Capmàs de Carnaval

20150218virtuts06

Tot són maneres de mirar-ho, però aquest Carnaval 2015 de Reus ha superat les expectatives. Ahir el magnífic ball de la Quaresma i les set Virtuts va tancar un Carnaval que traspua una certa esperança, almenys si fem un esforç de mirar-ho de manera diferent.

El millor Rei Carnestoltes de la història (només el de 2013 podria discutir-li-ho) ha fet de fil conductor dels darrers dies del Carnaval. La seva -més o menys- espontània actuació crec que enceta la filosofia de cap a on hauria d’anar encarat el Carnestoltes per anar creixent:

Deixem de barallar-nos i de llençar-nos els plats pel cap, bàsicament perquè fins ara no ha servit per canviar les coses. Cadascú té la posició i la força que té i així podem estar fins a l’eternitat. Fem un capmàs, o sigui, mirem que té cadascú, negociem el que li pertoca a cadascú, i dividim la feina, els àmbits, i cadascú es responsabilitza del que li toca. Com en les herències: -Havíem d’anar a mitges, però anirà millor si tu et quedes el pis, i jo em quedo la casa del poble.

Si la FRAC organitza la Rua -que jo l’anomenaria popular i no de lluïment- la guerra de confeti i tot el que és relacionat amb les carrosses, trobo que ja és molta, moltíssima feina. Per altra banda haurien d’anar fent via altres entitats com els 7 Pecats Capitals, la Comissió del Cantaval, els Diables -si us plau que facin els actes més aviat-… Perquè, com a la Festa Major, el Carnaval funcionarà si la implicació es dóna en diversos llocs i diversos moments protagonitzat per diversos col·lectius.

Tenim molt de camp per córrer, hi ha molts dies i espais buits dins el calendari Carnavalesc, i no podem carregar les culpes exclusivament a la FRAC, per bé o per mal el Carnaval és una festa popular que no ha d’estar organitzada només per una entitat. Per exemple una idea boja: la Comissió de Barraques podria fer un intent de barraques d’hivern, no sé ni on ni com, per donar vida a les nits de Caranaval.

El Rei Carnestoltes d’enguany ha fet molt bé d’anar a tots els actes, organitzés qui els organitzés, ha estat el Rei de tots els carnavalers, aquesta hauria de ser la filosofia.

 Fotografia de Salvador Palomar extreta del seu bloc La Teiera

 

Caramella32

El Cel

Caramella32

 

 

A la Revista caramella han tingut la bondat de publicar-me l’article sobre Astronomia Popular que he anat penjant en aquest bloc o que també em va penjar Festes.org.

En aquest article explico les diverses denominacions populars que han tingut les constel·lacions a les nostres terres. He deixat per una altra ocasió els planetes, ja que en podria sortir un llibre sencer.

Al voluntat d’aquest article és divulgar, però sobretot, mirar d’aixecar la llebre de noves fonts que ens puguin donar informació sobre aquesta part de la toponímia, la celeste, tan poc coneguda

L’escola La Vitxeta

Us seré sincer: quan vam fer la tria d’escoles La Vitxeta no era la primera opció. Queda lluny, relativament lluny, ja que només està vint minuts a peu de la plaça Mercadal, però no es pot dir que estigui al costat de casa.

Per sort no vam entrar a la primera opció. De fet, ho desitjàvem i tot, una mica com quan esperes l’ocasió per enredar-te en qualsevol història que el cap et diu que no i l’esperit et diu que sí. De tot el tour de portes obertes d’escoles que vam fer, La Vitxeta és al que ens va agradar més. Vam detectar un ordre alegre, una espontaneïtat reglada, un entusiasme cap al fet d’aprendre i d’ensenyar.

Les aparences no ens van enganyar i la nostra satisfacció de l’escola que ens va tocar és completa. Fa poc hi ha hagut baixes a la primera opció que vam demanar i ni se’ns ha passat pel cap demanar el canvi. Segurament que a La Vitxeta no es formen les elits de la nostra societat, (de fet, no crec que es formin en cap escola de Reus), però la nostra canalla hi aprèn feliç, repeteixo, aprèn i feliç. Què volem més?

Si això ho llegeix un improbable lector que estigui dubtant de si triar o no La Vitxeta com a primera opció a la preinscripció escolar, li diria que es deixi estar de càbales i que aposti pel que cregui que és millor.

Crisi de model? Un Carnaval que canvia

10914850_822773404435340_8381717014590456059_o

L’altre dia el Salvador Palomar al seu bloc parla de crisi de model del Carnaval. Certament fa anys que existeix aquesta crisi, però voldria complementar la seva aportació amb el que sembla les primeres llums d’un nou dia carnavalesc. Em sembla trobar brots verds, com deia aquell.

