Llista unitària, homònims i parònims

article-0-191AFAB7000005DC-692_634x525

HI ha una candidatura que s’anomena Llista Unitària en la qual hi ha un Anton Veciana. Jo ja signaria si no fos que tenim homònims i parònims amb significat diferent. Comencem pel que és clar: l’Anton Veciana que es presenta no sóc jo. Ja m’agradaria anar a la Llista Unitària, però em refereixo a la del 27/09 i no a la de les municipals, però ni sóc ningú fora de casa, ni aquesta dóna indicis de que aquesta unitat existirà. Vaja que això de la Llista Unitària és una nebulosa que es veu però que no es pot tocar.

Les nits prèvies al 9 de Novembre, quan pujava al terrat a estendre i senties el repicar de cassos i palanganes sota la lluna plena pressentia que alguna cosa canviaria. Però la il·lusió col·lectiva es va estavellar contra els paquidèrmics partits. Van aturar l’embranzida i ara ens plantegem la sortida al procés a unes eleccions plebiscitàries que tenen el mateix format que les del novembre de 2012. Què hem fet malament que tornem a la casella de sortida? Un Parlament amb majoria sobiranista ja el tenim, i ja el teníem, i ja el vam confirmar fa tres anys. Què tocarà després? Una nova consulta? Més mobilitzacions? D’acord, la persistència és un dels trets que caracteritzen el nostre poble. Si estem fent d’ariet per esbotzar la porta hem de donar molts cops, però convindria que tots féssim força alhora, si no, estem perdent el temps mentre ens llencen molta porqueria.

Autòmats per Festa Major

barato1

Acabant ja amb el tema dels autòmats que vaig encetar amb la notícia del 1733 i posteriorment vaig intentar lligar caps. Mirant enrere no m’havia adonat que a Reus ja tenim un autòmat que funciona per Festa Major. Són els 11 gegants que ballen i ballen a l’aparador del Barato (que agraeixo les fotos que m’han passat). Segurament que sense ni sospitar-ho van recuperar una activitat festiva que s’havia donat al segle XVIII. Potser aquesta seria una manera de dinamitzar un dels punts dels quals més falla la nostra festa: l’engalanament dels carrers. Potser si aconseguim que l’exemple del Barato es multipliqui, engrescant alumnes de tecnologia o qui sigui, potser podríem tenir uns quants aparadors de la ciutat amb autòmats, fet que seria un toc distintiu de la festa, i per què no? un reclam comercial.

barato2

Nostàlgia nostrada IV, sèries que vam veure

No sé valtros, però la sobreexposició a notícies doloroses i que provoquen indignació com la del malaurat accident d’aviació d’ahir em provoquen la necesitat de canviar una estona de tema i distreure’m. Podria escriure el mateix que penseu, de fet el que pensem tots sobre tot plegat, però potser desconnecto una estona per tornar més tard al món real:

Per TV3 el 1985 i el 1986 podíem veure sèries com Viatgers, del malaurat Jon-Erik Hexum

O la  ben recordada La dona biònica:

https://www.youtube.com/watch?v=qcba-ZgtsT4

Bojos per Califòrnia, va ser una de les primeres sèries per a adolescents de TV3, amb Lorenzo Lamas i tots els tòpics californians:

TV3 comprava un munt de sèries a la BBC per a omplir la graella, com:

-Nom xifrat: Icarus

-El dia dels tríffids

-Tenko

O La fletxa negra

El 1987 Cavallers de Déu era una post-apocalíptica sèrie que retratava una Anglaterra dominada per un govern feixista que era combatut per uns insurgents.

Lluitar per no abaixar el cap

tumblr_nli0qqJMxK1qz6f9yo3_500

Aquest diumenge va morir l’històric dirigent veïnal Domingo Bahillo. És coneguda i fins i tot valorada tota la seva lluita per dignificar el barri Sant Josep Obrer de Reus, un dels més pobres i castigats per al ciutat. Això li va costar un cost personal molt alt, potser massa. La seva lluita contra la droga li va costar amenaces de mort a ell i la seva família i finalment va haver de canviar de barri.

