Diu L. que els homes van començar a fumar massivament quan es desconeixia que el tabac era perjudicial per a la salut. I que les dones han començat a fumar cada vegada més massivament quan ja fa anys que sabem que fumar mata.
Tot això m'ha vingut al cap aquest matí en una agradable cafeteria de Girona, prop de l'Hotel Carlemany, quan a la taula de davant meu s'hi han assegut tres dones joves més aviat mones. Després de ser ateses per un cambrer s'han posat a fumar tot esperant cafè i cafès amb llet o café solo y cafés con leche, d'acord amb el que he sentit que deia el cambrer. Dues de les dones fumaven d'esquena a la meva taula i per tal d'evitar que el fum els anés a la cara entre calada i calada giraven el braç cap al costat i enrere de manera que així jo he rebut el fum que elles s'han estalviat. Gràcies. A més la que estava asseguda a la dreta de la taula es girava més a la dreta per expulsar el fum i així evitava llançar-lo a la cara de l'amiga de davant. Una dona vella que prenia un cafè amb llet i llegia el Diari de Girona ha gaudit del fum de la veïna de taula. Res a dir, però, ja que al local s'hi permet de fumar. Quan ja marxava ha entrat D. que feia anys que no veia. És de Vic, fins fa un parell d'anys vivia a Dublin i ara s'està a Girona, "que és més ciutat que Vic".

Foto: Marlene Dietrich.

La frase animalista per exel·lència va ser pronunciada a 3/4 i 4 minuts d'11: "Els animals tenen els mateixos drets que nosaltres" i ho va dir ella, seriosa i convençuda, al final d'un sopar d'aquestes festes en un restaurant vigatà de cuina notable. Francament no vaig saber què dir, i no vaig dir res, per no espatllar l'armonia i felicitat que se suposa que imperen en aquests dies. Vaig continuar menjant la tonyina mentre el veí passava comptes amb un filet de vedella i davant meu uns peus de porc desossats feien les delícies de S. Però vaig pensar, mentre assaboria la tonyina, que embarassada com està - d'aquí a un parell de mesos li neix la criatura - la sentència de la dona adquiria un to delicadament naïf.

Fa uns dies Joan Puig (Dosrius - Canyamars, El Maresme) es queixava amargament en una carta a l'AVUI de la mort del gossàs salvatge que s'havia confós amb una lleona i campava i atemoria a la Sènia. De "barbàrie" qualificava el tal Puig la mort del gos, una tragedia vaja. De passada jo vull aplaudir els autors de l'eliminació del quisso que han retornat la tranquilitat a la zona. 
Ja fa alguns anys que el discurs políticament correcte "humanitza" la vida de qualsevol bestiola i més si es tracta de gats i gossos. D'aqui ha vingut l'estúpida llei que prohibeix el sacrifici i les quantioses inversions en gosseres. El cas de Barcelona és paradigmàtic per l'animalada de la inversió. Unes gosseres residències per a gossos abandonats amb les despeses, això si, a càrrec del contribuent. Amb una simple injecció letal l'assumpte quedaria ràpidament i econòmicament enllestit. I si el xip que hauria de portar l'animal funcionés caldria identificar l'amo infractor i fer-li pagar les despeses. Perquè si no ho paga ell ho pagem entre tots. De tota manera no entenc aquesta moda de fer malviure un animal dins d'un pis i encabat socialitzar la merda i els pixats per voreres i carrers. Amb els documentals que fan pel C33 d'animalons i animalets ja podrien estar servits. I ara ja em perdonaran però plego que tinc un ànec a la cassola i haig de tirar-hi un raig de conyac.

Foto: una lleona de veritat

La dona -pagesa, menuda, valenta i intel·ligent- m'explica que va patir un infart després de tornar de l'hort on hi havia collit enciams i carbassons. Que a Vic -a l'Hospital General- li van treure el dolor però que amb helicòpter la van portar a l'Hospital Clínic de Barcelona. La van deixar en un lloc que a la dona li va semblar un quirofon. Un metge, que després va saber que era argentí, la va atendre. Ella va adonar-se que tot plegat podria acabar molt malament. M'explica, sorpresa, que el primer pensament que li va venir al cap després de veure la mort de cara va ser: qui plomarà els ànecs? Per sort la dona encara podrà plomar els ànecs si la metgessa que ara l'aten a Vic li ho deixa fer. Perquè ja no queda ningú més a la família que en sàpiga i ho vulgui fer.

