Supura pus la carcúndia pro-Hamàs nostrada -amb ICV amb fashion-pin reivindicatiu- que amenaça de boicotejar l'actuació de la cantant israeliana Noa en la cerimònia de l'11 de setembre. En el blog de la cantant hi ha un comentari que amb el títol de "reaction to Catalan Palestinian Activists" comença així:
 
The following document answers several questions I have been asked as a part of the discussion about my Open Letter to my Palestinian Brothers, from January 2009 (Gaza War).

1. Why did you write the line: “I can only wish for you that Israel will do the job we all know needs to be done, and finally RID YOU of this cancer, this virus, this monster called fanaticism, today, called Hamas. “ ?

The last Gaza operation came after 8 years of consecutive bombing by Hamas on Israel’s borders. 8 years! Israel has been dragged into war by those who dream of dying for Allah.

Si voleu llegir tot el text cliqueu aquí i per entrar al web de la cantant feu-ho aquí

El nedador català Frédérick Bousquet (Perpinyà 1981) va aconseguir ahir dissabte a Roma la medalla de plata dels 50 metres lliures. Tot i que era el favorit per guanyar l'or, el brasiler Cesar Cielo (21"08) va ser qui el va aconseguir. Bousquet és l'actual recordman amb 20"94. Cielo, un parell de dies abans,  ja havia guanyat també els 100 metres lliures on Bousquet va ser tercer.
L'actuació del nadador de Perpinyà és la millor dels nedadors catalans en el Campionat Mundial de Natació de Roma que avui ha finalitzat. El sabadellenc Wildeboer va fer bronze als 100 metres esquena, quart en 50 metres i cinquè en 200. A banda hi ha l'actuació de les nedadores de sincronitzada que no he seguit.
En una entrevista al suplement mag del diari esportiu francès L'EQUIPE del dissabte 25 de juliol, Frédérich Bousquet declarava "Catalan, je le serai toute ma vie (...) et même si je ne parle pas le catalan, au grand désespoir de mon père... Lui, quand il m'envoie un texto, il termine toujours par "Sempre endavant"! (Toujuours en avant). Els mitjans de comunicació de la Comunitat Autònoma nostrada (excepte Vilaweb i El Punt) han ignorat la catalanitat d'aquest nedador i en canvi i com de costum ens han informat detalladement de les proeses o misèries de tots i cada un dels nedadors espanyols.

El nedador català Frédérick Bousquet (Perpinyà 1981) ha aconseguit aquesta tarda la medalla de bronze dels 100 metres lliures del Mundial de Natació de Roma. Cesar Cielo (Brasil) ha guanyat la prova amb 46"91 (nou record mundial) per davant del favorit, el francès Alain Bernard (47"12).  Bousquet (47"25) no entrava en els pronòstics per aconseguir medalla en aquesta prova. De fet ha nedat pel carril 8 i va aconseguir arribar a la final pels pèls. La seva especialitat són els 50 metres lliures, prova que es celebrarà en els propers dies, on aspira a aconseguir l'or.
Fa dos dies Aschwin Wildeboer (Sabadell 1986) va aconseguir també medalla de bronze en els 100 metres espatlla.

La classe política de la comunitat autònoma està d'enhorabona. La que governa, és clar. L'altra, la que havia governat però ara no ho fa, està emprenyada. El finançament aconseguit és una victòria o una derrota? L'eufòria tripartita contrasta amb el desencís convergent. Ballen els números d'uns i altres. Sembla clar que la comunitat autònoma rebrà més diners que fins ara. També sembla clar que el que rebrà no és el què diu l'estatut aprovat per la comunitat autònoma i impugnat al Constitucional. Les diverses comunitats autònomes, totes, rebran més diners: miracle de ZP que ha engrandit el pastís a repartir! Tot plegat força inconcret, molt interpretatiu i per tant ja s'anirà veient si els dinerets que han d'arribar acaben venint i si milloren poc o molt els números de la comunitat autònoma.

