Observacions d’Astronomia Popular

hiverncamp2

Quan fas una recerca en l’àmbit de les humanitats el pitjor enemic ets tu mateix. Constantment et preguntes per què servirà i si algú ho llegirà mai. Quan vaig tenir escrit l’article sobre astronomia popular vaig decidir penjar-lo en aquest bloc per si algú fent recerca pel google hi anava a petar i li feia servei.  També va sortir publicat a Caramella i aquí va quedar la cosa, fins a aquest estiu, que he descobert que l’associació Bocafoscant aprofita aquest material per a fer una activitat d’Astronomia Popular que compagina l’observació astronòmica amb l’explicació de les llegendes que els catalans antics associaven als estels. Sembla que n’estan fent bastantes i fins i tot ho compaginen amb sessions de glosa (canço improvisada). Què voleu que us digui, per mi aquest és el millor premi que havia pogut tenir aquesta feina.

Coses que no canvien: El cartell de Festa Major

1974

“Ja es comença a veure pels carrers el cartell que fou premiat per a fer de reclam de la nostra festa major. Totes les suspicàcies que despertà en l’exposició del concurs entorn de la seva mediocritat han estat confirmades amb escreix. Un membre del jurat defensava en una conversa que el motiu de la baixa qualitat dels que es presenten al certamen és l’escassa bossa dels premis. Crec que una bona solució per a aquest problema que es presenta cada any, fóra, vist el fracàs del concurs, encarregar directament a un artista de prestigi la seva realització. [...] Vist el fracàs d’un mètode convindria aplicar l’altre perquè no hem d’oblidar que aquests cartells són una part de la imatge de la nostra ciutat.”

PA

Reus, semanario de la ciudad

1 de juny de 1974

Senyora regidora, si vol pot ajudar el teatre de la ciutat

Michigan Theatre

Després de la solsida del CAER la regidoria de Cultura ha estat amb el pas canviat respecte al teatre de la ciutat. Quan hi havia diners se’n van gastar molts per a fer una entelèquia que no ha perdurat. Després han aparegut iniciatives com el Giny que porten un temps picant pedra, i les programacions dels dos teatres han passat les magrors que han passat.

Si em perdoneu que sigui una mica sacríleg, diré que el teatre, a Reus, és com una religió. O hi creus o no hi creus, i de seguida veus de quina banda està cadascú. Hi ha gent que ni entén, ni li interessa i abomina del teatre, fins i tot en ambients culturals. Per altra banda, com totes les religions està ple de capelletes, corrents i sectes. No sé si la nova regidora de cultura és creient o no, ho desconec, si és de les parroquianes que sempre que obre un dels tempres escènics de la ciutat hi va, no m’hi havia fixat. En tot cas el teatre a la ciutat té un pes que no es pot negligir.

A vegades no hem de trobar fórmules magistrals per a fer actuacions. A vegades s’ha de mirar que fan a fora per a trobar solucions de dins. Si ens fixem en Barcelona és molt interessant les residències que fan els teatres. Teatres i sales tenen una companyia resident que assaja i estrena a l’espai on fa la residència. Curiosament a Reus tenim companyies i tenim teatres públics i privats, però a vegades tenen una relació bastant distant. El Bartina es cedeix puntualment a les companyies de la ciutat en unes bons condicions, però no s’ha intentat una iniciativa d’aquesta mena. No seria per manca ni d’equipaments públics (Teatre Fortuny, Teatre Bartrina, La Palma, Cal Massó, Teatre de l’Institut Baix Camp, Casa de la Festa), ni per manca de companyies estables sense teatre en propietat (les Artistes Locals, la Gata Borda, Llop’s Teatre, Scenicum cia, Tebac…), ni per manca de tècnics que ho puguin gestionar. Ara bé, és una feina laboriosa gestionar calendaris, espais. condicions, convenis… i poc lluïda a curt termini, però aquestes iniciatives són les que a mig o a llarg temps fan brillar a una ciutat.