Avui he hagut d'anar al Passeig de Gràcia de Barcelona. De fet és la segona vegada que en poques setmanes hi he anat. He quedat parat, com en l'altra ocasió, de la quantitat ingent de turistes que s'hi poden trobar, amunt i avall, atrafegats i suats fent fotos a tort i a dret. Alguns cansats i farts de voltar descansen damunt els parterres de gespa. Hi havia una bona cua davant de la casa Batlló. En aquesta vorera ombrejada els venedors top manta hi estaven ben instal·lats, amb parades de bosses de mà i ulleres. També hi havia indigents i pidolaires al mig del pas. Un exhibia un cos deforme, uns altres amb cartellets de la mena de "no tengo trabajo y tengo cinco hijos" i un altre més jove i cosmopolita amb un precís I'm hungry. Els turistes, en general, van guarnits com s'hi anessin a la platja. Les xancletes calcen la majoria de peus. Algunes noies, però, anaven descalces. Quin fàstic! Més tard al Brown una cambrera mexicana ens ha atès en català, després de donar-nos una carta en anglès. La cambrera reia i feia una mica de comèdia cada vegada que ens deia alguna cosa. Com si parlar en català fos una extravagància. Vés a saber!

Fa pocs dies que han obert al costat del Decathlon i l'AKI un restaurant de la cadena Viena. A Vic, mica a mica, ja tenim una zona comercial en mig de polígons industrials. Establiments comercials la majoria dels quals es poden trobar en ciutats similars, o més grans, en indrets semblants. S'hi aplega molta gent amb ganes de fer esport o bricolatge. O com a mínim d'intentar-ho. Són establiments on el personal que atén la clientela només té una vaga idea del que ven. Val més no demanar res. Vull dir que si els dependents de l'AKI els canviessim pels del Decathlon no es notaria la diferència en cap dels dos llocs. En fi que ahir al vespre després de comprar un parell de coses trobem una parella amb les seves filles i entrem plegats al Viena. Després de pagar la comanda m'espero a la zona que hi ha destinada a esperar les comandes que s'acaben de pagar. Una cambrera, gens escanyolida, recull una gerra de cervesa que acaba d'omplir un noi grassonet. Aquest només es dedica a omplir gerres que altres cambreres es van emportant. El local és ple, són les vuit del vespre. La cambrera gens escanyolida, doncs, s'emporta la cervesa per dur-la a una safata amb la resta de la comanda del client.  No agafa la gerra per la nansa, la cambrera gens escanyolida. L'agafa per la part més superior, allà on hi posem els llavis per beure'ns-la. Com que té por que se li vessi pel camí -potser uns 5 o 6 metres- posa l'altra mà davant la gerra i així si es vessa cervesa xocarà contra la mà interposada a manera de mur. La cambrera del Viena fa el trajecte d'aquesta manera -onades de cervesa contra la seva mà suada com tota ella- i jo que m'esgarrifo només de pensar que la gerra pot acabar dins la safata de la meva comanda i de la posterior discussió que, inevitablement, hi haurà. Però no, la cambrera s'atura davant d'un altre client que recull la safata i se'n va cap a la taula on l'esperen una dona i dos fills petits.

Després de triar el regal per en Bernat, que dilluns és el seu sant, anem a la caixa a pagar. Hi ha moltes joguines a DRIM i algunes noies que fan de dependentes. Quan ens toca el torn de pagar dic a la noia que m'atén que, si us plau, tregui la pols de la joguina escollida. La caixera no em diu res, es mira la joguina, veu que hi ha pols i es posa a buscar suposo que un drap. Al cap de pocs segons es dirigeix a una altra noia i diu: ¿no hay papel? L'altra demana quin tipus de paper busca. La caixera continua: papel!, papel!, ¿no hay papel? Amb la mirada, sense moure's gaire, i amb la joguina a la mà busca paper. L'altra noia ja ha marxat. Finalment la caixera, que no ha trobat res, passa la mà plana diverses vegades per la joguina i treu la pols. Cobra i l'embolica.

Matí de futbol femení a Viladecavalls. Triangular -categories benjamí, infantil i juvenil- amb l'equip local el Sant Celoni i l'OAR Vic. Els de Vic, que hi hem anat amb autobús, a les 11 ja estem però ens hem d'esperar fins a 2/4 de 3 hora prevista perquè acabi el torneig i comenci el repartiment de trofeus. En fi, que s'ha de tenir una paciència de sant per anar pel món. Per fer temps llegeixo un diari -Avui- i després faig un volt pel poble. Petit i sense interès turístic quedo parat del poc comerç que hi ha. Faig conversa amb un home de Viladecavalls, de tota la vida, i m'explica que la gent compra a Terrassa, "que és molt a prop i hi ha de tot". M'assec una estona a la petita plaça de l'Església. Fa calor i aquí hi ha ombra. Quan me'n canso baixo per un carrer i entro en un estanc que venen diaris. Compro l'Expansión. Dos homes parlen "d'una nova carretera que han fet entre Vic i Olot". No acaben de saber per on passa i un li diu a l'altre "em sembla que no està del tot acabada". Entro en la conversa i els explico el què fa al cas. Un d'ells té intenció d'anar a Olot demà. Amb la família. Volen marxar d'hora per caminar no entenc bé on. "No aniràs a votar demà?" li pregunta l'altre amb un to burleta. "Què va, hombre, perquè s'ha d'anar a votar si fan el que els passa pel collons? Ja s'ho faran, tu". I l'altre diu rient que "si, si, ja s'ho faran, la mare que els ha parit!". Me'n torno al camp i a les 3 marxem de Viladecavalls cap a Vic.