Foto: trio xinès

El Tour de France arriba amb el juliol i durant tres setmanes regna majestuós l'escena esportiva mundial. Ni la presentació de CR7 ni esdeveniments esportius seriosos (Wimbledon a part) fan ombra a la centenària prova ciclista francesa. M'hi vaig incoporar amb el gran Eddy Merckx i amb el malaguanyat Ocaña. He fet poca bicicleta però la suficient per saber-ne la duresa a la muntanya i per admirar escaladors com Van Impe, Herrera o Marco Pantani. M'he entusiamat també amb Hinault, Delgado, Fignon o Bugno i en canvi no m'han dit res Indurain o Armstrong. Els últims anys el doping ha fet mal al ciclisme i també al Tour: un calvari. Però avui que ja portem tres etapes disputades amb triomfs del suís Cancellara i dos de l'anglès Cavendish oblidem els problemes i ens centrem en la prova i aquest any en el seu recorregut. Dimecres arriba el Tour a Perpinyà. Finalitza l'etapa a la plaça de l'Estació, on Dalí hi va veure el centre de l'univers, o una cosa semblant. L'èndemà de l'arribada a Perpinyà, el Tour surt de Girona i arriba a Barcelona. Divendres de Barcelona se'n va a Arcalís (Andorra) i dissabte surt d'Andorra la Vella cap a Saint Girons.

Imatge: mapa de la primera etapa que acaba en territori català. La imatge és extreta del web del Tour.

Déu  beneeixi Amèrica! Com sempre són els americans qui ens han de treure les castanyes del foc. Dos gols i la "roja" cap a casa a descansar. Ni més pantalles, ni més flames purificadores, i ara que l'estiu ha començat gaudim-lo sense el flagell diari extra de l'espanyolisme que ens vol assimilar definitivament i fer desaparèixer per sempre.

Sembla ser que aquest juliol es pot desencallar el finançament d'aquesta comunitat autònoma espanyola. No serà un bon finançament pel país: això ja fa temps que ho sap qualsevol dels polítics nostrats, digui el què digui en públic. Perquè la Comunitat Autònoma Catalana rebi més diners alguna altra, d'entre les 15 que no tenen concert econòmic, ha de rebre menys diners; Navarra i la Comunitat Autònoma Basca en queden al marge. Aquesta és la mare dels ous. I Rodríguez Zapatero només és un mentider compulsiu. Per tant a pagar i a callar, com de costum. L'estat de les autonomies espanyoles no dóna per a més.
Sabut això del què es tracta és de com sortir de l'embolic. A hores d'ara aquest és l'únic problema que tenen. La comèdia que protagonitzarà el tripartit autonòmic català serà esperpèntica. Però la majoria, la immensa majoria, de la població d'aquesta comunitat autònoma espanyola serà aliena a la comèdia, als seus protagonistes, al seu desenllaç i al motiu que la provoca. No sap / no contesta, ¿mande?... I a vegades confonem la part pel tot. Tot plegat molt soroll per a no res.

Em vaig aturar a la secció d'aigües envasades: ampolles de litre i mig i garrafes de 5 i 8 litres. Quan estava carregant garrafes de 8 litres s'acosta X. amb la mateixa intenció. Feia pocs dies que l'havia vist després de molt temps de no veure'l. També fa temps que faig poca vida social tot i que anant cada setmana un o dos cops al supermercat ja se'n fa una mica. Així que amb X. ens vam posar a parlar. De fet jo escolto més que no parlo quan me'l trobo. D'ell se'n pot aprendre alguna cosa. Vet aquí, però, que vam acabar parlant de les eleccions europees. Del debat de TV3 de divendres passat. Vam repassar les intervencions dels candidats, sobretot d'en Tremosa i d'en Junqueras. I al final la vam fer petar sobre Esquerra i el II Tripartit. Amb X. compartim la necessitat que Esquerra, l'esquerra nacional, sigui hegemònica o si més no majoritària en l'espai del centre-esquerra nacional. Un objectiu estratègic. Però divergim sobre si el pacte del II tripartit amb els socialistes, els que ocupen aquest espai a conquerir, ens apropa o no a aquest objectiu. La tàctica, quina, per arribar a l'objectiu estratègic compartit. Aquesta és la qüestió que ens va ocupar una bona estona a la secció d'aigües envasades de l'Orangutan.

