Després d'una pausa de dos dies, ahir dilluns ens vam posar a treballar amb il·lusió i concentració. Vam dedicar tot el dia al " secret més ben guardat de la música catalana", com l'anomenava l'altre dia La Vanguardia. Ni més ni menys que el bon amic i superheroi, Jordi Busquets. Amb la seva característica dedicació, va estar de 10 del matí a 8 de la tarda, amb una pausa per dinar, treballant en10 cançons de les 17 que contindrà el nou cd. A diferència de la seva feina a l'anterior disc, "Les Claus de Sal", més detallista, i minimal, aquesta vegada ha aportat més èpica, energia i fins i tot follia. Amant de les tensions sonores, en Jordi es va poder despatxar a gust i va saber trobar l'espai en la densitat d'aguns temes, després d'aquests darrers anys en els que la formació musical ha esta molt més transparent i pausada. A mi també em va deixar amb un molt bon regust de boca la retrobada amb en Jordi. Hi havia molts temes que l'estaven esperant. Amb l'emoció em vaig oblidar de fer-li una foto i li he agafat aquesta del seu blog. Perdona per la llicència, Jordi i gràcies un cop més.
He sentit el sol a la cara, en mig de la foscor/ He creuat el món per trobar-te, i eres al meu cantó./ He sortit a recollir una flor pel camí/ i he deixat en blanc la nit perque no tinguis por./
Si vas deixar un desig mal apagat / Si nedes en un mar de desenganys/ Veuràs, un dia, que res no és important./ Només sentir-se en pau./
Hem buscat l'amor, sense pausa,/ com aigua en un desert./ I hem trobat la font que mai s'acaba, al final del carrer./ Hem anat canviant el món/ per viure un somni desperts,/ i hem dut un gran malson/ pels que neixen perdent./
Per totes les promeses que has patit/ Per totes les mentides que no has dit/ Veuràs, un dia que res no té sentit/ només saber-se en pau./
Avui he sentit el sol/ Avui he sentit el món/ Avui seguiré el camí.
quintana |
dimecres, 18 de juliol de 2007 | 11:14h
Hem fet ja 5 dies d'estudi i som a punt de començar el sisè. M'havia plantejat acabar amb les bases musicals el divendres dia 20 i crec que anirem sobrats. Avui arriba en Marc Vila una altra vegada i dedicarem tot el dia a la percussió.
Ara mateix anem a gravar un poema de la Dolors Miquel, "Bodegó: dos vells i gallina", amb una adaptació musical que té un tall d'arrel molt marcat.
Aquesta serà la cançó numero 18 fins avui, i així tancarem la llista de temes del disc. És molt probable que en caigui una, veient-ho ara en conjunt, la "Cançó evident", encara que no se sap mai. La veig en un altre contexte. Ja veurem
El cargol segueix el seu camí jugant amb les banyes al sol.
A la foto: d'esquerra a dreta, Manel Vega (baix i contrabaix), Jordi Ortiz (bateria), Francesc Bertran (guitarres acústica i clàssica), i Xavi Lloses ( piano, sintes, casiotones, harmònium...) en una pausa de la gravació.
quintana |
diumenge, 15 de juliol de 2007 | 18:44h
He trobat un moment per escriure aquestes quatre ratlles i dir-vos que tot va bé. Estem gravant a la vegada bateria, baix o contrabaix , guitarra acústica o clàssica, i piano o teclats; i el primer dia també va venir el MArc, el percussionista. Portem un bon ritme, estem gravant sense claqueta, buscant més l'intenció i l'expressivitat, tot i que el temps no es mou més de dos punts de començament a final. Grans musics, si senyor. HEm gravat ja 9 cançons i anem per la desena, un mig temps del Jakcson Browne adaptat per Alberto MAnzano y Remigi Palmero fa uns anys. Nosaltres fem el nostre propi arranjament, n'estic content, es diu "La propera veu". LA foto me la va fer el Jordi Ortiz, el bateria, després del primer dia de feina estirat al sofà del control.
