només ens falta veure “El perfum”, aquest dijous...
ramoncollart |
dijous, 22 de febrer de 2007 | 12:42h
En altres persones, l’adaptació a una certa rutina pot suposar simplement una sana consolidació dels hàbits, posar una miqueta d’ordre entre llurs tendències improvisades, immediates. Però en el meu cas, rutinari i previsible com sóc ja d’inici, la meua afinació de l’encadenament quotidià de tasques (procés a què m’estic sotmetent durant aquestes setmanes) pot donar resultats ben pròxims a l’obsessió, a un cert maquinisme psicològic que és tant més insà quant més eficient. (Si eixa eficiència em permet fer un examen digne, donaré per bons aquests indicis transitoris de bogeria.)
Mentrestant, la precampanya electoral comença a embogir, també. Gent que rep trucades per a apuntar-se a més d’una llista local. Homes de lletres traient punta a les xifres més vulnerables d’una enquesta. Ací, a Gandia, el populista tranquil contra el populista milionari – i els sempre imprescindibles tercers, en discòrdia perpètua i petita. Mai com en aquesta ocasió m’havia atret tan poc la participació activa en política – però tampoc mai com ara m’havia semblat tan transcendent la conjuntura. Ho seguirem de prop.
ramoncollart |
dijous, 15 de febrer de 2007 | 20:22h
Abans que no siga ja massa tard, hauria de confeccionar una llista de les coses que he ajornat per al dia després de l’examen. Tot allò que no hauré fet durant aquest grapat de mesos, no tant per causa del temps que he dedicat a engolir-me els temes de l’oposició (unes poques hores cada setmana – això sí, les millors, les més aprofitables), sinó per la horrible sensació de paràlisi, de culpa, que se’m tira al damunt cada vegada que tinc un desig immediat, una idea, una il·lusió. “Ara no puc”, “més endavant”, “ja vorem”...
Si sóc realista, el cert és que de totes les coses que han quedat així, en l’aire, molt poques hagueren arribat a realitzar-se, o hagueren aconseguit centrar la meua atenció més enllà d’un caprici efímer. Però haver-me-les negades d’entrada m’ha impedit descartar-les definitivament, i les ha acumulades, fent una pila gegantina, per al moment futur en què, amb independència de si hauré aprovat o suspès, la vida semblarà tornar a fluir de nou.
Així, la por ja no és de fracassar – sinó de comprovar immediatament com de car m’haurà sortit el meu fracàs, quan el muntó del dia després se’m caiga damunt. També per això crec que he de fer aquest inventari de renúncies, per a treure-me-les de sobre, una a una, quan arribe la meua revenja contra els dies descomptats.
ramoncollart |
dilluns, 12 de febrer de 2007 | 20:08h
Fa més o menys un any me la vaig trobar després d’un disgust immerescut, sense gaire confiança ni perspectives, i sense massa mèrits acumulats d’eixos que ens permeten sobreviure de renda quan les coses venen mal dades. Fou en aquella conjuntura quan crec que vaig contribuir, modestament, a una nova manera de veure i fer les coses. Aquesta petita revolució conceptual d’anar per casa l’anomenarem, a falta d’un nom més sofisticat, la teoria del llistó.
Ve a voler dir que, quan algú no té a mà un bon criteri amb què mesurar els seus èxits i fracassos, perd per complet la capacitat de jutjar si està fent les coses bé, com toca (i té, per tant, motius per a perseverar), o la de saber si està fracassant rotundament (i hauria de pensar llavors en redirigir els seus esforços). Hom pot ser molt o poc exigent, humil, ambiciós, conformista – i cadascun d’aquests petits excessos té el seu tractament, les seues possibilitats d’ajust. Però si senzillament no té aquesta mínima guia, està condemnat a una deriva mediocre, a l’estúpida i cíclica seqüència de saltar primer, i posar el llistó després, una miqueta per sota de l’alçada que hem aconseguit botar.