Foto: paisatge de la Toscana

La Rut Carandell se'n va. Plega d'Esquerra. La que va ser candidata a senadora per Esquerra Republicana de Catalunya -quan encara a la província de Barcelona podíem votar candidats republicans al senat - i presidenta del Consell Nacional del partit, diu que plega. Que deixa Esquerra després de 23 anys de militància. Que ja n'està farta i tipa, sobretot des de 2006. Però que no renuncia a l'objectiu pel qual va entrar a militar a ERC ara fa 23 anys. Per la independència, la seva lluita continua, ara a REAGRUPAMENT. Ho escriu en un emotiu article al web dels reagrupats. La Rut Carandell no era una militant qualsevol. Bona sort Rut i que l'èxit t'acompanyi !

El PSOE i Espanya estan d'enhorabona. La perifèria rebel ja no ho és tant. Francisco Javier López Alvarez és el nou president de la Comunitat Autònoma Basca. De la mà dels constitucionalistes del PP i la UPiD. Res d'anormal. El PP ja havia avisat del pacte durant la campanya electoral i en López ho deixava entendre amb mitges veritats. L'esquerra abertzale, autista, ho sabia. Ibarretxe també ho sabia. I avui ha arribat el gran dia. Ja no hi ha perifèria fora d'Espanya. I Ibarretxe plega derrotat.
Abans a la Comunitat Autònoma de Catalunya el militant del PSOE José Montilla Aguilera és va convertir en president autonòmic gràcies a Esquerra Republicana de Catalunya. I Ridao, a l'AVUI d'avui, proclama que reincidiran. Enhorabona compañero Ridao!

Hi ha una esquerra catalana, que passa per independentista, però que quan pot es converteix en un apendix de l'esquerra federal espanyola que campa victoriosa per aquesta comunitat cada vegada menys autònoma i més espanyola. Fins al punt de regalar-los la Generalitat que han perdut a les eleccions. En nom de la unitat de les esquerres. Santa i laica unitat aquesta de les esquerres! És tota una tradició històrica: als setanta i vuitanta alguns d'aquests esquerranosos i independentistes es van convertir en satel·lits a l'entorn del PSUC (alguns s'hi van quedar com l'Armet). Ara apuntalen el PSC-PSOE. Com qualsevol assalariat també n'obtenen una compensació. I així el país es va convertint cada vegada més en una comunitat autònoma espanyola presidida per un militant socialista que sembla un "cabo" reenganxat de l'exercit espanyol.
A qui no li agrada aquesta situació de subordinació de l'independentisme a l'esquerra federal espanyola se l'acusa de fer "testimonialisme patriòtic", com comentava ahir Francesc Codina en la seva columna de l'AVUI. Joan Carretero escrivia al costat "Patriotisme i dignitat" un extens article on assenyala els dèficits clamorosos del país, la deficient i submisa actuació de l'independentisme parlamentari i acabava fent una proposta de futur arriscada. Alguna cosa caldrà fer per evitar que l'independentisme polític continuï el camí cap a la marginalitat de la mà d'aquells que no veuen altre horitzó polític que servir de complement de l'esquerra federal espanyola.

A la Comunitat Autònoma de Catalunya la policia autonòmica ha repartit algun mastegot de més a estudiants i periodistes. Ja és cosa sabuda. Ara, però, sembla que el fotògraf més atonyinat ho va ser per un martell llençat pels manifestants i no pas per l'actuació dels Mossos d'Esquadra. Ja ho acabarem de veure. Hi ha qui s'escandalitza (Alexandre, Desclot)  perquè els Mossos repartidors de mastegots ho fessin parlant entre ells en castellà. De què us escandalitzeu, llepafils,  ¿quin és l'idioma més utilitzat a la Comunitat Autònoma? A la premsa espanyola (El Mundo, El Pais, Expansión) els ha faltat tinta per abraonar-se contra la policia autonòmica, amb arguments que no utilitzarien mai contra la seva. Havent-hi la Guardia Civil i la Policia Nacional perquè hi ha d'haver Mossos? és el missatge subjacent de les seves crítiques. I aquí Saura llegeix informes, dubte entre aplaudir o cessar i diu que no és la guineu. I els manifestants diuen que hi tornaran dijous.