En aquests barris, com tants n’hi ha a tot el país hi ha herois que lluiten per no abaixar el cap. Saben que no poden guanyar però no poden abaixar el cap i els braços. La lluita contra la droga des dels moviments cívics pot ser molt frustrant.

Aquells que defensen l’ús de les drogues des de els centres o les parts altes de les ciutats els recomanaria que passessin uns quants dies pels barris a on hi ha centre de compra-venda i vegin els estralls socials i familiars que hi provoca. Si enlloc de passar-hi uns dies hi passen uns anys, tal com fan els veïns, veurien la tristesa profunda que implica la degradació d’una persona per culpa d’aquesta addicció.

Persones com Domingo Bahillo no abaixen el cap, no canvien de vorera quan els camells n’han ocupat una sense cap mena de vergonya, no callen o xiulen, i això té conseqüències desagradables: amenaces, insults, acusacions de racismo, pedrades… I tot i així lluiten, a vegades de manera abrupta, a vegades de manera poc ortodoxa, però lluiten perquè no es pot deixar de fer-ho.

 

L’autòmat del carrer Santa Anna

A l’anterior entrada L’ínclit Bernat recullo els meus dubtes sobre unes decoracions de carrer en motiu de les festes en honor a Sant Bernat Calbó. Sóc un gran defensor de les noves tecnologies i vaig penjar l’apunt al facebook on uns quants savis i estudiosos van fer oportunes opinions i entre tots crec que hem trobat una pista.

10922595_850686874970524_24091665668509903_n

Escenografia de l’òpera Servio Tullio d’Agostino Steffani

En primer lloc vaig anar cercant al voltant de les “gradas en forma esferica” donat que ho relacionàvem amb una “carxofa” com les d’Alaquàs, o Silla al País Valencià. També vam trobar altres elements parateatrals com La Bajada del Angel, una tradició de la Setmana Santa ibèrica en la qual una àngel mitjançant uns cables i unes politges es desplaça “volant” per la plaça de la localitat.  En alguns llocs com Aranda de Duero aquest àngel està dincs d’una estructura esfèrica que s’obre quan passa per sobre de la figura de la Verge. Per cert, la  la majoria d’aquestes tradicions tenen com a música La Marcha real, després els nacionalistes, som naltros.

aranda2fermin

Amb molt de criteri algú va dir que em fixés en el que s’aplicava a continuació: “iva por un raro artificio granizando cuchilladas por todo el contorno” i que potser s’estava parlant d’un autòmat. Chapeau!

Els segles XVII i XVIII va ser la gran època dels autòmats. El segle 1647  Heron Alexandrinus ja havia publicat Gli artificiosi e curiosi moti spiritali, un tractat d’autòmats que bàsicament funcionaven per energia hidràulica.

image

 

Els ginys hidràulics normalment anaven a la base de l’autòmat, fet que podria donar explicació a l’esfera. Però tot i l’explicació sembla estrany, als Països Catalans pocs autòmats exteriors hi ha. A França, Alemanya, Anglaterra… hi ha un gran nombre d’autòmats que normalment serveixen per a donar les hores, els anomenats Jaquemarts:

Jac-Nevers (5)

D’autòmats festius coneixem els del Tibidabo i els que a vegades hi ha per fires o al circ, com els Raluy que en porten tres. Però com a escenografia festiva ens podria resultar estrany, però buscant una mica més vaig trobar que al Còrpus de Sevilla dels segles XVII i XVIII els autòmats van ser la sensació del moment. Sevilla, una ciutat en aquells moments rica per l’or americà i de vista bon ull pels monarques  espanyols, podia fer unes festes de Còrpus que superaven en tot a les de València i Barcelona, que havien estat on s’havien emmirallat en un primer moment. Gegants, nanos, tarasques, balls de valencians… i autòmats. Luís Méndez, de la Universitat de Sevilla explica la participació d’aquests artefactes al Còrpus. No només s’han conservat descripcions, tal com tenim la d’aquest autòmat del carrer de Santa Anna de Reus, sinó que en el cas sevillà tenen esbossos del constructor Ginés de Godoy. De fet a Sevilla l’arquitectura efímera va ser tan important que han recuperat part d’aquesta, i cada any es construeixen dos portals per la festa.