Demà comencem la gravació del nou cd, "TREU BANYA".
Tinc ganes que siguin les 10 del matí de divendres 13 per començar a treballar. També sé que demà serà un matí de montatge i sonorització. Espero però poder enllestir, com a mínim, dues cançons de les 16 que porto preparades a la bossa.
A veure amb quantes en sortim? Estic gairebé segur que amb no menys de 15.
Aquest serà un treball més heterogeni que "LEs Claus de Sal", pel que fa a la música. De fet, m'el plantejo interiorment, des de fa temps, com un viatge amb les seves pujades i baixades, les muntanyes i les planes, amb esforç i amb descans. Més ric i més divers. Amb la llibertat com a senyera.
Les lletres no les he acabades totes, com sempre, però n'estic satisfet. Son més essencials. També incloc algun poema que he musicat de David Castillo i de Dolors Miquel, per exemple.
Només hi haurà una versió d'una cançó aliena.
Les fotografies seràn de Jan Miguel Morales i el disseny de l' Elisabet Casals.
Us deixo una mostra d'una de les proves de disseny.
Tot seguit us detallo els musics que formaran part de l'enregistrament.
Molta llum
quintana |
divendres, 6 de juliol de 2007 | 14:04h
Em sembla que aquesta és la primera vegada que he tingut clar el títol del disc abans, fins i tot, de fer la tria de cançons i entrar a enregistrar-les.
El proper treball discogràfic durà per nom: TREU BANYA.
El cargol amb el seu ritme característic surt de la closca i esten el seu contacte amb la terra arran de panxa mentre apunta les banyes cap al cel, amb els ulls al capdamunt, una mena d'antenes carregades de terminacions nervioses, que el fan sensible als perills i l'adverteixen de quan ha d'entrar de nou a la seva closca, i el dirigeixen després una altra vegada fins a dalt de la montanya.
Un animal que exemplifica el nomadisme.
Més enllà del temps.
I que té com a casa la forma més comuna de l'univers: l'espiral que dóna també forma a les galàxies i a les borrasques per damunt dels nostres caps, però que també corona les nostres closques en aquell punt on es troben els cabells arremolinats.
Em sembla realment suggerent.
Davant la impossibilitat de mantenir una constància en aquest blog, m'he replantejat la seva funció.
Sóc una persona que es mou per entusiasme per davant de tot. Si una cosa m'engresca m'hi llenço, els altres aspectes queden en un segon pla. Si no m'engresca les prioritats es capgiren.
La rutina i els habits, tot i que diuen que són saludables, no formen part del meu tarannà. Més que una justificació, aixó és un redireccionament. Crec que serà la millor manera de mantenir la llum encesa.
L'altre dia, el dilluns passat al matí, vaig arribar a l'aeroport del Prat per tornar cap a casa, a Eivissa. Els dilluns al matí sol haver-hi força moviment a l'aeroport però aquell dia s'hi afagien excursions de l'Inserso i grups d'estudiants, suposo que de viatge de semana santa. La qüestió és que hi havia un gran embús al control de pas a la zona d'embarcament.
Vaig coincidir amb un home, ben vestit, a la cua i vam començar a fer broma mentre esperavem que arribés el notre torn. Van passar ben be vint minuts fins que vam passar a l'altre costat i ens vam desitjar un bon viatge.
Després de confirmar el nº de la porta d'embarcament a les pantalles m'en vaig anar a buscar la premsa per llegir-la durant el vol, com faig sempre. I davant el munt de diaris em vaig tornar a trobar a l'home ben vestit, però ara no feia broma i semblava haver perdut la paciència. No parava de remenar els diaris i de donar voltes sobre si mateix mentre remugava contrariat.
- Pero qué coño!, donde está?. No está!.