Així, convençut que el problema no era ella, ni la seua bona voluntat, ni els seus esforços i talent, sinó algun error encadenat i una certa manca de referències, li vaig proposar un llistó. Una meta temptativa, que no podia imaginar si li seria massa complicada o massa fàcil – però una meta, al capdavall, que en la mesura en què l’ha anat assumint l’ha fet almenys sentir-se pressionada, nerviosa, vigilada de prop. Jo mateix, en el meu constant seguiment, he anat substituint l’afecte, i la simpatia condescendent que hauria de tindre-li, per una actitud més severa, incòmoda, amb la crueltat inherent a la tirania dels resultats.
Aquesta exigència interioritzada la va fer entristir-se bastant quan li van posar el primer Notable. Vaig haver de dir-li, mig improvisant, que hi ha dues classes de persones: els qui trauen Notable i ho celebren, i els que els trauen i ho lamenten – i que, ben mirat, el que havia fet era incorporar-se a aquest segon club selecte. No sé si va quedar molt convençuda amb aquesta xorrada, però havia d’intentar-ho.
Poc després vingué el seu primer Excel·lent, i l’experiència aleshores va deixar de ser la del fracàs, i passà a ser la del subtil dolor de la imperfecció – un sentiment borrós i ambigu, quasi filosòfic, del qual no em vaig atrevir a parlar-li, en part perquè fa temps que n’he oblidat el tast.
Però tot arriba. Avui mateix m’ha dit que ja tenia a la butxaca la seua primera Matrícula d’Honor, i potser no em calga ja ni felicitar-la, ni pronunciar cap descàrrec del tipus jo-ja-ho-sabia, veus-com-era-fàcil, ets-la-millor... Perquè, sincerament, ni ho sabia, ni sé si ha estat fàcil o no, ni m’importa gens ni mica que siga la millor. Egoistament, el que em deixa la consciència tranquil·la és saber que he fet mig bé la meua feina: fixar el seu llistó on li pertocava. Per a bé o per a mal, la resta ja és només cosa d’ella – i encara li queda molt per saltar, cada torn una mica més alt...
ramoncollart |
dijous, 8 de febrer de 2007 | 18:48h
Poc abans del Nadal passat, quan no tenia ni
ordinador, ni temps, ni ganes com per a escriure una nota ni fer un simple
copia-i-pega de versos, un amic em va recomanar i deixar un llibre de poesia
del qual no havia fet cap comentari encara en aquest blog. Havent complert ja
fa setmanes amb les obligacions sagrades de qui rep un llibre en préstec (la
primera llegir-lo, la segona tornar-lo), m’ha vingut al cap penjar ací mig de
memòria la nota que potser deuria haver escrit durant els dies que em vaig entretenir
llegint-lo, aprofitant que el Llibre dels exilis de Juli Capilla es presenta
demà divendres a la nit al Casal Jaume I de Gandia.
Confesse que el primer contacte amb el poemari
em va cremar les mans: primer, pel to incendiari dels seus versos crus, però
també perquè potser les meues mans s’han fet delicadíssimes després d’anys
d’untar-les de correcció política i progressisme benpensant. Ja ho sabia això,
l’amic que em va deixar el llibre: que els anys m’han fet cada volta més de
poble, casolà, indígena, més arrelat al lloc on tinc previst morir-me, però que
al mateix temps han esborrat en mi les traces d’una lluita, d’eixa indignació
de què només pot ja brollar un sentiment de pertinença nacional. Tot el llibre
és precisament un recordatori amarg de les vexacions quotidianes que rep el
nostre país, i d’aquesta necessitat de persistir lluitant que se m’ha acabat
fent tan innegable com indiferent.