No em sembla descabellat pensar que certament en el referit text ens parlen d’un autòmat que repartia ganivetades com ho fa aquest:

Arribats aquí. Pagaria la pena recuperar-ho? Doncs potser hi ha altres prioritats, però, pensant-ho bé, millor que es facin autòmats pel gaudi del poble, que no pas els de més amunt es posin els calers a la butxaca amb targetes black, indemnitzacions de túnels o plataformes petrolieres, o qualsevol sursum corda al qual ens tenen acostumats per a xuclar-nos els calers.

L’ínclit Bernat

Una de les virtuts d’internet és que pots llegir paperots i porqueries que ningú vol sense moure’t de casa i a l’hora que vols, o pots. Així pots remenar La Relacion de los sagrados alborozos… pel Google books en recerca d’alguna dada que fins ara hagués passat per alt. Si voleu dieu-me freak, cadascú té les aficions que té, i alguns mireu vint-i-dos hòmens empaitant una pilota i jo remeno paperots vells.

La qüestió és que en aquest llibre s’expliquen les festes que es van fer el 1733 el honor de sant Bernat Calbó. Fa poc que dos grans estudiosos com l’Ezequiel Gort i el Daniel Vilarrúbias en van parlar, servidor que a l’hora de les xerrades té canalla a casa amb ganes de sopar i dormir no hi vaig poder assistir, algun dia es faran podcasts d’aquests actes. La qüestió és que al capítol III (pàgina 44) en la qual s’expliquen les decoracions dels carrers ens parla que al carrer Santa Anna, més enllà d’unes decoracions: “se divisavan unas gradas en forma esferica, y sobre ellas, al Inclito Bernardo, que en habito militar iva por un raro artificio granizando cuchilladas por todo el contorno sobre una gran turba de barbaros, que les estavan rodeando” i que aquest giny va ser un dels més lloats per tothom.

En el primer que he pensat ha estat que aquest tipus de decoració mòbil de carrer és que era com el Tarlà de Girona, l’home de la barra de Tàrrega o els Volantins de Morella.

maxresdefault

volantins_gr

tarla2

Però aquest Ínclit Bernat no sembla que tingués les mans agafades a la barra si anava repartint ganivetades. De fet, el text no ens parla de barra, sinó en unes “Gradas”, segons el DCVB i el RAE poden ser o bé uns esgraons llargs o bé unes graelles, o sigui que de normal no són esfèrics. Era una graella en forma d’esfera? Era una barra?

Buscant artificis semblants només he trobat una història semblant en el teatre barroc castellà, el Bofetón era un truc de tramoia que feia giravoltar l’actor, però es podia muntar al carrer la complicada maquinària barroca? En tot cas, precisament, cal donar-hi tombs.

Una ràdio de Reus

emisora,radio,tipografia,vintage-5475fe357c9a4f7f4dde4ccb34ecefb8_h

Per no tenir una ràdio, en tenim cinc que emeten des de Reus, tot i que no a temps sencer. La històrica Ràdio Reus va ser absorvida per La Ser, des de llavors la filial reusenca emet unes hores en desconnexió. La ràdio lliure Punt 6 va plegar fa un temps i de les seves cendres n’ha sorgit: La Nova que treballa en col·laboració a la Xarxa; i d’aquest març, Ràdio Ciutat de Reus que emet per internet. Via web també hi ha Ràdio Terra, una ràdio indepe d’àmbit nacional que té un dels estudis més potents a Reus. Per si fos poc, la Ràdio Jove del barri Immaculada radia unes hores en col·laboració amb les entitats veïnal. I per seguir-les a totes: una gimcama de dials i webs.

