Van posar les entrades a la venda el mes d'octubre i en poca estona van exhaurir-se. La meva parella, que no n'és gaire entusiasta, en va comprar i va  fer-me el regal d'acompanyar-me.

Es pot dir que el Palau de la Música té una estètica que m'enfarfega? Suposo que queda malament. Als turistes els impressiona - els turistes que venen a Barcelona estan força predisposats a deixar-se impressionar - , i a primera vista és un impacte, però val més no passar-hi cada dia per davant.

El personal que assisteix al concert és serratià. Transversal i poc compromès, sociata montillà. El crit més repetit és "Guapo!" llençat per quarentones o cinquentones emperifollades.

Canta només cançons en català. Moltes cançons són tristes i depriments. Pot ser que el Serrat català sigui més trist que el Serrat espanyol? "Res no és mesquí, ni cap hora és isarda... " Després de sentir el poema de Salvat Papasseït, se m'acudeix que mai no he sabut què vol dir isarda. Consulto la meva parella i, rient, diu que la dona de l'isard.  Avui, ho busco al diccionari:"esquerp, aspre, de tracte difícil". Fins i tot "Ara que tinc vint anys", cantada amb la seva veu cada cop més vacil.lant és una cançó trista, es nota, precisament, que l'època de glòria va quedar enrera, que ja no té vint anys.

En una de les seves intervencions recorda els fets del Palau, i esmenta el Pujol, la Ferrusola i l'Espar Ticó. Quines galtes, després del que s'hi ha arribat a cagar, en els convergents!

El Serrat és presoner de la seva llegenda, com el Paul McCartney. Vol quedar bé amb tothom. Les seves proclames són tan genèriques que tothom s'hi pot sentir identificat, si convé. Una al.lusió al tema de la llengua, demanant respecte. Què vol dir això? Res, tira, una altra cançoneta!

Aquest cap de setmana he tornat a veure la pel.lícula biogràfica Luther, que protagonitza Joseph Fiennes. Pel que es veu, reflecteix força fidelment la vida del pare de la Reforma protestant.

Luther era un monjo agustinià, cabaler d'una família noble alemanya, que va esdevenir doctor en Teologia. Al llarg de la seva vida, va tenir ocasió de comprovar la creixent corrupció l'Església romana, i la contradicció del missatge de Crist amb la pràctica dels eclesiàstics romans, començant pel Sant Pare.

Probablement, Luther no va ser ni el primer d'adonar-se'n, ni el primer a questionar-ho però l'equilibri de poders a Alemanya, llavors sota Carles V, i dels diferents prínceps que en depenien va permetre que les pressions de Roma per tal de silenciar-lo no acabessin amb la seva figura. Els prínceps alemanys afirmaren el seu poder rebelant-se contra Roma, i Luter els va ser útil i per això el van tolerar i finançar.

És una pel.lícula excel.lent, i recordo quan la vaig veure per primera vegada em va retornar als temps de l'adolescència en que vaig perdre la fe. La instrumental.lització de la Església en benefici propi per part dels papes i dels reis durant aquests anys va ser tan exagerada que resultava difícil conservar la fe.  Paradoxalment, l'escola on van explicar-me les malifetes dels Bòrgia i companyia era confessional i amb una certa influència de l'Opus. Però la història d'aquells segles és tan contundent que, com diu la cançó, vaig perdre la meva religió.

Hi ha una escena de la pel.licula que impacta i fa pensar. A una església rural, un predicador ven indulgències per un florí, i a una pobra camperola, que es passeja amb la seva filla esguerrada a l'esquena, se li il.lumina la mirada quan sent el discurs del predicador, i fa la corresponent aportació, que està destinada a finançar la catedral de Sant Pere.

Il.lusionada, es dirigeix a Luter i li explica el que acaba de fer. Luter, angoixat, li diu que aquell paper no li servirà per salvar l'ànima, i a ella la mirada exultant se li transforma en un gest d'amargor, perquè creu Luter fermament i el considera una mena de sant. Luter es treu de la bossa una moneda i es queda amb el document que li han donat els enviats de Roma.

A ella, però, la moneda no la consola. Fuig plorant a buscar la seva filla.

Val la pena saber? No hagués estat més feliç, aquella dona, pensant que acabava de comprar la vida eterna?

Amb un amic perico aquesta eliminatòria hem fet una cosa divertida. Ell m'ha deixat dos carnets de l'Espanyol, i amb el meu fill hem anat a Can Ràbia, i jo li he deixat els meus carnets del Barça i ell hi ha portat el seu nano, que té una edat semblant.

A banda d'algun comentari curiós del meu fill - que, per exemple, va extranyar-se de sentir tanta gent parlant català a Montjuïc - he pogut fer una comparativa dels càntics dels afeccionats dels dos equips.

Jo trobo que a una competició professional ficar-se amb el contrari forma part de l'espectacle, sempre que no es caigui en l'insult, i al camp de l'Espanyol, sincerament, crec que s'insulta massa.

La més inigualable de les cançons futboleres és aquella que van inventar-se a Cadis quan el Ronaldinho i el Messi es rifaven el seu equip: "Alcohol, alcohol, alcohol, hemos venido a emborracharnos y el resultado nos da igual".

El càntic que més vaig sentir al camp de l'Espanyol és aquell de "Puta Barça, puta Barça, eh", que el trobo el paradigma de la simplicitat i el mal gust. Com el "Guti maricón, y maricón, y maricón", que diuen per tot arreu.

