Matí de futbol femení a Viladecavalls. Triangular -categories benjamí, infantil i juvenil- amb l'equip local el Sant Celoni i l'OAR Vic. Els de Vic, que hi hem anat amb autobús, a les 11 ja estem però ens hem d'esperar fins a 2/4 de 3 hora prevista perquè acabi el torneig i comenci el repartiment de trofeus. En fi, que s'ha de tenir una paciència de sant per anar pel món. Per fer temps llegeixo un diari -Avui- i després faig un volt pel poble. Petit i sense interès turístic quedo parat del poc comerç que hi ha. Faig conversa amb un home de Viladecavalls,de tota la vida, i m'explica que la gent compra a Terrassa, "que és molt a prop ihiha de tot". M'assec una estona a la petita plaça de l'Església. Fa calor i aquí hi ha ombra. Quan me'n canso baixo per un carrer i entro en un estanc que venen diaris. Compro l'Expansión. Dos homes parlen "d'una nova carretera que han fet entre Vic i Olot". No acaben de saber per on passa i un li diu a l'altre "em semblaque no està del tot acabada". Entro en la conversa i els explico el què fa al cas. Un d'ells té intenció d'anar a Olot demà. Amb la família. Volen marxar d'hora per caminar no entenc bé on. "No aniràs a votar demà?" li pregunta l'altre amb un to burleta. "Què va, hombre, perquè s'ha d'anar a votar si fan el que els passa pelcollons?Ja s'ho faran, tu". I l'altre diu rient que "si, si, ja s'ho faran, la mare queels ha parit!". Me'n torno al camp i a les 3 marxem de Viladecavalls cap a Vic.
Em va explicar durant una estona una part de la seva vida des que va fer el servei militar a Barcelona fa prop de 50 anys. De com va conèixer el barri xino i va començar a visitar les meuques. De com una gallega que visitava cada quinze dies va ser molt anys la seva preferida. Encara es veuen. De com va anar fa unes setmanes a veure la metgessa. Des que el van operar que no és el mateix. Que li feia vergonya explicar-li el que feia al cas. Però que finalment ho va fer i després se'n va anar a Vic a buscar una capsa de Viagra 50. N'hi ha de 100, que és més forta, però a ell ja li va bé la de 50, que és més fluixa. Les pastilles són molt cares però una bagassa de Barcelona, que coneix de fa molt temps i que ara viu amb un peruà, li va dir fa poc que sabia d'un gitano que en venia a bon preu. I que un conegut li havia dit que a Andorra són més barates. Allà no paguen impostos, diu que li va dir. Que amb en Fuster, un amic també solter com ell amb qui comparteix l'afició d'atipar-se en restaurants barats, aniran a Andorra un dia d'aquests i en baixaran algunes capses. Perquè això funciona saps. Potser passaran per Guissona que hi ha un lloc on en Fuster i ell s'atipen com lladres per poc preu. En Fuster la última vegada es va menjar un quilo de carn. Després va estar dos dies al llit. Li va fer mal. Encara no sé perquè aquell home ja gran, de cabell blanc i vermell de cara que no havia vist mai em va explicar tot això mentre vam coincidir una estona a la sala d'espera d'una òptica vigatana.
Aquest excel·lent llibre de contes de Lluís Vilarrasa va obtenir el Premi RocBoronat 2008 i ha estat editat fa poques setmanes. L'obra ha rebut molt bones crítiques, entre d'altres, a La Vanguardia (Julià Guillamón), a El Mundo(Jordi Llavina) o a "L'hora del lector" del Canal 33 (Marina Espasa). Avui quan anava a comprar un exemplar, per regalar, a la llibreria La Tralla de Vic la noia que m'ha atès ha fet una ganyota i m'ha dit que li sabia greu però que ja s'havia esgotat. "El tornarem a tenir però demà no, esclar" ha dit movent el cap. Com que a Vic hi ha més llibreries he anat a una altra i finalment l'he pogut comprar. Encara els en quedaven alguns exemplars. Demà l'escriptor, de les onze del matí a la una del migdia, signarà llibres a la Rambla de Canaletes de Barcelona.
