Les avortistes han tornat amb la cantarella: avortament lliure i gratuït, clamen. Feia anys que no les sentia bramar. A propòsit de les il·legalitats que es practicaven en algunes clíniques-escorxador de Barcelona, on acudien dones de tot Europa a liquidar els seus fetus, les i els avortistes ataquen de nou. Ras i curt es tracta de poder avortar sempre i quan vingui de gust. "L'ideal seria que es facilités la interrupció als serveis d'atenció primària", explica Maria Rosa Almirall, ginecologa i obstetra d'Olot. "Em fa un avortament, si us plau? Si maca, estira't que te'l trec ara mateix i després anirem a fer un cafè!" Aquesta seria una situació idíl·lica per aquesta colla. La llei espanyola actual, que consideren insuficient, permet l'avortament en els casos de violació, risc de malformació fetal o risc greu per la salut de la dona. Insuficient?
Els meus primers records del Barça van lligats a Carles Rexach. De petit a finals dels seixanta i a principis dels setanta jo jugava cada dia a futbol. En alguns carrers de Vic encara s'hi podia jugar. També al pati del col·legi o a l'estadi de l'OAR. Sovint ho feia amb la samarreta del Barça amb el número 7 d'en Rexach. Era el meu jugador preferit. M'emprenyava quan el criticaven i l'acusaven de ser un "manta". El dribling, el xut i les centrades d'en Rexach m'impressionaven quan el veia en blanc i negre per la televisió o en les poques ocasions que amb el meu pare vam anar al Camp Nou. Vaig veure'l jugar per última vegada en el partit de comiat, el 1981, contra Argentina en un estadi en obres. Ara Rexach ha publicat un llibre divertit, emotiu i entranyable que ahir vaig començar i acabar de llegir. Dura el que dura un partit de futbol i és ben recomanable.
Estic parat en un semàfor de Vic. Espero que salti el verd. Hi ha poc trànsit. De cop i d'una batzegada un cotxe xoca per darrere el meu. Surto i veig un home dins d'un Opel petit, blanc i vell que fa esforços per engegar-lo. Miro els possibles desperfectes del meu cotxe i no n'hi veig cap. L'home no aconsegueix engegar el seu i desisteix. Amb dificultats decideix obrir la porta i sortir. El cotxe està molt atrotinat. L'home camina malament i em diu alguna cosa que no entenc. Se m'acosta i ara sí que l'entenc: perdona amigo, perdona. Té un accent estrany. Em dóna la mà: el seu alè m'ha arribat i és alcohol pur. Torna a parlar i no l'entenc: sembla polonès o alguna llengua eslava. L'home deu tenir uns quaranta anys, és ros i va mal vestit. Em vol abraçar i li dic que no cal i m'aparto. Li dic que no passa res, que el meu cotxe no té res i el seu només un bony i que provi d'engegar-lo. Amigo, amigo, no pasa nada. D'acord, d'acord no passa res. L'acompanyo al cotxe. Abans d'entrar es torna a girar i em vol tornar abraçar. El cotxe aquesta vegada s'engega i jo ho aprofito per marxar. Em fa adéu amb la mà. Avanço lentament i l'observo pel retrovisor. Circula a poc a poc i aparca uns metres després del semàfor. Més que aparcar deixa el cotxe al costat de la vorera: hi ha lloc de sobres. Espero una estona i no surt del cotxe. S'haurà adormit?
A Lisboa aquests dies es poden admirar escenes com les de la foto. El circ acrobàtic xinès hi fa estada. Elegància i lleugeresa: sembla que les noies flotin mentre fan ballar els platets enfilats als pals. El circ esdevé art en mans sensibles després d'hores i hores de feina. Perquè com tot en aquesta vida res no és gratuït.
Dues jugadores de Rugby. Iranianes. A l'Azadi Stadium de Teheran. En un entrenament. Vestides per a jugar i vestides també per complir amb les exigències islàmiques. Així no tenen problemes amb la policia. La policia especial que vigila que els iranians i les iranianes vesteixin correctament i no caiguin en la temptació de les perversions occidentals. La llei dels Ayatol·làs. Malgrat tot el Rugby femení és prou popular i permès a l'Iran.
Sempre és agradable anar a Perpinyà. Petita ciutat del sud de França o capital de la Catalunya Nord, Perpinyà té l'aire decadent i entranyable d'una ciutat de províncies francesa. Divendres passat s'hi va celebrar, com cada any, la tradicional processó de la sang. Una processó amb més de 600 anys d'història que recorre els carrers del centre de la ciutat a partir de les 3 de la tarda. És una processó llarga i trista, com totes,i decadent: Magdalenes entristides, ploroses i de rigorós negre, acompanyades per nens i nenes amb aspecte seriós i també trist. Alguns "caperutxats" vermells posen el contrapunt. Els carrers bruts del barri dels gitanos per un moment es tornen silenciosos i només les corredisses d'alguns nens malmeten el silenci. Val la pena de veure-la, però. En acabat repasso mentalment la processó assegut en un cafè del centre. Després de demanar un café noisette bien blanche (un tallat curt de cafè), no puc evitar d'escoltar com unes noies (sud) catalanes intenten demanar uns altres tallats al cambrer. Ho proven en català, i després ho mal intenten en anglès. Finalment el cambrer, que ja fa estona que les ha entès, els diu somrient: tres cortados ! I elles contentes: si,si, tres cortados, por favor.
Segueixo el derby per TV3. A la segona part i una mica després del 2 a 1 de Tamudo, Carles Rexach es queixa que els davanters blaugranes juguen massa en línia i no baixen a buscar pilotes. Per acabar d'explicar la idea el gran Rexach ha fet una frase fantàstica: amb un tret des de la banda els mates a totstres !!! Sensacional, Charly, sensacional. Els locutors han quedat muts. Mentrestant l'Espanyol va fent un recital i no marca més gols perquè "el futbol és així". Però finalment fa el tercer. L'Espanyol guanya merescudament i el Barça només guanya en possessió de pilota, aquesta estúpida estadística a la qual alguns periodistes tenen tanta afició.
Avui m'ha tornat a passar. En una cafeteria de M. demano un te. Sol, sense llet, ni llimona, ni sucre, sense res més. No demano cap marca concreta: me'l serveixen de Cafès del Bages, marca que no coneixia. Cap problema fins aquí. Tampoc demano cap classe en especial: vermell, verd ... Fem-ho fàcil, penso. Però ja em malfio quan el tinc a taula i l'oloro. Quan el provo l'escupo: infecte ! Com sempre el problema és de l'aigua: l'aigua de l'aixeta de M. que no es pot beure. Em queixo i em diuen que me'n faran un altre. Gràcies. Fa pocs dies em va passar el mateix en una cafeteria de luxe d'El Corte Inglés Diagonal de Barcelona. Per tota excusa em van dir que els feien sempre amb aigua de l'aixeta i que ningú es queixava. Ah, dispensin, doncs.