A can Barça també se'n van empescar un de genial "Ves al teatre, Mourinho, ves al teatre, vés al teaaaatre... " Al camp de l'Espanyol, amb la mateixa mùsica cantaven "Sal del armario, Guardiola, sal del armario, sal del armaaaaaario..." No crec ni que s'emprenyés, el Guardiola.

El meu amic perico es queixava d'allò que canten a can Barça "A segunda", i jo li vaig dir que jo mai no ho he cantat. Jo canto sempre "A segona" i no ho veig malament. Una altra cosa que fan a can Barça és enfotre-se'n d'aquells davanters que, incapaços de jugar la pilota, tiren a porta fluixet des de molt lluny i la gent diu "Uiiiii".

Pel que fa als àrbitres, insultar-los dient-los "fill de puta" ho trobo xabacà. En canvi cridar "fora-fora-fora" és una forma de protesta inòcua. Llàstima que s'hagi perdut allò de Guruceta. Jo, quan era un nen, em pensava que guruceta era un insult, com ho podria ser imbècil o idiota, o cagamandurries, o pixacantons.

També em crida l'atenció que quan algú li diu negre a un senyor de raça africana es mobilitzin tots els resorts socials i quan a les espanyes canten "Puta Barça i puta Catalunya" ningú no s'exclami. Si un dia juga Espanya contra Camerún, posem per cas i la gent crida "Puta Camarún i putos negres", ens posaran de cara la paret.

de la història de Catalunya ... En Guàrdia ... amb Enric Calpena ... direcció i realització ... Enric Calpena ... assessoria històrica ... Oriol Junqueras ... una producció de Mercuri per Catalunya Ràdio .... tararara-tan- tararará

Me'ls he sentit tots. els En Guàrdia, alguns repetits. Quan agafo el tren, per fer un trajecte de 35 minuts, em poso l'mp3 amb un En Guàrdia que m'he baixat el dia abans, i tan me fan els retards, la tertúlia de les peruanes i les converses dels nens de La Farga, que jo, amb el meu En Guàrdia del dia estic més content que un jínjol.

El programa es desenvolupa de la següent forma: el Calpena (aquell que sortia al principi dels temps a TV3) fa una breu introducció al tema. Pot anar des dels almogàvers al pedòman català de París passant pel compromís de Casp o la guerra de les Gàlies. A continuació, l'Oriol Junqueras entra amb un sentit sensacionalista del la Història, que només de sentir-lo ja et fa venir salivera, i ja t'entra la curiositat. Finalment presenten un professor universitari, d'aquells que després de deu o vint o trenta anys investigant un tema i tenen la ocasió - històrica - de difondre'l al mon.

Per si algú no ho ha entès, En Guàrdia és un programa de ràdio. Per un com jo, a l'entremig entre el curiós de la història i el diletant lector de novel.la històrica, és un autèntic plaer. El Junqueras necessita una mica al Calpena, perquè sinó es desboca i ja no el pares. El Calpena és més mesurat i és un home de ràdio, que manté la intriga i la tensió del programa fins al final, i que fa preguntes de profà per tal d'acostar el debat al públic,  i el Junqueras té tendència a la hipèrbole quan parla de la intervenció dels catalans, necessita algú que el calmi. El Junqueras té una frase que ve a ser "Ara diré una cosa que és un pecat mortal pels historiadors, però perquè m'entenguin els oients... " i després les deixa anar de l'alçada d'un campanar.

Jo, que vaig sortir de l'escola l'any 80, i que tot el que sé d'història ho he après fora de l'escola, però que no puc evitar una curiositat febril per aquesta disciplina, vull fundar el club de fans del Junqueras i el Calpena.

I ara resulta que es presenta a les europees, i que haurem de triar entre ell i el Tremosa.

I pensar que a les catalanes haviem de triar entre el Mas i el Carod!

"Ja retirat, el President Pujol va tenir l'amabilitat de presentar un llibre meu. Tanmateix, és un home cordial i franc, i em va donar peu a un comentari que feia temps que tenia al pap:

- President, de tot el que vau fer durant el vostre mandat, el millor de tot, sense discussió va ser el cafè del Majestic.

Coneixent la meva aversió als que seien a l'altra banda de la taula, el President es va mostrar desconcertat.

- Majestic? Què vam signar, al cafè del Majestic?

- Vostè potser no se'n recorda, però va ser molt important. Com deu recordar al Majestic van signar-se acords - cessió d'impostos, infraestructures, etc. - que no van servir per gairebé res, i que fins i tot van ser contraproduents, perquè els seus adversaris no tenien cap intenció d'actuar lleialment. La cessió d'impostos si va acompanyada d'una retallada d'inversions proporcionalment més gran no implica cap benefici econòmic, i perjudica la imatge del país.

El President feia cara d'astorament i anava a intervenir, però li vaig demanar que em deixés acabar.

- A l'hora del cafè, quan ja estava tot pactat, en Macià Alavedra va tenir la pensada de demanar que el Port de Barcelona es gestionés a través d'un consorci on l'estat no hi tindria majoria. Vostè, segurament, estav en aquell moment parlant català a la intimitat, i dubto molt que l'Alavedra conegués la importància de l'assumpte, que devia haver-li apuntat algún col.laborador de segona fila. Doncs bé, gràcies a aquest detall, el port s'ha gestionat racionalment i amb eficàcia. Des de llavors ha esdevingut en el quart port mundial en trànsit de passatgers. Si hagués continuat en mans de l'estat, com ha passat amb l'aeroport, a data d'avui no hi hauria les riuades de turistes que Rambla i Passeig de Gràcia amunt, fan que el comerç d'aquesta artèria sobrevisqui - està demostrat que al Passeig de Gràcia només hi compren els turistes.