L'individu en qüestió semblava que trobava a faltar alguna cosa. Vaig observar i vaig veure els diaris esportius en lloc preferent. A sota hi havia uns pilons de diaris: LA Vanguardia, El PAís, El Periódico, l'Avui, L'ABC...M'agrada anar variant i per això vaig obrir-me pas i vaig agafar un Avui i un País, fet que encara va semblar irritar més a l'antic company de cua que ara no feia cap gest de reconèixer-me. Aprofitant el forat que acabava d'obrir, un senyor gran i decidit va aixecar un dels dos pilons de El País i de sobte va extreure El Mundo.
Els ulls del desesperat es van obrir de bat a bat, i encarant-se als que estavem al seu voltant va "alliberar" El Mundo del feix de Països que l'oprimia i ens va dir:
-"No te jode!", mentre s'alunyava cap a la caixa i ens anava mirant de reüll, com si hagués estat víctima d'una mena de complot en el qual tota la resta erem còmplices, sobretot jo que portava El PAís i l'Avui, que aquell dia destacava en portada la multa de 60.000 Euros que Jimenez Losantos ha de pagar a ERC per calumnies.
Aquests darrers dies s'ha accentuat la sensació que tinc quan escolto gent sense autoritat moral que s'erigeix en jutge omnipresent.
No sé si heu tingut l'oportunitat de veure la pel.licula sobre Lluis Llach, "la revolta permanent", que en qualsevol cas us recomano.
Et trenca el cor veure l'oblit que han viscut les victimes del terrorisme d'Estat de l'any 1976 sota la ma inquisidora de Manuel Fraga Iribarne, actual senador de la cambra baixa espanyola.
L'hipocresia de la classe política no oblida només les persones sinó també els pobles.
El passat dia 10 de març vaig tenir l'honor de participar en la conmemoració dels 48 anys d'alçament del poble tibetà contra l'ocupació xinesa, a la plaça de Sant Jaume i organitzada per La Casa del Tibet de Barcelona.
Un poble que troba el silenci dels principals mandataris mundials com a resposta a les seves reivindicacions legítimes, davant l'atractiu del mercat xinès que qualsevol país ambiciona.
Kuwait va ser envait per molt menys.
La tragèdia d'aquest poble que sovint s'ens amaga darrera la seva actitud vital positiva i basada en el budisme com a filosofia de vida i religió, és real i no sembla tenir sortida. Molt aviat no quedaran generacions nascudes sota un Tibet lliure.
Mentrestant els ulls del món miren cap a d'altres melics.
La mort dels tirans al desert democràtic, té formes diverses.
De la mateixa manera els partits polítics tenen "Sorts" diverses.
Mentre uns son il:legalitzats per no condemnar la violencia terrorista, altres no condemnen la violència franquista i colpista i no només no son il·legalitzats sinó que a sobre pretenen exercir una autoritat moral per damunt de la resta. Fa massa anys que aquesta "assimetria" ens porta pel pitjor dels camins.
quintana |
divendres, 24 de novembre de 2006 | 00:00h
Amb la voluntat de ser tan transparent com aquesta aigua pitiüsa, us dòno la benvinguda a aquest nou blog que ara mateix es posa en funcionament amb aquesta primera prova.
Molta llum i “be water, my friend”, je, je.
És curiós l'èxit d'aquest anunci de cotxes, amb el protagonisme de Bruce Lee. Les imatges estan extretes d'una entrevista de Bruce Lee a la televisió canadenca als anys 70. Bruce Lee fa referència a una cita del llibre del Tao, on també es parla del poder de l'ai gua que es capaç de foradar una roca, en canvi la roca no pot fer res contra l'aigua.
Curiós aquest men en el que fins i tot la BMV pot disfressar-se de Taoista per tal de vendre més cotxes.
Em pensava que l'espiritualitat de l'era d'Acuari consistir ia en una altra cosa. El que és cert, però, és que la llavor existeix. Depen de cadascú el fet de regar-la ell m ateix o bé deixar que la BMV i altres “marques”; la reguin per nosaltres ( i desprès ens munyeixin per recuperar la seva inversió).