Per mi els Carnavals s’han col·lapsat, han mort d’èxit, per poder funcionar sense problemes haurien de tenir una infraestructura que no tenen. O sigui, o la FRAC es professionalitza, o ho assumeix l’Ajuntament. Però sembla que pot haver-hi un canvi de model, que el Carnaval siguin molts Carnavals. Una cosa són les colles, les carrosses i les rues, que poden tenir el seu públic, i per altra banda, s’enceten altres iniciatives de Carnaval: aquest cap de setmana ha funcionat perfectament la versió 4.0 de l’extinta Tomacada o Guerra de les tomaques. La colla dels Tronats de Reus ha muntat una festiva, lúdica i distesa guerra de colors que ha aplegat un bon nombre de públic tot i ser la primera edició. Fa unes setmanes també es va recuperar l’inicia tradicional del Carnaval reusenc: la Festa de Sant Sebastià, en la qual servidor hi va participar. A banda de la cinquena edició del Cantaval, un dels actes organitzativament més anàrquics i que, sorprenentment, cada any ens deixa amb bon gust de boca. Enguany també podrem assistir a l’estrena del Ball de la Quaresma i les set virtuts, que pel que s’ha pogut saber, té bones perspectives.

Llàstima que la premsa satírica sembla que ja ha fet l’últim sospir, la immediatesa del les noves tecnologies ha matat aquest format artesanal, tant en la producció com en el consum. Segur que, com totes les tradicions, tornarà a aparèixer d’alguna altra forma, perquè la necessitat de ridiculitzar el poder, continua existint.

Adéu Passió?

DSC_7977

La Passió de Reus ja no es representarà aquest 2015. Sembla que el problemes pressupostaris han estat la llança que ha rematat una Passió que, pel que em sembla d’escoltar l’entrevista que han fet a Ràdio Reus, ja mostrava signes de cansament. 

Les obres de teatre, malgrat poquíssimes excepcions, tenen una vida molt curta. En aquest cas només les passions amb més solera sembla que resisteixen. És difícil afrontar un tema que tothom coneix, que és llarg i que moltes vegades compta amb l’espectacularitat a l’estil de l’antic Hollywood (escenografia, llums, grans quantitats d’extres) per atreure públic. Tasca molt difícil. Val a dir que felicitats a Llops teatre per haver aguantat aquesta torxa encesa durant 17 anys. Sincerament crec que ha estat una tasca titànica.

I ara què? Ens quedem sense Passió? Sembla que sí, però ja que el problema ha estat la infrastructura, (lloguer del teatre, assajos al teatre, etc.). Potser es podria valorar prescindir d’aquesta. portar la Passió al carrer, talment com la de Verges, tal com es feia l’any de la catapum. Valorar si cal que el públic pagui o no i deixar el mínim de quadres escènics per a fer-la passadora i popular.  A banda, com que al carrer has de treballar amb altres tècniques que en un escenari, també seria molt interessant comptar amb l’experiència de la Moixiganga de Reus, que no va encaixar al Seguici però sí que o faria en un espectacle d’aquesta mena.

És innegable que el gruix dels actes patrimonials de la Setmana Santa de Reus transcorren pels carrers, potser aquest seria un espai per poder rellançar de nou la Passió de Reus.

 

 

Crítiques de teatre a la NW de 2014

lespectador

El gener va ser Woyzeck a Palo Alto. El febrer va ser una síntesi de tota la bateria de lectures dramatitzades que va salvar, teatralment parlant, la tardor. El març vaig tractar el Quarts de teatre d’hivern que es van fer a La Palma. A l’abril no vaig escriure res perquè vaig tornar a ser pare, però al maig vaig anar a Salomó a veure el Ball del Sant Crist. El juny va tocar la Nit Shakespeare una nova lectura dramatitzada de Francesc Cerro. El juliol va ser una reflexió sobre el funeral i incineració del CAER.

Al setembre va ser una panoràmica del que podríem veure tota la tardor, l’octubre una crítica de Mares! Maternitat a crits de la Lloll Bertran, el novembre un resum de tot el que havia donat de si l’octubre, un més teatralment molt fructífer, i el desembre, lamentablement va ser el recordatori del Jaume Amenós.

Si voleu llegir-ho, tot plegat és molt fàcil: us podeu comprar les revistes aquí.

Quadre L’espectador, de Josep Maria Gort

Record de Rosa Magrané

185c7a4a75b71312a000bb9553ce72599266af29_m

Aquesta tardor ha estat cruel. Fa pocs dies també ens deixava la Rosa Magrané, de la qual el David Figueres en parla amb més propietat del que puc fer jo en aquest article que podeu llegir clicant aquí. Crec que va ser al seu pis de Prades el primer lloc on vaig poder veure per primera vegada, envoltat de fotos en blanc-i-negre de muntanya, un mapa dels Països Catalans, el de Ballester i Canals, i a partir d’aquí vaig començar a fer-me les primeres preguntes.