He de dir que el President no s'ho va prendre gens bé però que tot i això va fer una presentació molt entusiasta del meu llibre".

Això d'aquí dalt és la transcripció d'una anècdota explicada per en Tremosa en un sopar d'unes vint persones, fa sis o set mesos només.

Va arribar a la seva nova casa força cansat i es va servir un got de whisky mentre la seva dona, també rendida, es preparava per dormir. Havia estat un dia excel.lent, no podia negar-ho. L'emoció que li havia produit aquella germació enfervorida, la bellesa de l'entorn, el cerimonial, els crits d'ànim, les càmeres de televisió, tot era tan bonic i lluminós, i encara li durava l'eufòria. Qualsevol persona capaç de crear amb la seva sola presència aquella fe es sentiria poderós, màgic, diví, fins i tot.

I en canvi, a ell se li va acudir que quina llàstima que tot no s'aturés justament ara. Li hagués agradat tenir el valor per agafar aquell micròfon i dir la veritat, confessar que ell només sabia escriure bonics discursos, i llegir-los després amb l'entonació i els gestos adequats, i que de la resta no n'entenia ni un borrall. Bé, per ser just amb ell mateix, sabia fes cosetes com organitzar una col.lecta per una escola a un barri marginal, donar confort a malalts terminals i repassar els deures de les seves boniques filles. Tenia, això si, un do màgic que posava en marxa les persones quan el sentien parlar, i això li donava esperances que algú que hi entengués solucionés els problemes del mon sense que ell s'hi hagués de posar.

Però, havia de confessar-ho, no podia creure que amb això n'hi hagués prou per respondre a una mínima part de les expectatives que tota aquella gent - i molta altra al llarg del país i de tot el mon - havia posat en ell. Es devien pensar que feia miracles, ell, que només sabia fer discursos.

Agnòstic com era en el fons del seu cor, va desitjar ferventment que algú d'aquells deus que la gent invocava a totes hores el beneís i l'il.luminés sobre el camí que havia de seguir. De moment, l'altíssim no semblava prestar-li gaire atenció, si més no en aquest punt.

Sense dubte, la fe és un do de Déu, i no tothom té la sort de rebre'l. D'altra banda, en el mon actual, dubtar de la existència divina, és més raonable que fins fa un parell de segles, ja que els llibres sagrats estan escrits per (i per a) gent que no podia somniar en coses com els viatges interplanetaris, la ingenieria genètica, els trasplantaments o la cirurgia estètica. Cal admetre que això d'un senyor amb barba blanca que va crear el mon en una semaneta que no tenia res millor a fer ens costa més de creure a nosaltres que als nostres ancestres.

Dit això - que és una obvietat, ja me n'adono - el que a mi em mosqueja és que algú es gasti el dineral que deuen valer aquests anuncis sobre l'existència de Déu. La meva mare, nascuda l'any 33 i criada durant el franquisme, s'havia acostumat tant a la manipulació dels mitjans de comunicació que sempre que veia una notícia inexplicable buscava interpretacions conspiratives. (Per exemple: deia que posaven a jugar el Rexach - que segons l'opinió generalitzada dels adults de la meva família era un destorb - per ridiculitzar els catalans). Si la meva mare hagués vist aquest anunci, segur que hagués trobat una raó oculta, que s'escapa a la majoria dels mortals, però no als que tenen el cul pelat de sentir notícies manipulades. Posat a debat el tema entre les meves amistats, se'ns han acudit les següents conspiracions:

- Això ho fan els sociates per induir-nos a consumir. Si la vida són quatre dies i Déu no existeix perquè estalviar? Gasteu, que el món s'acaba. És el sapateru, que vol que gastem per arreglar l'economia.

- Al darrera de la campanya hi ha Bin Laden, que vol que els decadents occidentals ens tornem hedonistes, baixem la guàrdia, i quan no ens n'adonem, envairan Al Andalús (cosa que, de passada, mitigaria una mica el dèficit fiscal d'aquest país).

- És una campanya publicitària de la Coca Cola que, quan tothom n'estigui parlant, i pendent de l'anunci, treurà un `spot tipus la xispa de la vida amb una cançó proatea.

- És un tema polític. La inexistència de Déu deixa en ridícul la dreta catòlica i corregirà la baixada a les enquestes del tripartit.

- Donada la baixada del mercat publicitari TMB s'ha empescat aquesta campanya perquè la gent miri els autobusos i així conseguir més anunciants.

Hi ha hagut més idees, però fa vergonya aliena reproduir-les.

Com cada any, no puc evitar unes reflexions econòmico-nadalenques Semprehe arribat a les mateixes conclusions, però només aquest any la realitat macroeconòmica és coherent amb les meves modestes observacions.

Es tracta de comptar, de la gent que s'asseu al voltant de la taula de Nadal, el nombre de persones que penquen, cotitzen i paguen impostos, i els que pertanyen a això que se'n diu les classes passives.

Puc detallar fins a tres taules de nadal, que conec bé.

A la taula 1 hi ha dues senyores beneficiàries de pensions de jubilació; una dona de quaranta i escaig beneficiària d'una pensió de viuditat; dues dones d'entre 35 i 45 que són funcionàries; una dona de trenta i tants que té cura del seu fill i no treballa; dos homes que treballen al sector privat, i quatre nens. De tretze persones, en treballen quatre i, d'aquestes, dues cobren del sector públic.

A la taula 2 hi ha tres jubilats; una dona de 40 i escaig que no treballa; dues dones funcionàries; i sis nens. De dotze persones, en treballen dues, totes elles al sector públic.

