El diari de Perpinyà L'indépendentpublica avui que el Tour arribarà a la capital del Rosselló el proper 8 de juliol. La Grande Boucle pour trois jours en Catalogne diu en portada referint-se a les etapes de Perpinyà, Girona i Barcelona. Una visió global de Catalunya. Llegeixo a l'Avui, també d'avui, que el Tour comptarà amb duesetapes en territori català. El diari en català de Barcelona s'oblida de Perpinyà i escapça Catalunya. Com tota la premsa barcelonina. En canvi el diari en francès de Perpinyà no s'oblida ni de Girona ni de Barcelona. Tota una lliçó (clic a la portada per veure-la millor)
Fa una quinzena d'anys vaig visitar uns grans magatzems andorrans. M'hi va convidar el seu director comercial. Durant la visita aquest director comercial, catalanoparlant, va saludar i va parlar breument amb diversos treballadors. La majoria, la gran majoria, de les converses van ser en espanyol. Vaig quedar una mica sorprès del fet tot i que en les dues ocasions anteriors que havia visitat el país ja m'havia adonat de la forta presència del castellà. Vam parlar breument del tema amb ell i recordo que, entre altres coses, em va dir: "hi ha moltsespanyols i els portuguesos de seguida s'integren. Aprenen castellà al cap de quatre dies" Ho va dir amb tota naturalitat. Després vam anar a dinar a un restaurant de cuina francesa. La propietària, francesa, també se'ns va adreçar en castellà. En aquella i en les posteriors visites que he fet al país m'he adonat que, efectivament, la llengua d'integració, la llengua compartida, és el castellà. M'ha vingut al cap tot això quan he llegit aquest article -mal redactat- al diari AVUI de dissabte passat : SOS: la llengua catalana, en perill a Andorra.
(foto: tres noies a Londres fent promoció comercial d'una botiga de llenceria)
Ja fa temps que el País Valencià és només una virtualitat al cap d'alguns, pocs, milers de persones a qui caldria fer un monument. De fet potser mai ha estat altra cosa. La realitat, la dura realitat, és que les persones que viuen a les províncies espanyoles de Castelló, València i Alacant estan encantats de la vida de ser del "levante español". Cada vegada més i amb més entusiasme. I per tant millor ser una comunitat espanyola - comunidad española, la Comunitat Valenciana - Comunidad Valenciana, que no pas un País, ni que sigui un païset. Les autonomies espanyoles divideixen i separen. Amb èxit. És llei de vida. A més demogràficament el País Valencià cada vegada és més el levanteespañol "per a ofrenar noves glòries a Espanya". Encertada, doncs, la decissió de la branca local del PSOE de liquidar les sigles PV de la marca regional. De fet ja les tenien amagades de fa temps. I que ningú s'ofengui, si us plau.
A Christie's, Londres, dimecres vinent es subhastarà l'ou de la foto. Un ou decorat qualsevol? No, un gran ou del gran mestre Fabergé que fou propietat de la família Rothschild. Ja ho sabeu: la familia de banquers internacional. Pel que es diu l'ou exposat arribarà a una xifra d'entre 8 i 12 milions d'euros. Un bon ou, doncs.
No cal anar tan lluny, però, per a veure ous decorats. A Catalunya a Castellnou, a 20 km. de Perpinyà i a tocar de Tuïr, hi ha l'Atelier Depierre's. Instal·lat al número 12 del carrer del mig aquest artesà es dedica també a la decoració d'ous. Veritables obres d'art a preus força més assequibles que l'ou del mestre Fabergé. Per cert si mai aneu a Castellnou feu parada al Restaurant l'Hostal i demaneu sense manies unes galtes de porc. Les fan delicioses.
Passejada avui pels carrers de Perpinyà. Cloenda del Correllengua a la capital nord-catalana. Manifestació amb massiva presència de sud-catalans i alguns valencians. Pere Manzanares de Ràdio Arrels, megàfon en ma, la dirigeix de la Plaça Catalunya al Castellet. Hi veig Jordi Vera de CDC i Joan Ridaura d'ERC. Els Castellers del Riberal, Maulets, PSAN, Unitat Catalana... and the rocker from Barcelona. La Gendarmerie va al davant i al darrere. La botiga de l'USAP queda plena quan els manifestants hi passen per davant. Devoció del sud. Avui l'USAP ha perdut 21 a 16 contra l'Albi. "¿Pero donde nos hemos metido?" exclama una parella d'espanyols que fugen espantats . Observo, però, la gent que no participa a la manifestació: o indiferència o com si estiguessin veient un espectacle exòtic.