A la fotografia, el Michigan Theater, actualment un garatge, 

 

Passaport

 

passport-tattoo

Poques coses hi ha més surrealistes que anar a fer un passaport a les delegacions del Ministerio del Interior. Que si ara només cal una signatura, que si ara en necessitem dues, que si la diadema que porta la nena a la foto no la pot portar, que si no ens va l’escànner…

En resum: poques ganes de treballar. Podria posar les culpes a l’Estat Espanyol, però… quan no ens ha passat això al nostre Ajuntament o a la Generalitat? o sigui, no crec que el problema principal sigui l’administració espanyola, sinó el context de burocratització kafkiana i d’indolència de tota la funció pública que hi ha a l’Estat Espanyol. Si el canvi que hi ha d’haver amb la independència només ha de ser una simple transferència de competències no hi haurem guanyat massa. La independència ha de significar una regeneració de la funció pública, potser dolorosa per a uns, però profitosa per a tots, i no només fer un canvi de banderetes.

 

Al vostre gust, per Parking Shakespeare

al_vostre_gust_parking_shakespeare_bcn_598

Ja fa set estius que els Parking Shakespeare posen al mapa teatral l’Espiral del parc del’Estació del Nord, tocant a l’Arc de Triomf. Enguany amb El vostre gust crec que han rascat amb les ungles el sostre de la excel·lència teatral. A servidor no li agraden les floritures, li agraden els gustos forts i que els matisos siguin intensos i ineludibles, Tal com m’agrada l’oli del primer raig o les avellanes torrades, m’agrada el teatre cru, sense més engany que el que va escriure el dramaturg. Parking Shakespeare ha estat això fins ara, al mig de l’Espiral poc et pots amagar ja que els gestos són observats des dels 360 graus. O creixes i esdevens un gegant teatral o t’enfonses. L’espectacle està com Déu el va portar al món davant del públic.

TEATRE_BARCELONA-Parking_Shakespeare_al_vostre_gust_4

Això és així, i vist l’èxit de públic que estan assolint no sóc l’únic al qual fascina aquest tipus de teatre. Però enguany hi ha hagut un pas més. El director Llàtzer García ha sabut agafar aquests gustos forts dels quals parlava abans i els ha sabut amanir sense adulterar-los. Si tens varietat de fruita bona i en fas una macedònia tot acaba amb el mateix gust, però si tens la perícia de col·locar-ho amb gràcia pots fer que els diversos gustos es combinin i es potenciïn. Això aconsegueix Llàtzer Garcia: els silencis s’omplen de contingut, el gest esdevé el millor company dels versos de Shakespeare, els actors i les actrius brillen com a sols -el tàndem d’actrius protagonistes és fantàstic- sense voler desmerèixer altres grandioses interpretacions. Una cosa primordial: el text esdevé fàcil i actual pel públic,  les bromes de fa segles són avui dia igualment risibles. Aconseguir això té un mèrit al qual pocs poden arribar-hi. Per molts anys Pàrquing Shakespeare, i posats a demanar, que aviat estenguin els seu domini per altres punts del país. 

 TEATRE_BARCELONA-parking_shakespeare-2015-al_vostre_gust-neus_riba-REVISTA_6

Doncs com us he dit: fins diumenge a l’Espiral del parc de l’Estació del Nord.

Festa Major i festes de barri

4815c85f28a2a568c07790a86a97c2e7dc4ba9af_m

Una de les coses que falla de les festes majors de Reus és la decoració dels carrers. En qualsevol Festa Major de poble, o de barri, els carrers estan més engalanats que per Sant Pere o Misericòrdia. Possiblement aquest fet és per la manca de participació de la majoria de la població. Al número de juny de la NW ja ho comentàvem amb el Salvador Palomar, la festa major té una columna vertebral molt sòlida, formada per 1000, 2000 o 3000 ciutadans que són actors actius de la Festa, i la resta que s’ho mira. Ens falta múscul. Ens falta la manera de fer participar a la població, tal com sí que participen en festes de barri. Com que sé que a vegades algú amb possibilitat de fer i desfer llegeix aquest bloc, proposo la següent idea, la< regalo per si se la vol fer seva: fer un concurs d’engalanament de carrers per Sant Pere i els barris que més s’ho hagin treballat, que per les seves festes els visitin elements festius de la ciutat, Potser aquesta seria la manera i faríem créixer les festes per igual.