Partint d’aquesta consciència sulfurada hom
pot prendre camins ben distints per a l’acció – almenys per a l’acció
intel·lectual, si m’admeteu eixa contradicció en els termes. Una opció ben
habitual és meditar, analitzar, i exposar amb subtilesa i detall les causes i
voluntats orquestrades que ens han dut al nostre actual estat de rendició
identitària. Aquest camí ens condueix tan sovint a discussions bizantines i
petits faccionalismes, que ben a gust bescanviaria milers i milers de pàgines,
articles i taules rodones sobre la nostra qüestió nacional per una única
píndola de política pràctica. Doneu-me un home, un polític, populista,
desvergonyit i hàbil, inculte i groller si cal, que encenga aquest país en
flames – i aprofitarem per a cremar-hi (fallerament, figuradament, és clar)
tots els Fusters en pràctiques que s’inventen un país a la seua mesura cada cop
que mullen la ploma.
El que potser no havia considerat mai abans de
llegir el Llibre dels exilis és una alternativa, potser encara menys pràctica
però bastant menys pretensiosa en aquest sentit: aprofitar les possibilitats
emfàtiques del vers, dels bons versos, per a cantar unes quantes veritats – i
prou. No veritats poètiques, de les que fora del vers esdevenen falses: sinó
veritats com a temples, incontrovertibles, transparents. Treure fora amb una
barreja de ràbia, frustració, i un insubornable sentit del deure, tot el que
veiem i patim cada dia, sense anàlisis, ni solucions estratègiques, ni hòsties
– només les paraules exactes per a proclamar una injustícia amb calculada
desmesura. Si esta fórmula ha aconseguit invitar-me a l’acció compromesa més que
les altres o no, és una altra qüestió: no és un criteri vàlid que aplicar a
aquesta, ni a cap altra obra. Però l’intent és notable: m’ha emocionat en
ocasions, m’ha posat els pèls de punta algunes altres, i com a mínim m’ha
enfrontat de nou amb alguna de les meues desercions personals.El poeta parla principalment d’una ciutat,
València/Venècia, que estima però que sent dolorosament aliena. Potser tan
aliena com m’ho ha resultat a mi sempre, perquè no hi he viscut mai, i només la
visite per motius més o menys banals. Però viure-hi, treballar, xafar-la
sovint, i tanmateix sentir-la allunyada, és un divorci que sembla haver sofert
no només Juli Capilla, sinó tots els poetes que cita, un rere l’altre, en
l’encapçalament de cadascun dels seus poemes. També la llengua abandonada, i la
fictícia separació entre pobles germans són, com no, temes indefugibles. Però
recorde dos detalls concrets, potser secundaris dins el fil conductor del
llibre, que em tocaren més de prop, més personalment. El primer, les referències
a la depredació del territori, que personalment jutge la més urgent amenaça que
afecta el meu entorn immediat, més que les relatives a la política o a la
cultura – dieu-me provincià, però almenys a la meua comarca el que més m’encén
i em preocupa són els paisatges, els horts, les platges irrecuperables. I en
segon lloc, una peça del poemari descrivia la tendència, tan dessagnant per al
país com humanament comprensible en els qui la segueixen, de fugir al nostre nord enllà particular, Catalunya, on som sovint tan ben rebuts els
valencians: certament allà no molestem, però potser perquè tampoc els fem massa
falta. En aquest arrelament a la terra, i en eixa resignació a conviure ací, en
el tros de país en què ens ha tocat exiliar-nos, m’he sentit més confortable,
he sabut trobar millor reflectides les meues pròpies preocupacions personals
que no en l’àmbit de la reivindicació directa, que practique tan poc, o tan
silenciosament.
Faré el possible per copiar alguns versos del Llibre dels Exilis ací, només tinga ocasió. Potser s’acosta el temps de
rellegir-los, i de reviscolar les cendres del meu patriotisme encara que siga
durant les poques setmanes crucials d’aquesta primavera difícil. Mentrestant,
hauria de reprendre la costum de fer notes més breus, però menys infreqüents – i de
deixar comentaris en algun dels missatges sucosos que els companys continuen
escrivint ací i allà. És una bona forma de continuar fent comunitat, fent país,
sense massa soroll. I no vull abandonar-la.
ramoncollart |
dilluns, 29 de gener de 2007 | 19:10h
Fa mesos, quan vaig començar a pensar que el meu futur professional ja no era un futur, sinó un present perpetu, em vaig plantejar el que tanta gent m’havia animat a fer en ocasions anteriors: “Oposita!”, “Fes-te funcionari!”. Cobrar de l’Estat, el premi més cobejat de tot un país sencer.