Foto: Awantipora, Kashmir.

"Per primera vegada al sud d'Europa, neix un organisme que garantirà que els nostres artistes treballin en un entorn de màxima llibertat de creació". El pulcre Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, Joan Manuel Tresserres, ho escriu cofoi a Esquerra Nacional, un setmanariet que rebem els que encara paguem quota republicana. La nova menjadora, que subvencionarem com és habitual tots els qui paguem impostos, ha rebut un encertat comentari de l'escriptor Albert Sanchez Piñol en un article publicat dissabte passat al suplement cultural de l'AVUI. Diu Sánchez Piñol: "Volen que els digui que és tot això del Consell de les Arts? Una merda com un piano. Quatre que es repartiran les cireres, entre ells i els seus amiguets. Més comissions, més departaments, més paperassa, com si generar més burocràcia tingués res a veure amb la creativitat. (...) Només cal saber a qui han nomenat com a President: el factòtum més nostrat de la cultureta; un home amb unes idees literàries tan ràncies, però tant, que el pobre va néixer el segle XX i es morirà al XIX. (nota:el factòtum és Bru de Sala) 

Ahir, Standard & Poor's va tornar a qualificar amb la triple A el País Basc i Navarra. És la màxima qualificació que és pot obtenir. L'agència de rating premia així la qualitat creditícia dels dos règims forals. Contrasta aquesta decisió amb l'adoptada el passat 12 de gener quan va rebaixar la qualitat del deute del Regne d'Espanya de Triple A a AA+. Aquest pitjor rating ha encarit les noves emissions de deute espanyol. La bona salut financera dels règims forals no té comparació amb la qualificació que va obtenir l'espanyola Comunitat Autònoma de Catalunya amb pitjor nota que el Regne d'Espanya: AA amb perspectiva negativa. A Madrid bramen i gemeguen contra la Triple A basca i navarresa.

La selecció catalana ha jugat avui el seu partidet anual. Lluny queden les bones entrades de fa alguns anys amb rivals de més entitat. És el final d'una etapa que va iniciar-se el desembre de 1997.
En conjunt ha estat bé: hi ha hagut molt públic quan el rival ha set important, la implicació dels jugadors ha estat notable i la il·lusió despertada entre una part de la societat catalana també ha estat notable. Però som el que som: una autonomia espanyola. Una nació reduïda a una autonomia espanyola, no pas una nació amb un estat. Els estats tenen seleccions oficials, no pas les nacions sense estat o amb un estat en contra com és el cas (si, si, ja sé que hi ha excepcions, però són això, excepcions). I això no permet gaire alegries. Per tant haurem d'esperar, amb moderat entusiasme, que serà i com es concretarà el Torneig de les Nacions. És obvi que això no és el que desitgem una part de la societat catalana que voldríem una selecció oficial. Però, de moment -i em sembla que per molts i molts anys- és el que hi haurà. O això, o res.

Ahir es va poder escoltar en Puyal per TV3 i amb TDT en el partit de futbol entre el Barça i l'Almeria. Ara es pot triar entre la lamentable transmissió de Pere Escobar i la seva colla i la locució radiofònica de Puyal. Les dues locucions, molt diferents, tenen un punt en comú: la xerrameca. En el cas d'en Puyal és normal ja que es tracta d'una locució feta per la ràdio i per oients que cal suposar no veuen la televisió. Però el futbol per televisió no cal que ens l'expliquin: ja el veiem! Algunes televisions d'Europa ofereixen la possibilitat de poder seguir un partit de futbol sense cap comentarista, només amb el so ambient del camp de futbol. Aquest és l'exemple que TV3 hauria de seguir.