Em va explicar durant una estona una part de la seva vida des que va fer el servei militar a Barcelona fa prop de 50 anys. De com va conèixer el barri xino i va començar a visitar les meuques. De com una gallega que visitava cada quinze dies va ser molt anys la seva preferida. Encara es veuen. De com va anar fa unes setmanes a veure la metgessa. Des que el van operar que no és el mateix. Que li feia vergonya explicar-li el que feia al cas. Però que finalment ho va fer i després se'n va anar a Vic a buscar una capsa de Viagra 50. N'hi ha de 100, que és més forta, però a ell ja li va bé la de 50, que és més fluixa. Les pastilles són molt cares però una bagassa de Barcelona, que coneix de fa molt temps i que ara viu amb un peruà,  li va dir fa poc que sabia d'un gitano que en venia a bon preu. I que un conegut li havia dit que a Andorra són més barates. Allà no paguen impostos, diu que li va dir. Que amb en Fuster, un amic també solter com ell amb qui comparteix l'afició d'atipar-se en restaurants barats, aniran a Andorra un dia d'aquests i en baixaran algunes capses. Perquè això funciona saps. Potser passaran per Guissona que hi ha un lloc on en Fuster i ell s'atipen com lladres per poc preu. En Fuster la última vegada es va menjar un quilo de carn. Després va estar dos dies al llit. Li va fer mal.
Encara no sé perquè aquell home ja gran, de cabell blanc i vermell de cara que no havia vist mai em va explicar tot això mentre vam coincidir una estona a la sala d'espera d'una òptica vigatana.

Aquest excel·lent llibre de contes de Lluís Vilarrasa va obtenir el Premi Roc Boronat 2008 i ha estat editat fa poques setmanes. L'obra ha rebut molt bones crítiques, entre d'altres, a La Vanguardia (Julià Guillamón), a El Mundo (Jordi Llavina) o a "L'hora del lector" del Canal 33 (Marina Espasa).
Avui quan anava a comprar un exemplar, per regalar, a la llibreria La Tralla de Vic la noia que m'ha atès ha fet una ganyota i m'ha dit que li sabia greu però que ja s'havia esgotat. "El tornarem a tenir però demà no, esclar" ha dit movent el cap. Com que a Vic hi ha més llibreries he anat a una altra i finalment l'he pogut comprar. Encara els en quedaven alguns exemplars. Demà l'escriptor, de les onze del matí a la una del migdia, signarà llibres a la Rambla de Canaletes de Barcelona.

Encara es va mirar dimecres el mal partit del Barça contra el Mallorca. I encabat es va fumar un puro tot i que el metge li havia dit mil vegades que no fumés. Se'n va anar a dormir i ja no es va despertar. Li agradava menjar, beure i fumar i molt sovint fora de mesura. Últimament estava força atrotinat i això que només tenia seixanta-tres anys. Mentre tallava cabells deia que li hagués agradat que un dels tres fills hagués volgut fer de barber, "de perruquer, que se'n diu ara". No parava de xerrar explicant històries de mitja Plana de Vic ja que de pic o de palada coneixia a tothom. La barberia no era un local a la moda: era un local petit auster i antiquat amb l'Interviú, l'Sport i El 9 Nou. Però en Josep estava sobretot orgullós d'haver treballat de jove en una famosa i cèntrica barberia de Barcelona i haver tingut com a clients a jugadors del Barça. Un parell de fotografies penjades a la paret, on se'l veia més prim, ho acreditaven.

Una agradable sorpresa és l'espectacle ofert pel Circ Ozó a la carpa instal·lada a Vic aquestes festes de Nadal. "L'Estrena Universal" del circ, tal i com s'anuncia en el programa de mà, va més enllà d'un simple entreteniment o d'una succesió de números. Ícari, el nom de l'espectacle dirigit per Jordi Borrell, Ricard Panadès i Enrico Tomba, està molt ben conduït per Ton Muntané que està magnífic en tot moment i sensacional en el número del globus vermell. L'espectacle està ben acompanyat músicalment en directe per la banda Cel de Gel. Les actuacions dels artistes són en general satisfactòries i quasi sempre troben l'equilibri entre l'expressió artística i la complexitat tècnica. Silvia Marron molt elegant en la corda llisa i més fluixa en el trapezi de balanç. Tongué i Lee amb nota a la perxa oscil·lant. Destaquen els tres acròbates de Zahir Circo que fan diversos números sempre amb alguns elements còmics.  Yordan Pudev, el millor dels tres components, és un antic membre de la selecció de Gimnàstica Artística de Bulgària. El Trio Cindare  -se'ls nota l'ofici- posa el punt i final amb un espectacular número en el quadrant coreà. En fi, un espectacle molt recomanable que val la pena no deixar-se perdre.  

(foto: Ton Muntané saludant al públic)