A la taula 3 hi ha un jubilat, dos homes i una dona que treballen al sector privat; un home que treballa al sector públic; una dona que no treballa; i sis nens. De dotze persones, en treballen quatre, una de les quals al sector privat.

El recompte és el següent:

Funcionaris, pensionistes i estudiants: 11 + 12 + 9 = 30
Treballen al sector privat: 2 + 0 + 3 = 5 (en realitat en són 4, perquè jo sóc a dues taules)

Conclusió: de 34 persones, n'hi ha 4 que aporten a l'estat i 29 que se'n beneficïen. (Abans que ningú dels interessats s'ofengui, que cobrin de l'estat no vol dir que no penquin. Dels que cobren pensió, també n'hi ha que treballen de valent,). Encara que estigui malament dir-ho, dels 4 que treballen, un sóc jo, i jo em dedico a procurar que la gent pagui els menys impostos possibles, començant per mi mateix. O sigui, que probablement sóc un personatge nociu per als interessos de l'estat.

Diguem que les taules en qüestió apleguen gent d'aquest país i del país veí, vull dir que tots tenim DNI.

Això del PSC va ser un invent hàbil d'en Joan Raventós i companyia per integrar-se al PSOE, fer-se amb el vot inmigrant i salvar la cara. Tothom ha sabut sempre que la única variable electoralment important pels socialistes catalans era el carisma del líder del PSOE. L'electorat del PSC és  gent que s'informa per la tele i no es complica la vida.

La única cosa que els socialistes catalans han fet contra el criteri del PSOE  és formar el tripartit. El PSOE volia Mas al govern català i els socialistes recolzant-lo des de fora, i el PSC va fer servir la seva independència orgànica per ànsia de poder.

Què ha provocat aquesta decisió "independent"? Ras i curt, catalanofòbia. Com que els socialistes es recolzen en els independentistes per governar Catalunya, la dreta espanyola utilitza els catalans per atacar els socialistes, perquè es bén sabut que cagar-se en nosaltres és una cosa que ven a les espanyes. L'entrada d'Esquerra al govern català provoca una reacció hostil contra qüestions tan importants com la inmersió lingüística, - que Convergència havia aplicat  durant vint anys sense que ningú no es queixés -, que només té per objectiu desgastar el socialisme espanyol.

Jo crec que a Catalunya el que li convé és que els socialistes catalans abandonin el poder d'una vegada, i que governin els convergents, recolzats de fora pels socialistes o els populars. O una coalició nacionalista Esquerra - Convergència. Fins i tot una majoria absoluta socialista a Catalunya seria millor que el tripartit. Quan els socialistes deixin de recolzar-se amb els d'Esquerra ens deixaran tranquils

La única cosa que justificaria una coalició del nacionalisme català amb els partits estatals és el compromís de celebrar un referèndum per la independència. Si hem de patir els atacs dels espanyols, almenys que sigui per un objectiu contundent, i no per la porqueria aquesta d'estatut que ens han encolomat.

Això del finançament és una enredada com una casa de pagès, com van enredar el Pujol amb els pactes del Majestic i totes aquestes collonades. El poder és a Madrid, i es signi el que es signi, la única opció a banda de la independència és tenir bones relacions amb els que manen. Sembla mentida que entre tots no ho sapiguem veure.

En tot aquest rebombori d'en Saura obligant els mossos a assistir a la seva conferència hi ha un detall que no acabo d'entendre. A veure si algú me'l pot aclarir.

Es suposa que el senyor Saura es deu complaure que els seus subordinats assisteixin a les seves conferències. A instàncies dels capitosts, o perquè són uns trepes (o, no ho descartem, perquè es senten sincerament atrets per l'oratòria sàurica, que de tot se n'hi troba per aquests mons de deu), uns quants mossos decideixen assistir a l'event.

Segons que diuen els mitjans, els que van donar instruccions per assistir a la conferència, deixaven clar que s'hi havia d'anar amb l'uniforme. Aquest és el detall que no acabo d'entendre.

Veiam, si els que van anar-hi eren uns pilotes, havien de fer-se trobadissos amb el conseller perquè la seva acció pilotística tingués algun sentit. L'uniforme sembla irrellevant. Fins i tot diria que anar-hi d'uniforme podria fer pensar al Saura que és un escaquejat que hauria d'estar voltant pel carrer.

Però si el que volien els capitostos era omplir el local, donada la sens dubte sorprenent falta d'interès del públic en general en les idees del conseller, era molt millor que els mossos hi anessin de paisà. Així els periodistes a qui els seus caps havien castigat amb la cobertura de l'acte haguessin anotat que el recinte era ple de gom a gom d'estranys éssers que no tenien res millor per fer que escoltar el Saura de debò (el Saura del Polònia ja és una altra cosa, però aquest no va anar-hi, que jo sàpiga). Encara que no s'hagués destapat la instrucció de la conselleria, voleu dir que fa gaire bon efecte que la majoria dels assistents siguin mossos uniformats?  No es veu molt el llautó si hi ha un grapat de gent amb uniforme?

La conclusió que el Saura és un egòlatra que ven ecologisme de fireta per tocar poder és equivocada, en la meva opinió. Jo crec més aviat que és un paio tan contradictori i despistat que els seus subordinats ja no saben com fer-li la pilota.

Llegeixo als papers que en Solbes vol plegar i que en ZP pensa canviar-lo pel  Pepiño Blanco. Sembla broma, però es veu que no, que va de debò.

Volia suggerir a l'amable ZP que per comptes de suicidar les espanyes amb aquesta decisió consideri la possibilitat de fer manaia d'Economia el pallasso frustrat del Sala i Martin, que també és del Barça, com ell.