Vet aquí que aquesta tarda he anat a parar, sense proposar-m'ho, a l'exposició de Sorolla al MNAC de Barcelona. L'exposició, Visió d'Espanya, és una obra feta per encàrrec de la Hispanic Society of America. Una obra que, com el seu nom ja indica, mostra una visió de la península a la segona dècada del segle passat. Les sales eren plenes de gent amb moltes dones, de mitjana edat i ben arreglades, com sol ser habitual. Però mentre em torno a mirar alguns dels quadres que més m'agraden, El Palmenar d'Elx o Ayamonte, em criden l'atenció un grupet de visitants amb xandall, com si anessin a jugar a petanca. M'hi fixo més i m'adono que no són els únics, n'hi ha d'altres. Alguns semblen sud-americans i altres no. També hi ha un grupet de joves adolescents que fan algunes fotos amb flaixos. Els xandalls i els flaixos deuen ser cosa de la democratització de l'art. Al vespre tot sopant a El Petricó de Vic se m'acosta un regidor de l'Ajuntament que conec de fa anys. Parlem de Sorolla i d'Elx i m'explica que ha passat la tarda a Olot i ha estrenat el nou eix. I em diu que "el comerç olotí hi perdarà amb l'eix, no hi ha comparació amb Vic". I la cambrera s'acosta i em serveix les guatlles a la brasa que he demanat fa poca estona.
(Foto: El Palmerar d'Elx, 1919, oli sobre tela 356 x 232,5 cm)
Dissabte a la tarda passejava pel costat del mar entre Montgat i El Masnou. Feia sol, el mar era pla i no bufava el vent. Esquivava la merda de gossos que convertia el camí en una gimcana. Mirava distret ara el mar, ara els trens que passaven sovint i a tocar del caminet, ara la carretera que hi ha a l'altre costat de la via. I així prop del port que em miro una ambulància que avançava lentament per la carretera. Tan lentament que veig el conductor, un noi jove, fumant. I veure aquest noi fumant a l'ambulància, en la placidesa de l'asolellada tarda de dissabte, em va recordar immediatament un llunyà i boirós matí de diumenge a Vic. Quan va arribar a casa una ambulància amb un conductor de mitjana edat també fumant que venia a buscar la mare que tenia un atac d'asma. Encara va semblar que el conductor s'emprenyava quan li vaig dir que com se li acudia fumar en una l'ambulància!
Encara es va mirar dimecres el mal partit del Barça contra el Mallorca. I encabat es va fumar un puro tot i que el metge li havia dit mil vegades que no fumés. Se'n va anar a dormir i ja no es va despertar. Li agradava menjar, beure i fumar i molt sovint fora de mesura. Últimament estava força atrotinat i això que només tenia seixanta-tres anys. Mentre tallava cabells deia que li hagués agradat que un dels tres fills hagués volgut fer de barber, "de perruquer, que se'n diu ara". No parava de xerrar explicant històries de mitja Plana de Vic ja que de pic o de palada coneixia a tothom. La barberia no era un local a la moda: era un local petit auster i antiquat amb l'Interviú, l'Sport i El 9 Nou. Però en Josep estava sobretot orgullós d'haver treballat de jove en una famosa i cèntrica barberia de Barcelona i haver tingut com a clients a jugadors del Barça. Un parell de fotografies penjades a la paret, on se'l veia més prim, ho acreditaven.
He estat moltes vegades a Mequinença. Les millors de la mà de Moncada. Les altres, un parell d'ocasions, són prescindibles. Un cop vaig malmenjar en un restaurantot on una cambrera eslava es va enfadar perquè li vaig parlar en català. El menjar era pitjor. Això, l'eslava i el menjar, t'ho pots trobar a Mequinença a Vic o a Rupit. El cas és que ahir R. anava amb el meu cotxe i a l'entrada del poble una parella de la Guardia Civil va multar-la per portar una pegatina publicitariadamunt la E de les matrícules. Noranta euros per portar el CAT, convertit en pegatina publicitaria a la multa. Fa 7 anys quan vaig anar a recollir el cotxe al concessionari Citroën vaig plantar els dos CAT damunt les E. Durant aquest temps he anat en un parell d'ocasions a Suïssa, diverses vegades a Perpinyà, a Andorra i França i també a Terol. Mai havia passat res fins ara. Amb tot la parella de la Benemerita va deixar marxar el cotxe sense fer arrencar cap pegatina publicitaria.