Al ritme que anem en aquesta comunitat autònoma espanyola aviat serem 10 milions. Vam celebrar fa uns anys, naturalment amb campanya publicitària institucional inclosa, que ja n'érem 6. Poc després ja som 7,5 milions de catalans. El vell lema pujolista, és català tothom qui viu i treballa a Catalunya, ha estat substituït per és català tothom qui té la targeta sanitària. Targeta que té tothom que viu a Catalunya. De fet és fàcil ser català. No és que serveixi de gran cosa, més aviat pot portar algun maldecap, però és ben senzill: és simplement una qüestió d'empadronament i targeta sanitària. No cal res més. Perfecte ! Però jo goso preguntar, sense ànim d'ofendre: una comunitat autònoma espanyola, la catalana, pot pensar o estudiar o plantejar-se si el ritme de creixement de població tan notable és convenient? O és una qüestió inopinable? Hi pot fer res si arribés a la conclusió que el creixement actual és bo o arribés a la conclusió que no és bo? El govern autonòmic, o el parlamentet regional, no pot dir ni ase ni bèstia sobre el tema? És lleig i políticament molt incorrecte pensar sobre aquesta qüestió? Ho fa algú? El creixement de la població, al ritme actual, és sempre un fet positiu com se'ns diu des de les institucions? Com més serem més riurem? L'augment de la població té alguna cosa a veure amb la sostenibilitat i tot això? Se'ns quedarà petita la MAT? Quantes autopistes haurem d'ampliar o fer noves? Haurem de fer algunes centrals nuclears més per poder subministrar energia a tota la població? Convertirem tota la Comunitat en una gran àrea metropolitana amb, potser, l'excepció del Pirineu? Tenim dret a fer-nos aquestes preguntes, o com que som una societat d'acollida no ens les podem permetre? Quan arribem als 10 milions, que hi arribarem, farem una gran festassa per celebrar-ho?
El concert crepuscular de Llach a Verges posa fi, almenys oficialment, a la carrera artística del cantautor. Se'n va el cantautor sense deixar deixebles dignes d'aquest nom. Se'n va i quedarà un buit més enllà de la música i de la lletra de les seves cançons. Llach, com ens passa sovint en aquest país petit, era més que un cantautor. A Verges, a l'Empordà, diu adéu una icona catalana. Amb un parell de concerts petits, com dos aplecs. L'endemà del comiat a Can Zam a l'àrea metropolitana, 40 cantants i grups de música espanyola actuaven davant de més de mig milió de persones. Un èxit que augmenta any rere any. Organitza Justo Molinero, lo nuestro. I a Can Zam José Montilla, lo nuestro, triomfa i canvia els xiulets del dia abans per aplaudiments. Aquest és el país real: un de crepuscular, que se'n va, acorralat nord enllà i un altre que el substitueix fort, gens acomplexat, segur d'ell mateix i que se sap majoritari, cada vegada més majoritari.
Per l'espanyolíssim i progressista Canal + vaig poder veure i gaudir dissabte passat del partit de rugby entre Anglaterra i Escòcia. Els anglesos van esclafar sense pietat els escocesos que es van defensar com bonament van poder. Johnny Wilkinson capità anglès va ser un malson pels de la gaita. La Calcutta Cup, la copa que es disputen en aquest partit, va quedar-se en mans dels locals com sol passar habitualment. Aquest partit obria la primera jornada del Torneig de les VI nacions: a més de les esmentades seleccions també amb Gal·les, Irlanda, França i Itàlia. Mentre aquí la nació la tenim en un preàmbul, amagada i esllanguida, sobta la naturalitat simbòlica amb que s'utilitza al Regne Unit aquest terme. La selecció escocesa de rugby, orgullosa i derrotada, jugava com una nació més, amb himne i bandera, al cor de Londres. Algú s'imagina alguna cosa semblant a Madrid amb una selecció catalana? Per cert, Pepe: com tenim les seleccions nacionals catalanes?