Tampoc no ho dic en broma.

Ahir a La Vanguardia (sí, llegeixo la Vanguardia, ho reconec) el rei de les corbates llençava una proposta realment epatantl. Després de tants mesos de sentir polítics que no tenen res al cap, en Sala i Martin ha donat una idea realment original. Consisteix en suprimir l'IVA temporalment

El seu argument és que si els governs volen injectar diners a l'economia és millor que ho facin a través de l'IVA, perquè això tindrà un efecte inmediat. Augmentar el dèficit públic (infraestructures, inversió pública, etc) té un efecte a la butxaca del consumidor a un o dos anys vista i segur que es perden diners pel camí (comissions, 3%, assessors, buròcrates...)

La supressió temporal de l'IVA posaria diners a la butxaca dels consumidors d'un dia per l'altre, a un cost zero. Com podem saber que els ciutadans no estalviaran el que els sobri per comptes de consumir, que és el que convé? Diu el Sala-i-Martin que com que la supressió serà temporal, la gent es llençarà a comprar perquè sabrà que, quan la crisi s'acabi, tornaran a pujar els preus per la reintroducció de l'IVA.

Fa uns dies vaig anar a un acte de promoció de Cantabria que feien al Juan Carlos de Barcelona. Parlava el president de la Comunitat Autònoma, un tal Revilla, que es veu que surt al programa del Buenafuente. Un altre dia en parlaré, d'això dels polítics que passen el dia anant de la sarau en sarau, però la cosa que m'interessa és una conversa molt curiosa amb un polític que no tenia la carxofa davant.

Me'l van presentar, al tal Revilla, i vem xerrar un parell de minuts, però com que havia de quedar bé amb tothom em va deixar amb un que era president d'una entitat que fomenta el turisme a la seva regió, o una cosa semblant.

Suposo que aquest bon senyor em va veure pinta de conservador, amb la meva corbata i el vestit fosc, i va proposar-se vendre'm Cantabria amb l'argument que és un lloc adequat pel turisme familiar. Oi que bé, que original, vaig pensar. Per emfasitzar l'argument va dir-me que allà no passa com a altres lloc, que la platja és plena d'homosexuals (em sembla que va al.ludir-los amb un altre nom més antic i no tan polit, però això no ve al cas) que fan obscenitats davant de tothom i les famílies deixen d'anar-hi perque la canalla no vegi les seves marranades. Les famílies poden (podem) anar-hi tranqui.les, a Cantabria són gent de bé.

Vaig discutir-li l'argument amb un canapé a la boca. Jo crec que la majoria gent, vaig dir-li, per molt fatxa que sigui, no tria la platja buscant no veure-hi parelles del mateix sexe. Sitges mateix n'és un bon exemple. A més, vaig confessar-li, a mi veure parelles del mateix sexe petonejant-se a la platja no només no em molesta sinó que m'excita -  sempre que siguin del sexe femení, això sí, i si pot ser jovenetes i amb el cul dur i els pits ben ferms, encara millor.

L'home em va prendre per un descregut, i és que avui dia la corbata ja no és signe de categoria social, la corbata la portem els matats que no tenim temps d'anar a casa a dutxar-se i posar-nos la caçadora de Prada. Va fer una cara que em va saber greu haver-li tombat l'argument comercial amb aquella obscenitat.

Per això vaig mirar de reblar la meva tesi amb un argument més seriós. El cert és que si els socialistes han aprovat el matrimoni homosexual és perquè calculen que això els fa guanyar més vots que perdre'n. I que la dreta ni tan sols contempla al seu programa electoral la modificació d'aquesta llei. Això no és perquè tinguin ideologia, ja ho sé, és perquè els hi ho recomanen els experts en marketing electoral. I si la idea de vendre matrimoni homosexual es ven és perquè algú la compra, oi?

En aquest modest post, em proposo demostrar que la onada d'aturats que s'acosta no és un efecte inexorable de la crisi, i que podria evitar-se perfectament, si hi hagués voluntat per part de tots plegats. Ni més ni menys.

Aquesta crisi que estem passant, en perjudicarà uns quants que no són gaire dignes de llàstima: els especuladors de Borsa i els immobiliaris, els directius que han gestionat malament les empreses, els intermediaris financers - altrament dits engalipadors professionals -, i gent així. Els que patiran sense merèixer-s'ho són els que es quedin a l'atur.

Sorprenentment, els efectes de la crisi no repercutiran negativament en els treballadors que no perdin la feina, ben al contrari. Baixa el petroli, baixa l'Euribor i baixa la inflació, ¿on és el problema? L'únic problema és, precisament, la por de perdre la feina.

L'atur de llarga durada és un drama que ja hem viscut a aquest país. Llença a gent de mitjana edat a la marginalitat, aboca als joves a una vida buida i sense esperances i perjudica la igualtat de sexes. Aquesta vegada és encara més greu, perquè una bona part dels aturats seran inmigrants sense xarxa social de suport, amb perill de caure en la delincuència i en la revolta social.

Ara que hi sóm a temps, que la gent que ha quedat en l'atur encara fa poc que no treballa, no hi seriem a temps d'arreglar-ho? Què podria fer-se?

En realitat, no és gaire difícil. Als Estats Units hi haurà tanta crisi com vulguis, però l'atur no pujarà mai gaire. Tindran altres problemes, seran grassos, rústics i belicistes, però allà, el que vol treballar, treballa.

Com s'ho fan?

Segueixo aquest debat sobre la Llei d'Educació amb interès però desconcertat. A veure si algú m'ho explica.