Quan m’ho deien, abans, sempre responia que el simple intent de ser funcionari em pareixia una renúncia innecessària: no m’apetia gens passar a fer cada dia, cada any, la mateixa feina que milers de funcionaris més. Em repel·lia, en certa manera, un entorn en què els mèrits i capacitats solen obtindre escassa recompensa, i la deixadesa pròpia o aliena no acostuma a rebre cap classe de sanció correctora.
En aquesta equació entre les meues ambicions i la tediosa certesa del funcionariat, allò que ha canviat en els darrers mesos són les primeres, que no han deixat de minvar ni un sol instant, fent canviar el signe de la comparació. Poc a poc he vist com algunes capacitats i esforços no em rendeixen molt més que la simple i grisa antiguitat: m’he fet major, que no millor, en aquesta oficina. Tot ha anat massa poc a poc – he deixat de ser ambiciós, i potser he tardat massa en adonar-me’n. Com a resultat d’aquesta progressiva acomodació, ara ja no m’importaria gens ser funcionari, sinó tot el contrari: fer la meua feina bé, i prou – i oblidar-me de tot el que podria fer i no he trobat l’oportunitat de mostrar. La renúncia que això em suposava ja no és tanta, sinó una espècie d’alliberament.
Ho intentaré tan aviat com puga, no patiu per això. El que se’m fa estrany és que aquest intent no ha anat acompanyat d’una nova consideració d’aquest paper social del funcionari que em fera més fàcil adaptar-m’hi, que em deixés la consciència més tranquil·la, si voleu dir-ho així. Els meus prejudicis vers la institució del funcionariat continuen vigents: una categoria uniforme on hi ha gent que no fa un brot sense que se li note a l’horari ni a la nòmina, i gent que ben a gust faria el doble del que li pertoca només amb què se li compensara mínimament la voluntat (i que de vegades ho fa malgrat eixa manca d’incentius). I el que és pitjor: no és cap il·lusió de canviar aquest estat de coses el que em mou a intentar incorporar-m’hi, sinó una explícita renúncia, un raonament egoista que em diu “Ramon, tu pots fer-ho igual de bé amb menys esforç...”. Si atenem només a aquest sentiment, no meresc aprovar eixes oposicions que estic preparant, potser – i de vegades, una cosa que m’anima a seguir és saber que els altres, en el fons, no ho mereixen molt més.
[Potser no ho he explicat massa bé. Però allò important era deixar-ho escrit, qui sap per a quan: si no, acabaré pensant, al llegir-me ací, que l’únic que feia fora de l’oficina era mirar la tele... ]
ramoncollart |
divendres, 26 de gener de 2007 | 15:50h
Els grans herois de l’oficina són sovint els grans covards de sa casa. Tothom tria un heroisme de la seua talla.
No és el meu cas, almenys no encara. La meua batalla d’unes hores contra les altres no la perd ni la feina, ni la vida – sinó la son, aquest tercer que fa d’àrbitre, les separa i encadena. Si em contaren les hores despert, compliria els anys cada deu mesos...
ramoncollart |
divendres, 19 de gener de 2007 | 14:58h
Fonts diverses m’han informat repetidament que és un idiota irrecuperable. Però fins ara he tingut la mala sort de coincidir amb ell només en ocasions on hi acudeix gent encara més estúpida, privant-me d’assaborir íntimament eixos trets i actituds que fan que no hi haja dos idiotes iguals. Amb tanta competència i de tant nivell, el pobre queda deslluït – hauré de donar-li la seua pròpia oportunitat.