Això era que estava fent cua per pagar a la fruiteria d'un poblet de la Plana de Vic. L'home que compra davant meu es queixa del preu de les maduixes. - Aquesta setmana s'han "abaixat" de preu, diu la dependenta i continua, ara "surten" a 5,50 el quilo i la setmana passada anaven a 8. - Les cireres són més cares, oi? Pregunta l'home que compra. - També s'han "abaixat", ara "surten"a 6 i la setmana passada anaven a 10. Però les cireres no són d'aqui venen de fora; les maduixes si que són d'aquí. M'animo a intervenir i dic: - Les maduixes venen del Maresme? - No, són de Huelva respon la dependenta. - Ah! així també són de fora, li responci l'home que compra es posa a riure i diu: - si,si, també són de fora, també... Però la dependenta no està d'històries i acaba categòrica: - no, no, les maduixes són d'aquí, són de Huelva. Entesos, doncs.
Una agradable sorpresa és l'espectacle ofert pel Circ Ozó a la carpa instal·lada a Vic aquestes festes de Nadal. "L'Estrena Universal" del circ, tal i com s'anuncia en el programa de mà, va més enllà d'un simple entreteniment o d'una succesió de números. Ícari, el nom de l'espectacle dirigit per Jordi Borrell, Ricard Panadès i Enrico Tomba, està molt ben conduït per TonMuntané que està magnífic en tot moment i sensacional en el número del globus vermell. L'espectacleestà ben acompanyat músicalment en directe per la banda Cel de Gel. Les actuacions dels artistes són en general satisfactòries i quasi sempre troben l'equilibri entre l'expressió artística i la complexitat tècnica. Silvia Marron molt elegant en la corda llisa i més fluixa en el trapezi de balanç. Tongué i Lee amb nota a la perxa oscil·lant. Destaquen els tres acròbates de Zahir Circo que fan diversos números sempre amb alguns elements còmics. Yordan Pudev, el millor dels tres components, és un antic membre de la selecció de Gimnàstica Artística de Bulgària. El Trio Cindare -se'ls nota l'ofici- posa el punt i final amb un espectacular número en el quadrant coreà. En fi, un espectacle molt recomanable que val la pena no deixar-se perdre.
Cada dia de cada dia hi ha una embussada de cotxes davant del col·legi Pare Coll de Vic. Alguns pares i mares que van a buscar els nens i les nenes aparquen el cotxe al mig del carrer, impedint el pas per un dels dos carrils de la Ronda Camprodon. Tenen la complicitat del policia municipal que diligent ordena la fila de cotxes mal aparcats i fa parar el trànsit quan aquests desaparquen. Bé, el cas és que jo estava encallat amb el cotxe, cansat després de jugar una partida de tennis i escoltant en Sisa, quan distret veig el conductor del cotxe del costat que es fa un tip de riure. Està sol al cotxe i penso, de què riu? I immediatament em passa pel cap que per RAC1 a aquesta hora hi ha els Guasch i Guasch. Retiro en Sisa i premo el botó 1 de la ràdio. Efectivament el primer que sento és en Tomàs Guasch discutint-se exageradament amb el senyor Marcel·li sobre la poca importància de l'Olímpic de Lió, el proper rival del Barça a la Champions. Ara ja som dos que davant del col·legi Pare Coll riem sols al cotxe.
Com que tenia gana i era l'hora de dinar entro en un bar de confiança de C. Demano què hi ha per dinar i quan he fet la tria -amanida i galta de porc- busco lloc per asseure'm i un diari per llegir. Quan ja he trobat una taula lliure i m'hi acosto reconec a E.C. dinant i llegint El Mundo Deportivo a la taula del costat. Em convida a dinar amb ell i m'assec. La setmana que ve serem els últims però apartir d'aquí remuntarem, m'assegura seriòs. M'ensenya la informació del diari on hi el proper calendari de partits de l'Espanyol. Després de jugar contra l'Atlético -que perderem- en els següents cinc partits hem de fer un mínim de 10 punts, sinó estrenarem el camp a segona! Ho afirma categòric mentre tanca el diari i es mira la cambrera polonesa que em serveix l'amanida.