Estariem d'acord tots plegats que la qüestió de l'educació és un desastre a Catalunya. A banda d'apreciacions subjectives, l'informe Pisa posa de manifest que només estem per sobre - i no gaire - del espanyols, els grecs i els xipriotes.

Bé doncs, hi ha un que vol arreglar-ho - el Maragall segon - a veure què ens proposa, que els de la seva família potser no són gaire eficaços però almenys són originals i sovint fan gràcia. Si ho entenc bé, diu el Tete que vol donar més autonomia als centres, reforçar el paper del director, establir un sistema d'incentius a les escoles que funcionin i cosetes així

Així d'entrada, no sembla desencertat. Una mica aigualit, si vols que et digui. Vols dir que amb tot això arreglarem gran cosa?

De cara als mestres, no sembla negatiu. Es queixen que el seu paper social està desvalorat, que els alumnes no els respecten, que no tenen incentius professionals. Doncs sembla que si la llei donarà més autonomia als centres i reforçarà la postura dels directors, podran aplicar polítiques que s'adiguin amb les seves idees i la seva experiència, i que en ser més decisius en el futur acadèmic dels alumnes el seu poder i prestigi pujaran. D'altra banda, si els centres s'auto-gestionen, podran premiar els bons professors i donar-los oportunitats de reconeixement i promoció.

Suposo que no s'expliquen bé, perquè cada vegada que sento algú d'aquest col.lectiu (aquesta Rosa Canadell, o una carta d'una mestra a La Vanguardia, avui mateix), no trec l'aigua clara del que proposen. Sempre diuen que la llei no resol els problemes (concentració d'alumnat problemàtic, falta de motivació, falta de pressupost), però no diuen mai quina és la solució. La malaltia ja veiem quina és, ara expliqueu-nos la teràpia. Potser que els mestres cobrin més?

Assisteixo amb dos meus fills, de 19 i 14 anys, a un concert en directe de'n Cesk Freixes. A l'escenari, dos nois joves, amb una guitarra cadascún, i res mes.

Canta set o vuit cançons pròpies, dues versions de l'Ovidi Montllor, i una de Raimon, Al vent. Introdueix cada peça amb breus parlaments emotius i contundents

Les lletres són joves, fresques, sinceres i espontànies. La música és clara i rotunda

Fa pocs mesos la meva filla em va grava unes quantes cançons seves a l'mp3, i van agradar-me moltíssim. A ella va descobrir-li una companya d'universitat. Les he passat a gent de la meva edat, i tothom ha quedat entusiasmat. És com el Lluís Llach quan va començar, directe i clar, sense arfificis

La gent vol sentir cançó en català, però esta cansada de vaques sagrades, d'intel.lectuals subvencionats, de mediàtics soidisant orignals (per cert, és veritat que el Chaval de la Peca va guanyar el premi a la millor cançó en català?) i de triunfitos reciclats. 

A més és un paio independentista que no té pels a la llengua. No és d'aquells que quan li pregunten de quin peu calça dona voltes i voltes en cercle, matisant i contramatisant. Sóc independentista, i què?

M'agradaria moltíssim que se'n sortís. Per ell i per tots nosaltres, que demostrariem que això de la cultura catalana despullada de globalització i recursos mediàtics té algun futur.

A la Borsa hi van, d'una banda, estalviadors, i d'altra, especuladors.

Els estalviadors es fiquen a Borsa perquè és recomenable que una part de l'estalvi - l'estalvi a llarg termini - estigui en renda variable. Si algú es planteja un estalvi a, diguem, deu anys vista, és molt difícil que perdi diners a la Borsa; si més no així ha estat, sense excepció, des de la creació del mercat de valors.

Fixeu-vos que això de les davallades que ocupa tot el dia els diaris posa els índex als nivell de 2005, o 2003. Això vol dir que, tot i el catacrac històric, si hom va posar diner a Borsa al 2003, no ha perdut res. Si ho va fer l'any 98, continua amb una rendibilitat molt per sobre de les taxes d'interès.

Els especuladors sí que s'estan arruinant, perquè juguen a curt termini, però personalment no trobo que això sigui cap drama. Els especuladors són com jugadors professionals de poquer, com apostadors de l'hipòdrom.

Aquest terrabastall a les borses provocarà efectes diversos: les cadires dels consells d'administració seran escalfades per altres culs, el poder financer es traslladarà a indrets diferents; uns quants desprensius perderan la feina i la credibilitat (per exemple, totes les agències de rating que posaven Lehman Brothers aquestes qualificacions tipus AAA+++).

A les empreses industrials, a les que creen ocupació, la Borsa no els hauria d'afectar gaire.

Vaig sentir el Sala Martin que deia que la gent que domina la Borsa són uns psicòpates, i crec que tenia molta raó.

Afegiria que els que decideixen els titulars dels mitjans de comunicació són una colla de desaprensius, que només els preocupa vendre el seu producte amb titulars com més exagerats millor, sense preocupar-se dels efectes colaterals. A la gent normal i corrent la Borsa no l'afecta ni poc ni gens, i en canvi s'està creant un clima de malestar que no està justificat, i que només serveix per vendre diaris. I, al final, la crisi vindrà per la contracció del consum.



Jo he decidit que mentre continui aquesta gresca deixaré d'escoltar aquests pesats.

En el post anterior, vaig explicar algunes experiències lingüístiques del meu viatge a l’Alguer. Com vaig dir, em va fer la impressió que la presència del català no és ni simbòlica ni folclòrica i que déu n’hi do de la gent que el parla.