I fins ací puc escriure, que si sóc més indiscret em nomenaran president del Reial Madrid – sense eleccions, ni res, total per al que serveixen després... Un bloc per a Ramón (jo no, l’altre, el Calderón), que l’home necessita sincerar-se, però ja!
* * * * *
De passada: això de la intimitat és una cosa ben relativa. En un extrem, la intimitat per a Julián Muñoz només comença quan entra a la dutxa – i tot i així, un cop dins la presó tothom acaba baixant la guàrdia més prompte o més tard. Però per a la gent que de veres sap separar el que és de domini públic del que és absolutament privat, els gestos més irrellevants poden significar autèntiques obertures al món, actes generosos de complicitat. Una frase amable d’un doctor esquerp. La serventa de Vermeer soltant-se el pèl per a posar. Els calcetins de colors d’una desconeguda – no diré “calces”, perquè per als de “dalt” eixa mateixa paraula cobreix parts del cos que estan més amunt que per als de “baix”, i ja tenim disputes suficients entre catalans i valencians com per a afegir-ne de noves.
Arribarà un moment en què ja només la gent discreta aconseguirà sorprendre’ns.
ramoncollart |
dilluns, 15 de gener de 2007 | 18:44h
Quan les respostes relatives al llarg termini se'ns presenten dubtoses, o contradictòries, és important adoptar un parell de mesures. La primera, és assegurar-nos que no prenem decisions precipitades: les nostres fermes conviccions de hui demà poden ser les nostres grans vergonyes de demà. La segona: intentar que eixa indefinició de les nostres vides a mesos, anys vista, no ens amargue els hores i dies immediats. L’entreteniment, en qualsevol de les seues formes, és una bona forma d’alliberar-nos momentàniament d’eixos greus pensaments que, al capdavall, no tardaran en tornar malgrat els nostres esforços per bandejar-los.
Una forma addictiva d’entreteniment a què m’he lliurat amb indulgència aquests dies ha estat veure els capítols de House que no havia vist mai abans a la televisió, perquè quan els van emetre encara no m’hi havia enganxat – els he aconseguit ja-sabeu-tots-com-sense-pagar, què li hem de fer! (He de dir que també tinc altres vicis – però em queda vergonya suficient per a no confessar-los obertament.) Dos, tres, cinc capítols seguits amb el puto-amo-del-diagnòstic, i les meues obsessions sobre el calendari d’accions futures s’esvaeixen durant hores. Però no del tot. Perquè en el fons, si alguna cosa vaig aprenent de veure House és que, en ocasions, no decidirencara no deixa de ser una de tantes decisions possibles, sovint la més arriscada – sobretot quan el temps corre i és del futur més immediat del que hom ha de preocupar-se.
Però la sèrie em recorda més coses encara: som un sac d’ossos, vísceres, líquids fastigosos i un cervell com un gran cagalló blanc i enrotllat. Som el bombo del sorteig de la mort, que roda i roda fins que surt una bola, no sabem quan, ni amb quin número – però que ens toca segur: els tenim tots comprats. A llarg termini, ens rosegaran els cucs. Si ni tan sols la tele m’estalvia segons quins pensaments, és que no hi ha remei...
ramoncollart |
dimecres, 10 de gener de 2007 | 14:09h
Per a que la subordinació dels mitjans de comunicació espanyols a l'aparell repressor de l'Estat no vos transmeta una idea esbiaixada i falsa de les veritables intencions d'ETA en el seu atemptat a Barajas de fa ja uns dies, he copiat ací baix un fragment clarificador del comunicat original de la banda armada, tal qual, sense les habituals traduccions malèvoles i tendencioses que tendeixen a amagar la lògica interna de les accions de la banda. Quan el sistema sencer conspira contra les aspiracions de llibertat i democràcia d'un poble, és important no deixar-se cegar per la propaganda de les institucions oficials, i entendre cada argument en el context de la lluita per l'alliberament nacional en què s'emmarquen.