Això era que ahir a la tarda passejava amb la família per la Fira de Santa Llúcia de Barcelona. Admirava, més aviat atent, les parades i paradetes amb els pessebres, els pastors, els caganers, el nen Jesús, els xais, els porcs i els garrins, i més enllà els arbres de Nadal (els fan expressament per Nadal, comentava un home a una dona que dubtava de comprar-ne un potser per consciència ecolomayol) i la molsa (una parella, en català, es preguntava com es diu en català musgo?). La passejada era entretinguda -amb la mà a la butxaca no fos cas que em robessin la cartera com a una parenta fa uns dies- quan vaig anar parant atenció a la banda sonora de la Fira: Villancico, rera Villancico i ni una Nadala durant l'estona -uns tres quarts d'hora- que vaig voltar per allà. Com a Cambrils, com m'explicava fa uns dies E.
Parlo amb en Joan G. Li tremolen les mans. Té prop de 80 anys i la dona, clara de cap, prostrada al llit des de fa un parell de mesos. No es recuperarà. Quan van veure venir aquest panorama van llogar una dona russa perquè els cuidés. La Ludmila té quaranta-set anys -o potser trenta-set, dubta en Joan G. quan m'ho explica- que viu a casa seva i fa festa els diumenges. Cobra nou-cents euros nets al mes, a més del menjar i l'habitació. "És molt neta però cuina poc i el sopar no el vol fer" comenta en Joan resignadament. "Ens vol fer menjar un iogurt i res més. Diu que ja n'hi ha prou." En Joan vol menjar el mateix que li preparava la dona: verdura, peix, sopa, amanida... però la russa no ho vol fer. Per dinar mengen més però el què cuina la Ludmila no és gaire bó. Es recuperen els diumenges quan és fora -"va a Barcelona a veure un home"- i els visiten els fills que solen portar un tortell o unes lioneses. Els vespres se li fan eterns. "Ara ni puc veure les notícies de TV3: la russa s'enfada perquè no enten el català"
M'estava mirant un partit de futbol femení benjamí a Vic. Al costat hi tenia un altre pare i anàvem comentant les jugades. "Venga niñas que sois las mejores" animava una mare de l'equip de Vilassar de Mar. "Árbitro, joder" cridava una altra mare mentre l'àrbitre passava per alt unes mans d'una jugadora de Vic. "Venga,venga, niñas a por ellas!"tornava a cridar la primera. I el meu veí que em diu "en quedem quatre. A tot arreu és igual. Amb el nano anem sovint a jugar al Bages i és com si anessim a Cornellà o a Terrassa. Els castellans han criat més que nosaltres. En quedem quatre, ja t'ho pots ben creure" I el partit es va acabar amb la victòria de les vigatanes per 5 gols a 2. Un bon partit.
El jugador de sabadell Oleguer Presses va marcar ahir diumenge el gol que va donar la victòria a l'Ajax en el partit que va jugar contra el Groningen. També va jugar Gabri, l'altre jugador català de l'equip. El gol té especial transcendència atès que va ser l'únic del partit (marcat al 35 de la primera part) i el va fer contra el lider de la Lliga Holandesa. Al web de l'Ajax hi ha una versió en anglès de la crònica del partit. En destaco un fragment: "With a healthy Gabri and Rasmus Lindgren in midfield and Oleguer as a rock-solid central defender, Ajax were more in balance than in the matches against FK Borac and sc Heerenveen"
Faig cua per pagar al supermercat Bon Preu de la carretera de Roda de Vic. Davant meu hi ha un negre que també fa cua i darrere meu s'acosta un noi xinès. Avui la caixera és diu Vanesa i no l'he vista mai. És amable amb els clients. Ara està acabant d'atendre una senyora gran i l'ajuda a posar la compra dins d'una bossa: passi-ho bé, sento que li diu. Hola, buenas tardes, diu la Vanesa al negre. Ell no respon. Son cinco con quince, por favor i l'home mira la pantalla de la caixa i paga sense dir res i se'n va. Adiós, li diu ella. Em toca el torn. Hola, bona tarda diu la Vanesa. Bona tarda, li responc. Em diu l'import, set vint-i-tres si us plau, pago i ens diem adéu. Hola, buenas tardes, diu la Vanesa al xinès. El xinès no diu res però mou el cap. Son seis concatorce, por favor i el xinès mira la pantalleta i paga. Adiós, li diu ella i el xinès torna a moure el cap i se'n va.