 

Què fa la Generalitat a l’Alguer? És fàcil de resumir (fa tan poqueta cosa que no cal ni resumir).

 

1. A l’oficina de turisme hi ha un video en català sobre les arrels catalanes de l’Alguer.

 

2. Hi ha tres plaques molt vistoses al carrer de Mallorca (la via principal de la ciutat antiga) de Òmnium Cultural, Universitat Oberta de Catalunya i Generalitat de Catalunya. Al portal no hi ha ni timbre, ni informació sobre horaris, ni res de res. Els de les botigues veïnes no sabien quan obrien.

 

3. Vem preguntar a l’oficina de turisme. Allà van donar-nos una fotocòpia amb les dades de totes organitzacions culturals de la ciutat. A un raconet hi havia Òmnium Cultural, amb un telèfon i una adreça electrònica. Ni tan sols pàgina web. El telèfon no contestava mai. L’adreça electrònica era, si no vaig errat oficinaalguer@gmail.it.

 

4. Hi ha una biblioteca (Maria de Montessori) on es veu que hi ha llibres en català. Vem passar pel davant vàries vegades i l’única que vem poder entrar era perquè n’hi sortia un senyor que estava tancant amb clau, i va tenir l’amabilitat de deixar-nos passar cinc minuts. Pel tamany i el nombre de llibres em va recordar biblioteca d’escola pública modesta. Molt modesta, de fet.

 

En resum, la Generalitat passa olímpicament de l’Alguer.

 

Un d’Esquerra, quan vaig explicar-li, va dir-me que la única inversió seriosa que fa la Generalitat a l’estranger és a La Mallola, i que a ells els va costar molt convèncer als sociates, que no hi tenen cap interès.

 

Suposo que és discutible que amb els impostos que paguem els catalans s’hagin de fer inversions a l’estranger. Personalment, vista la vida que té el català a l’Alguer, no ho trobo gens descabellat, però estic disposat a admetre que hi hagi qui pensi diferent.

 

En canvi, em produeix una gran repulsió que, després d’abandonar el català a l’Alguer a la seva sort vagi el Montilla i es faci un munt de fotos, com si fos el gran mecenes de la nostra llengua.

 

La Generalitat té just el que necessita el funcionari (o l'assessor) que s'encarrega de l'assumpte: un marc adequat perquè quan hi vagi algun dels seus caps es pugi fer una foto ben vistosa i la pugi distribuir als mitjans de comunicació que encara tenen interès en aquestes coses. I la resta, ja s'ho faran els algueresos, a qui li importa?

A principis de setembre, vaig passar cinc dies a l'Alguer. Va ser un viatge inolvidable, per raons que no venen al cas, però vaig empipar-me de valent amb la Generalitat, el Montilla i la seva política d'aparador. `

M'havien dit que això del català a l'Alguer era poca cosa més que un reclam turístic, però jo el vaig parlar amb molta gent. Uns quants exemples:

- Al taxista que ens va portar des de l'aeroport li vaig preguntar si m'entenia en català. L'home no era ni un activista cultural ni crec que hagués sentit parlar dels Països Catalans, però em va dir que m'entenia perfectament i que la gent de Barcelona era benvinguda, en un català que, després del primer moment de desconcert, era perfectament comprensible.

- Vam estar-nos a l'hotel Catalunya, que es diu així perquè està al carrer de Catalunya. Tots els cambrers i recepcionistes m'entenien perfectament en català. Amb un dels cambrers vem tenir converses força llargues sobre els plats del menú.

- De primer vaig pensar-me que els cambrers de l'hotel parlaven entre ells en italià, perquè la musicalitat de l'alguerès es plenament italiana. Cap al final, vaig adonar-me que en molts casos s'expressaven en català entre ells.

- A l'oficina de turisme, vaig anar-hi gairebé cada matí. De les tres persones que em van atendre, dues noies (d'uns 25 o 30 anys) el parlaven força bé. La tercera no només no parlava català, sinó que va intentar atendre'ns en castellà.

- A la majoria dels restaurants i botigues hi parlava en català, però és difícil dir si m'entenien perquè els italians són oberts i simpàtics i perquè el nivell de la conversa era molt elemental, o si parlaven català.

L'anècdota més significativa va ser a la platja. Estàvem la meva parella i jo prenent el sol i vaig sentir unes senyores d'uns 50 o 60 anys parlant entre elles. No sabiem si parlaven en italià o en català. Vaig acostar-m'hi, i vaig dir-los-hi: "Vigilin el que diuen, no se'ls acudeixi criticar-nos que les entenem perfectament". Elles es van posar a riure i vem estar una bona estona parlant (en català, és clar).

Vam pregunta'ls-hi si havien estat a Barcelona alguna vegada i elles (Santa-Ryan-Air, que diu la cançó) van dir-nos que moltes vegades, però que allà ja no es parlava el català.

Tenen raó: És més fàcil trobar un cambrer parlant en català a l'Alguer que a Barcelona!

Com deia al post anterior, no sóc, o no crec ser, ni un freaky ni un polític, ni tampoc un polític freaky, que tampoc són tan difícils de trobar, ni un escriptor de relats eròtics.

També corre per la blocosfera un especimen característic que és el que escriu un bloc com a eina d'auto-promoció personal. No fa gaire va sortir la història d'un individu que té un bloc independentista, que havia estat rebutjat com a candidat a una feina precisament pel seu bloc. L'home va exclamar-se - amb raó, és clar - tot i que no deixa de ser ingenu pensar que els futurs empleadors renunciaran a posar al Google el nom dels candidats per veure de quin peu calcen, i que confessar tan alegrement unes idees no gaire majoritàries pot donar-te algun disgust.