 

L’escut d’Almoster

Perdoneu aquesta llarga absència. La vida dóna molts tombs i se t’oblida que tens un bloc per mantenir. Normalment has de triar entre escriure al bloc o bé posar rentadores o passar l’escombra, i acostuma a guanyar la segona opció.

A estones he estat rebuscant en la història familiar i m’he trobat que la majoria dels meus avantpassat vénen d’Almoster (Baix Camp), un poble on encara hi tenim relació perquè és lloc de pas per arribar al Puig d’en Cama.

Una de les coses que sobten d’Almoster, és que com Reus, no té l’escut normalitzat ni aprovat per la Generalitat de Catalunya. L’escut d’Almoster és el següent:

451px-Escut_d'Almoster.svg

 

L’escut que, per altra banda és ben vistós, no compleix les normes d’heràldica per a ser una població, i per aquest motiu no s’ha pogut oficialitzar. Un dels problemes que té és la forma ovalada, aquesta en llenguatge heràldic ens indicaria que correspon a una dama i no a una població. No queden clares les figures, en heràldica no s’aconsella a posar lletres a l’escut i la flor de la part baixa no queda clar que és. Més que un escut és un emblema o un logo.

Humilment faig una proposta d’escut cívic que s’atén a les normes bàsiques d’heràldica per tal que, si un dia aquest Ajuntament vol, es pugui adaptar a la normativa catalana.

almoster4

Escut caironat de gules, un monestir d’or obert sobremuntat d’una creu llatina d’or i acompanyat a la punta d’una magrana d’or, tijada i fullada de sinople i oberta de gules. Per timbre, una corona mural de poble.

Aquesta proposta vol ser respectuosa amb el model anterior, mantenint la disposició de la creu i simplificant la flor, que en algunes versions de l’emblema actual sembla recordar una magrana. Passaria de la forma ovalada a la caironada -un quadrat que es recolza sobre un vèrtex- que és la que usen els municipis catalans i una corona mural amb tres torres, portes i finestres ens indicaria que Almoster és un poble. El punt que podria ser més controvertit és el monestir que substitueix les lletres. el monestir fa referència a l’etimologia d’Almoster o Moster, que faria referència a un antic monestir del qual no se’n coneix cap vestigi. Això substituiria les lletres -no acceptades en heràldica- i que tampoc no compleixen la llei heràldica de la simplicitat, per la qual tot ha de ser representat de la manera més senzilla possible.

Val a dir que l’escut i l’emblema són dues coses diferents, pensem en l’escut de Catalunya i l’emblema de la Generalitat, tothom entén que són coses diferents, tot i que en les poblacions la tendència general és fer servir l’escut com a emblema municipal.

Aquesta proposta no hauria estat possible sense els consells i la feina que Xavier Garcia fa al seu bloc Dibujo Heraldico.

Elements possibles de la Festa Major de Reus XII: Els Nanos Nous de Reus

 

P

Amb el nano nou de l’Amenós, una fantàstica iniciativa del Josep Bages, disposarem a Reus d’un altre nano que sortirà molt de tant en tant. I no serà el primer. Un dels històrics, també relacionat amb la família Bages és el Peret Ganxet de la Jove Cambra

250835_440860562600526_1027202522_n

 

Fa alguns anys l’artista Manel Llauradó va fer el Foc i la Flama, una maquíssims nanos del Bombers de Reus que són difícils de veure:

fumiflama

 

Segur que me’n deixo. No em refereixo a qualsevol capgròs comprat o fer amb més ganes que traça, sinó a capgrossos singulars, amb una història darrere i que poden arrelar a la festa si se’ls troba un espai adequat. Aquests quatre podrien ser l’embrió d’una segona comparsa de capgrossos, un fet molt habitual en l’estil de festes en les quals enquadrem el Sant Pere que ja s’acosta.