Portem la rosa a la pell

tatuatges

Els de Reus sentim la ciutat com la mateixa pell. Per aquest motiu s’ha posat de moda tatuar-se la rosa heràldica, tal com podem veure en aquest reportatge de Canal Reus

Però hem de tenir clar que que la rosa s’han tatuat, i que és la que es fa servir d’imatge corporativa per l’Ajuntament -i amb tot l’encert a la meva manera de veure-ho- és l’emblema, que no l’escut de la ciutat. L’emblema és aquest i crec que es podria oficialitzar:

Ct_reus-emblem

 

D’escut oficial no en tenim encara. Vam tenir-ne diversos -els podeu veure en aquest article de la Wikipèdia- fins a finals dels noranta. El més conegut per tots és el darrer que hem conegut més o menys tots:

escutcolor

o també:

800px-Escut_heràldic_històric3

Aquest escut té el problema que no s’adapta a la normativa catalana sobre heràldica, bàsicament perquè l’escut agafa la forma rectangular arrodonida i apuntada, anomenada “francesa”. Per internet corre molt una versió quadrilonga amb la punta rodona, anomenada “espanyola”:

800px-Escut_heràldic_de_Reus.svg

Una opció seria posar-lo en versió caironada, que per entendre’ns, un quadrat que descansa sobre un dels seus vèrtexs.

La qüestió seria si tenim dret, o no, a portar la tiara papal. La tradició ens diria que sí, però desconec si hi ha cap privilegi escrit que ho confirmi. Si no és així, amb quin dret ens posem aquests emblemes vaticans a l’escut? Les tradicions fan lleis. Fins aquest punt?

escut papal caironat

Com que encara no s’ha resolt l’assumpte, el 2011 l’historiador Quim Besora en una carta oberta va requerir al Regidor de Cultura que s’adaptés l’escut a la normativa i s’usés la proposta que la màxima autoritat en el tema, l’Armand de Fluvià, va fer a la Gran Geografia Comarcal de Catalunya el 1981. La proposta no va tenir èxit i es va aixecar una mica de rebombori perquè es proposava retirar la tiara papal, que no les claus:

reusimperialiatenta2

 

Aquest escut està inspirat en un de 1712, quan l’Arxiduc Carles, via al seva dona, ens va condecorar per la nostra participació en la Guerra de Successió, amb: “lo títol de Imperial Atenta Ciutat, ab la concessió de aportar massas per sos vergues en los actes públics y la de posar per armas una àguila amb les alas esteses dins un camp dorat que mantinga dins son pit la Rosa, antic blasó de la vila, y als costats dos lleons sostenint l’Escut…”  O sigui, l’escut del tricentenari que aproximadament seria:

escut1706acotat2

Però entremig d’Àligues, Lleons, i claus i tiares papals un altre personatge va aparèixer, precisament Joan Prim, del qual també estem d’aniversari. Per la participació en aquells temps convulsos la ciutat va rebre el títol de “Muy leal y esforzada” i per aquest motiu un Hèrcules va acompanyar la rosa durant bastant de temps.

escut hèrcules2

De fet encara està vigent, per exemple, com a marca comercial d’una coneguda pastisseria:

padreny

 

Un altre escut, que resulta bonic per la seva senzillesa, i és el que porta la Mulassa al seu domàs, és el que va ser oficial de 1899 a 1940:

Escut_heràldic1900

Veiem com havien corregit la presumpta apropiació de la tiara i les claus papals i havia deixat la rosa com a element central només accompanyada per una corona baronial i ducal i unes fulles de llorer, tot i que es dibuixa amb la forma rectangular arrodonida i apuntada “francesa” que no ens correspondria.

Sembla embolicat poder conjuminar-ho tot sense trepitjar cap ull de poll. M’he atrevit a fer una proposta. Un escut apoteòsic amb gairebé tots els elements patrimonials de la ciutat:

apoteosi

Aquí ho tenim tot: la Rosa del s.XIV de Roger de Belfort, els emblemes papals del papa Luna del XIV-XV, l’Àliga en camp d’or corononada, i els dos lleons (un com a cinturó) del XVIII, i l’Hèrcules del XIX junt amb el lema de tres de les distincions rebudes per al ciutat. Una barreja bastant carregada, la veritat, dubto que ningú s’arribi a tatuar tot aquest personal al turmell. Si us he de ser sincer, com la simplicitat i la bellesa de la rosa solitària en un camp blanc no n’hi ha cap d’altre. Crec que rematant-la amb el timbre -una corona mural- corresponent de ciutat, també seria una bona opció per oficialitzar l’escut:

348px-Escut_de_Reus.svg

Per aquest article he tingut l’ajuda inestimable de Xavier Garcia, heraldista i autor del blog Dibujo Heraldico que ha publicat aquest post sobre Reus.