Ara fa uns dies, o potser unes setmanes que el temps passa volant, que trescava amb la família per un camí de muntanya prop de Charmey. Un caminet costerut, que feia ziga-zagues, des d'on vèiem llacs, muntanyes, poblets, el cel blau... en fí que tot plegat semblava una postal suïssa. Quan finalment vam arribar al coll de "Les dents vertes" els cims nevats de darrere seu se'ns van fer propers. Uns cims imponents amb noms ja en alemany difícils de recordar. No érem sols dalt del coll. Hi havia una parella d'excursionistes que admiraven els cims nevats i tenien entre mans un mapa alpí. Ells no eren de gaire lluny d'allà però també era el primer cop que hi pujaven. Van preguntar-nos d'on érem i quan van saber que érem catalans i de Vic la dona, tota riallera, ens va dir que tenia una germana vivint des de mitjans dels setanta a Sant Fruitós de Bages. I que havia visitat Vic i el Museu Episcopal i que tot plegat els havia agradat molt. Així que vam parlar una bona estona de les seves estades al Bages i a Catalunya. I de les muntanyes i dels llacs d'aquella zona que el marit m'indicava diligent i amable en el seu mapa tan precís i suís. I així vam anar fent fins que el cel es va començar a ennuvolar i la prudència va fer-nos baixar d'aquell coll tan bonic.
Mentre l'al·lot de Mallorca i espanya sencera, Rafa Nadal, jugava partits a l'US Open el canal dels Polanco va emetre els partits en obert. Així vam poder gaudir de l'exel·lent joc de l'escocès Murray que va eliminar el Cid Campeador mallorquí, en paraules de Baltasar Porcel. Rafa també va jugar força bé, tot sigui dit. Quedava la gran final entre Federer i l'escocès que van jugar ahir a partir de les onze del vespre. Però com que Nadal -vamos Rafa!- havia quedat eliminat la final no la van fer per la Cuatro. La final la van amagar al dial 10 del Canal + , que ni es pot veure amb la contractació del paquet bàsic del canal de pagament. En fi que servidor enyora els temps que aquest torneig el feien per televisió espanyola.
(Foto: Murray va perdre la final de l'US Open davant de Federer)
Això era que m'estava menjant amb delit unes costelletes d'un cabrit tendre del Lluçanès, de Sant Martí d'Albars. Jo no sóc vegetarià. Quan matem el cabrit és quan se'ns permet gaudir-lo. Sense recança el matem i després fem festa i ho celebrem. Matem sense recança molts dels animals que ens alimenten. Altres els fem viure perquè vagi rajant la mamella. També sense recança, com ha de ser. Això i altres pensaments em passaven pel cap entre queixalada i queixalada quan algú va parlar de gossos i gosseres. Ja hi vam ser. Entre "pobrets (els gossos) no els podem pas matar" a "quin dispendi haver d'alimentar aquests animals, que només són animals, i que algú haurà abandonat cansat de la seva companyia o més aviat de les servituds que comporta la seva companyia" . "Massa animals en pisos petits" afegia un tercer. I així en el transcurs de la conversa i mentre ens cruspíem definitivament l'exel·lent cabrit i felicitàvem la cuinera Raquel van anar guanyant la discussió els partidaris de matar gossos (o gats) quan aquests ja només són una rèmora i a la vegada endurir les sancions a qui els abandona. Dit sigui de passada ningú es va veure en cor de manifestar aquesta opinió fora del cercle d'estricte confiança.
Cirque de Soleil. Aquesta vegada a Berlin. La capital reunificada d'Europa. VAREKAI. És el nom. El nou espectacle de la companyia més famosa de circ del món. A la foto els acròbates, cap per avall, penjats damunt la pista. Llum, color, música i art. Un espectacle, com pocs, el de Cirque du Soleil, que ha aconseguit apropar a la carpa gent de tota mena i condició. Han reinventat el circ sense traïr-lo.
