HIPOTECA DE CABÒRIES

Arribares a la platja com una metàfora de la creació, Gràcia escindida d’una tela de Sandro Boticcelli. Havies passat, criatura anònima i perserverant, la zona de roques i pedres seguint el caminoi de terra empolsimada. En arribar a la zona d’algues et vares treure les sandàlies. Avançaves per l’arena amb el teu vestit ample i llarg, alegria d’una bugada estesa al llebetjol estiuenc. Adquiries volum i formes empesa pel vent de la concupiscència. No vaig poder aregar la mirada, poltre indòmit, pegellida de la teva silueta. Hauries pogut passar de llarg com l’eco d’un perfum però t’aturares a una cinquantena de metres. Entre tu i jo un oceà de transparències nítides em permetia embalsamar cada un dels teus moviments, com una confitura de seqüències.

Enretirares dues o tres pedres amb els peus nus, mirares l’orientació solar i vares descarregar-te amb pulcritud de nimfa tots els objectes. Primer les sandàlies, després el para-sol i, finalment la motxilla. Vares fer un clot en l’arena amb els teus ditons de porcellana i hi assentares el para-sol lleugerament tombat per esquivar les alenades més profundes de l’embat. Vares treure la tovallola. A l’ombra o al sol? Tornares a auscultar l’orientació solar, volies beure’t cada raig de sol, per això vares estendre la tovallola en paral·lel a l’aigua. La motxilla a l’ombra. El dilema resolt. Et vares treure el vestit amb delicadesa, com qui destapa una placa en una inauguració solemne. Lentament, n’emergí la turgència dels teus pits, més aviat menudons i erectes. Restares indecisa. Jo, expectant. Seria un nu integral? Uns segons, eterns, d’emoció i impaciència. Les teves mans es dirigien a l’única peça del biquini que et cobria. Seria per compondre’n alguna coordenada? Per destibar l’elàstic. Amb subtilesa vares iniciar la maniobra fins a restar nua, vivent estàtua esculpida sobre l’arena.

La llepada bovina de la meva mirada resseguia tots els compassos dels teus moviments mentre espargies la crema per les línies marcades del teu cos. Decidida, t’acostares a l’aigua. El gest del peu enretirat bruscament en declamà la gelor. Avançaves indecisa, l’aigua i tu, dos preamants temorosos de trencar el futur orgasme. Quan ella et cobria els genolls rebies les ones de fil, com si en temessis la glopada carnívora. Amb la mà vares untar-te el pit d’aigua i salabror, anticip del moviment sinuós d’estirar-t’hi i estovar-la amb quatre o cinc braçades incisives, pòsit inesgotable d’un curset de natació perdut en la infància.

Mentre eres a l’aigua vaig mirar el teu cau. Des de l’altre extrem de la platja avançava un home, l’home sauri, amb un moviments automàtics, com una fera atreta per la ferum de carnassa. Carronyaire de terra seca, descrivia cercles concèntrics sense deixar de mirar-te. Nudista aferrissat, la pell colrada ja. Armat amb una bona dotació. Cocodril de platja, estirat sobre l’arena, amb la boca del desig oberta, flairant el rastre de la presa, el sexe pentinat com una crinera enmig de l’urna púbica. Tu, n’estic segur, t’adonares del parany, de la brillantor de les ungles esmolades. Has entès el joc i amb el teu cos escarpit de braçades engafetes tirabuixons sobre les randes de les ones. Ell entén el teu joc de negatives,fa la torniola, exèrcit unicel·lular batut en retirada, i torna a ajaçar-se al cau, obrint la boca al desfici i al desig. Tu encara sojornes dins l’aigua.

Retornes al cau. T’eixugues delicadament. Treus els mocadors de paper i et sones. No fas cara d’esperar ningú. Tornes a mirar bé l’orientació del sol, espolses la tovallola i l’estens, com si el lloc et fos indicat per una plomada tel·lúrica. T’hi ajaces d’esquena, les cames lleugerament obertes, indiferent a tot, sense adonar-te que la teva vulva es projecta dins les meves ninetes, sense cap esforç, en una línia recta massa perfecta. Mentre el sol penetra a glopets dins la bardissa dels teus porus tu intentes no pensar en res, arribar a l’èxtasi del nirvana més profund. Deixar que els pensaments, com una pluja cameta d’aranya de boirines, s’escolin fins al mar. Lentament el sol va escurant-te per dintre, sols no saps ja si tens cap amant, cap promès, si la prima de risc s’ha enfilat al cap damunt o si el dilluns hauràs d’iniciar un expedient de desnonament. Gairebé ho has aconseguit fins que una regolfada de vent fa perillar el difícil equilibri del para-sol. T’atanses a la motxilla i en treus l’aigua. Per la platja avança les cohorts anàrquiques d’una família. Aixequen l’arena, passen de llarg. No dus tanta sort amb el segon. Són joves, porten un arsenal de geleres i música estrident, la pell condecorada de tatuatge obscens i cridaners. S’instal·les prop de tu. Xisclen, verbalitzen les seves inconsistències. T’afeixuguen el descans i les hores. Resisteixes, escull indefens, totes les onades de mediocritats. Canvies de postura unes quantes vegades. Entres i surts de l’aigua com una brúixola sense nord. Reorientes la tovallola. Notes que el sol et crema. Et crema l’arena, et crema el vent, et crema la música, et cremen els pensaments que talment una llocada de polls han retornat a l’arrecer del teu cos. Frises que caigui la tarda. Et mires el cos amb impaciència talment com un maitre observa si la carn ja es cuita.

Demà, a la feina, causaràs furor. Tots admiraran el teu bronzejat primerenc. Tu els diràs que només va ser una estoneta, com qui diu un descuit. Llegiràs l’enveja en les mirades dels clients i dels companys i seràs feliç, immensament feliç. Els parlaràs de la cala verge i de l’aigua transparent, fins a ensumar-los la salivera desbordada que apagarà els equinoccis del teu primer bany.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!