Salten els taps

16_ROGER_GOULART

Als pocs que encara passeu per aquí us aboco unes quantes reflexions sobre les municipals del 24 de maig a Reus, i en general:

-La demografia pesa, i molt en uns comicis: el PSC era un partit totpoderós que no va saber donar joc als joves i per això cada vegada que mirem les necrològiques -ai las- els socialistes perden vots. No és humor negre, és la crua vida real. Per contra, partits que no tenen “barons” o més aviat “velles glòries” que es carreguin al jove que puja -aka Alícia Alegret- salten endavant.

-Els invents no funcionen, a Reus fa quatre anys SI va treure 500 vots, enguany d’altres forces que s’han presentat sobre la marxa, sense haver treballat durant els quatre anys, no han entrat. Tots tenen motius molt sobirans i legítims, però poc pràctics.

-Els corrons es quedaran al calaix: no hi ha majories absolutes, i la fragmentació impedirà les coalicions de govern, els tripartits, que vistos amb perspectiva cada vegada els considerem pitjors. Que ningú s’equivoqui a reivindicar aquella època. El govern amb minoria obligarà a pactar i justificar cada pregunta i cada moció al ple. Serà una democràcia com toca i ningú no es podrà escudar en un pacte de govern per justificar l’injustificable.

-La CUP recull el treball de molts anys i d’haver escoltat a tothom encara que sabessin que no els votarien mai. Els he vist baixant a Sant Josep Obrer diverses vegades, tot i saber que era un barri on poc tenien a rascar. A nivell personal us diré que la CUP em va defensar una moció que els vaig proposar i van aconseguir que s’aprovés, i això que no en sóc militant. Quan vaig ser militant d’un altre partit això no em va passar mai.

-El sobiranisme carrincló, de fer voleiar banderetes no suma. No ho dic per CiU a Reus, sinó en general. El sobiranisme sense arrel social queda arraconat per qui es preocupa pels problemes del dia a dia. La histèria d’alguns contra l’Ada Colau no ha servit per res, i encara que nacionalment sigui tèbia, sempre s’ha declarat a favor del dret a decidir. Ser intel·ligent seria sumar-la al projecte d’un nou país i no pas intentar destruir-la. Convèncer enlloc de vèncer.

-Han saltat els taps al País Valencià i les Illes, és el que passa quan només governes per a uns en contra dels altres.

-I tornant al primer punt, sembla que per fi salten els taps generacionals, a tot arreu, tant de bo que també saltin també algunes maneres de fer de la vella política: tacticisme, incongruència i sobretot, llençar-se damunt dels llocs de poder com un tossino quan li porten el menjar.

 

 

Llista unitària, homònims i parònims

article-0-191AFAB7000005DC-692_634x525

HI ha una candidatura que s’anomena Llista Unitària en la qual hi ha un Anton Veciana. Jo ja signaria si no fos que tenim homònims i parònims amb significat diferent. Comencem pel que és clar: l’Anton Veciana que es presenta no sóc jo. Ja m’agradaria anar a la Llista Unitària, però em refereixo a la del 27/09 i no a la de les municipals, però ni sóc ningú fora de casa, ni aquesta dóna indicis de que aquesta unitat existirà. Vaja que això de la Llista Unitària és una nebulosa que es veu però que no es pot tocar.

Les nits prèvies al 9 de Novembre, quan pujava al terrat a estendre i senties el repicar de cassos i palanganes sota la lluna plena pressentia que alguna cosa canviaria. Però la il·lusió col·lectiva es va estavellar contra els paquidèrmics partits. Van aturar l’embranzida i ara ens plantegem la sortida al procés a unes eleccions plebiscitàries que tenen el mateix format que les del novembre de 2012. Què hem fet malament que tornem a la casella de sortida? Un Parlament amb majoria sobiranista ja el tenim, i ja el teníem, i ja el vam confirmar fa tres anys. Què tocarà després? Una nova consulta? Més mobilitzacions? D’acord, la persistència és un dels trets que caracteritzen el nostre poble. Si estem fent d’ariet per esbotzar la porta hem de donar molts cops, però convindria que tots féssim força alhora, si no, estem perdent el temps mentre ens llencen molta porqueria.