|
Física  La biografia del descobridor dels rajos còsmics no és només la d’un gran científic, pioner en vàries disciplines de la física i guanyador d’un premi Nobel, també és la història d’un austríac a la primera meitat del segle XX. I com a tal, un repàs a la història recent d'Europa que convida a la reflexió.  Els rajos còsmics són l’única matèria de més enllà del Sistema Solar –i potser fins i tot de la nostra galàxia- que arriba fins la Terra. Aquí rau l’interès que els astrofísics senten vers ells. Però, d'on vénen? Què són? I, com arriben fins aquí? Com us podeu imaginar, les respostes a aquestes tres preguntes estan íntimament relacionades.  Tal dia com avui, de l’any 1912, a l’hemisferi nord es va produir un eclipsi de Sol gairebé total, i un austríac de només vint-i-nou anys el va aprofitar per enlairar-se amb un globus aerostàtic i mesurar la radiació a l’atmosfera. Aquell 12 d’abril, mentre el Titanic navegava entre Southampton i Terranova, Victor Hess va descobrir els rajos còsmics.  Ara que patim una altra glopada de fred siberià potser és un bon moment per esbrinar perquè combatem el fred tapant-nos fins al capdamunt, com fan els tuaregs per protegir-se de la calor en ple desert del Sàhara.  Deixeu-me matisar: la notícia no és que no existeixi sinó que no pot existir. La imatge d’un goril·la gegant enfilat a l’Empire State Building és cinematogràficament impecable. Èpica, inoblidable. Tota una troballa de les històries de ficció. Però només de les de ficció, perquè la llei de la gravetat impedeix que la biologia produeixi una criatura com aquesta.  Dijous passat van filtrar la notícia, i l’endemà la sala de premsa del CERN bullia d’expectació. Per la tarda ja era oficial: pendents encara d’algunes revisions, un equip d’investigadors havia detectat unes partícules –neutrins- movent-se més ràpides que la llum al buit, aquells famosos 300.000 km/s. L'endemà ens vam llevar amb dos titulars: un parlava d’una revolució a la física, i l’altre que Einstein i la seva teoria de la relativitat estaven equivocats. N’hi ha per tant?  Posem-nos en la pell d’un socorrista de platja que, de la sorra estant, veu com algú s’ofega. Per poder-lo salvar haurem d’arribar fins el nàufrag al més aviat millor. Haurem de córrer per la sorra i nedar pel mar. Però.. quin és el camí més ràpid per arribar-hi?  La taula periòdica dels elements és segurament una de les primeres imatges que ens ve al cap quan sentim la paraula “química”. Qui més qui menys evoca els anys de batxillerat i se’n recorda de Mendeleiev i de la columna dels gasos nobles, les terres rares, les valències...  Si mai us han servit un cubata com aquest -amb el nivell arran del got i els glaçons surant com icebergs- potser us heu afanyat a fer-ne el primer glop per evitar que el got vessi quan els glaçons comencin a fondre’s.... Un 18 de març, el de 1609, Galileo Galilei va mirar el cel per primera vegada amb un telescopi. És impossible exagerar la importància que el que aquest home va fer en pocs dies ha tingut en la història del pensament. Hi ha moltes maneres de presentar les lleis de la termodinàmica. La que més m’agrada és la que fa un símil amb un joc amb tres regles molt simples (i cruels). |
Accés de l'autorÚltims 40 canvis
Notícies VilaWeb
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