També he sabut el cas d'un tipus amb força pasta per malbaratar que quan va fer quaranta anys va convidar una colla de vint o trenta amics a unes vacances a Hawai, i que va tenir la pensada de penjar-ho a internet, amb tota classe de fotos de la farra, el iot, el hotel i la platja tropical. Pocs mesos després, va tenir una inspecció d'Hisenda i a l'inspector, a qui segurament deu costar força temps guanyar el que el inspeccionat va gastar-se en una inolvidable setmana, va trobar un detall simpàtic i ocurrent llegir aquesta apassionant aventura internàutica, i va fer-li ho saber, com aquell que res.

De moment, l'autor d'aquest bloc ha de guanyar-se la vida, si més no fins que es forri a base de les comissions que et donen els anunciants, i com que tampoc no té ganes d'escriure el que pensa que la gent vol llegir, sinó el que li surt de la punta del nas, renunciarà als hipotètics beneficis que l'autopromoció podria permetre-li i optarà per un pseudònim.

Un altre tipus de bloc, és el de la gent que escriu perquè així després pot llegir el que ha escrit i saber què pensa ell mateix. Vull dir aquesta gent que si no escriu és incapaç d'articular una idea coherent. Cal preguntar-se perquè aquesta fauna no se'n va a la muntanya i medita ajegut a l'herba mirant les formes dels núvols, o a la platja, mirant l'anar i venir de les ones, o simplement s'estira al llit i, sense aparells ni artificis, reflexiona sobre la vida. La resposta és, probablement, que si fés coses d'aquestes es quedaria clapat d'avorriment, donada la falta de substància de les seves idees. Però l'ordinador, com abans la ploma o la màquina d'escriure, actua com un anfetamina i internet li dona l'ocasió de llençar un missatge en un bòtil, a veure si a l'immensitat del mar de satèlits i cables algú el llegeix i li torna un comentari.

Sóc un seguidor apassionat d’això dels blocs, tot i la meva escassa habilitat internàutica. Els blocs són dels pocs espais on les notícies que representa que ens interessen no són, encara, seleccionades al servei d’interessos inconfessables. 

Com a lector, he observat que quan trobes un bloc que t’agrada i comences a navegar amunt i avall pels apunts, acabes espetegant al primer de tots, que sol ser improvisat i insegur. Per això he decidit explicar una mica dels meus propòsits en aquesta primera entrada, per tal de no donar una impressió desendreçada als futurs lectors, que, com deia la iaia, convé tenir-ho tot a lloc per si ve una visita inesperada.

Hi ha molts blocs de polítics i de política, cosa que desmenteix que aquesta noble i antiga ocupació hagi perdut interès. Els polítics, pobrets, s’emporten alguns disgustos amb la seva obsessió d’omplir el ciberespai amb les seves dèries i proclames, però això no sembla desalentar-los. Hi ha, per exemple, un senyor que es diu Joan Puig, que dedica les seves energies a causes tan perdudes com aturar la piscina del director d’El Mundo, protagonitzant agosarades accions reivindicatives, com deixar-se fotografiar amb el seu banyador blau cel, la seva panxolina i la pell tota blanca, armat amb el seu carnet de diputat a la boca per tal d’aturar l’abús del poderós perejota. El bon home, que manté amb constància màrtir un bloc incendiari, va tenir no fa gaire el disgust de perdre el seu escó de diputat per molt pocs vots. Tot i portar anys amb el seu apreciable bloc, ha resultat que l’apunt més llegit és el que va escriure després de la desfeta. Morbositat, suposo que és el nom escaient. A la gent li agrada (o ens agrada, jo també posava Antena 3 quan en èpoques llunyanes el Barça guanyava la lliga) veure com el proïsme afronta l’adversitat.

Bé, això no és el bloc d’un polític, o sigui que els que alimentin aquestes baixes passions no cal que s’hi entretinguin.

Després hi ha els blocs bufons, que jo n’hi dic, com el del Salvador Sostres o el tristament desaparegut Bloc Blotxí. Aquests blocs miren desesperadament de captar audiència i no s’hi posen per poc. L’amic Botxí era capaç de declarar des que s’alegrava que la María San Gil (aquesta bona senyora que ara surt tot el dia a la Cope) tingués càncer, fins que la sida feia bona feina carregant-se indesitjables, passant per tirar-se un pet cibernàutic el dia de la Hispanitat. Què dir de l’inimitable Sostres, capaç de deixar escrit que la malaltia del Duran i Lleida era conseqüència de la somatització de la derrota o que l’edat que la gent s’hauria d’incorporar al mon del treball són els sis anys, o que el Josep Anglada és un patriota català? Genis de la bufonada, de l’art de cridar l’atenció.

Però, no, tampoc, aquest no és un bloc bufó (o freaky, com dirien els joves escassos de vocabulari), bàsicament per la falta de qualitats del seu autor, que tot i ser sensible al pecat de la vanitat, no té ocurrències tan extravagants, i, sense proposar-s'ho, conserva encara algun principi moral.

 Després hi ha els blocs íntims de tendències eròtiques, com el famós Bloc de Mireia, que ha donat el salt al mon del paper imprès amb un títol tan fi com “Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos)”. Tampoc em veig capaç d’imitar-los, tot i la gràcia que es veu que fa quan dius calces, tita o cul. He estat víctima d’una educació repressiva i espanyolista, contra la que provo de rebelar-me, però em temo que en un racó del meu cervellet hi ha una molla que salta quan es parla de sexe amb paraules grolleres, i no aconsegueixo no avergonyir-me’n.