Publicat a Presència el 8 de març de 2015

Capmàs de Carnaval

20150218virtuts06

Tot són maneres de mirar-ho, però aquest Carnaval 2015 de Reus ha superat les expectatives. Ahir el magnífic ball de la Quaresma i les set Virtuts va tancar un Carnaval que traspua una certa esperança, almenys si fem un esforç de mirar-ho de manera diferent.

El millor Rei Carnestoltes de la història (només el de 2013 podria discutir-li-ho) ha fet de fil conductor dels darrers dies del Carnaval. La seva -més o menys- espontània actuació crec que enceta la filosofia de cap a on hauria d’anar encarat el Carnestoltes per anar creixent:

Deixem de barallar-nos i de llençar-nos els plats pel cap, bàsicament perquè fins ara no ha servit per canviar les coses. Cadascú té la posició i la força que té i així podem estar fins a l’eternitat. Fem un capmàs, o sigui, mirem que té cadascú, negociem el que li pertoca a cadascú, i dividim la feina, els àmbits, i cadascú es responsabilitza del que li toca. Com en les herències: -Havíem d’anar a mitges, però anirà millor si tu et quedes el pis, i jo em quedo la casa del poble.

Si la FRAC organitza la Rua -que jo l’anomenaria popular i no de lluïment- la guerra de confeti i tot el que és relacionat amb les carrosses, trobo que ja és molta, moltíssima feina. Per altra banda haurien d’anar fent via altres entitats com els 7 Pecats Capitals, la Comissió del Cantaval, els Diables -si us plau que facin els actes més aviat-… Perquè, com a la Festa Major, el Carnaval funcionarà si la implicació es dóna en diversos llocs i diversos moments protagonitzat per diversos col·lectius.

Tenim molt de camp per córrer, hi ha molts dies i espais buits dins el calendari Carnavalesc, i no podem carregar les culpes exclusivament a la FRAC, per bé o per mal el Carnaval és una festa popular que no ha d’estar organitzada només per una entitat. Per exemple una idea boja: la Comissió de Barraques podria fer un intent de barraques d’hivern, no sé ni on ni com, per donar vida a les nits de Caranaval.

El Rei Carnestoltes d’enguany ha fet molt bé d’anar a tots els actes, organitzés qui els organitzés, ha estat el Rei de tots els carnavalers, aquesta hauria de ser la filosofia.

 Fotografia de Salvador Palomar extreta del seu bloc La Teiera

 

El Cel

Caramella32

 

 

A la Revista caramella han tingut la bondat de publicar-me l’article sobre Astronomia Popular que he anat penjant en aquest bloc o que també em va penjar Festes.org.

En aquest article explico les diverses denominacions populars que han tingut les constel·lacions a les nostres terres. He deixat per una altra ocasió els planetes, ja que en podria sortir un llibre sencer.

Al voluntat d’aquest article és divulgar, però sobretot, mirar d’aixecar la llebre de noves fonts que ens puguin donar informació sobre aquesta part de la toponímia, la celeste, tan poc coneguda

L’escola La Vitxeta

Us seré sincer: quan vam fer la tria d’escoles La Vitxeta no era la primera opció. Queda lluny, relativament lluny, ja que només està vint minuts a peu de la plaça Mercadal, però no es pot dir que estigui al costat de casa.

Per sort no vam entrar a la primera opció. De fet, ho desitjàvem i tot, una mica com quan esperes l’ocasió per enredar-te en qualsevol història que el cap et diu que no i l’esperit et diu que sí. De tot el tour de portes obertes d’escoles que vam fer, La Vitxeta és al que ens va agradar més. Vam detectar un ordre alegre, una espontaneïtat reglada, un entusiasme cap al fet d’aprendre i d’ensenyar.

Les aparences no ens van enganyar i la nostra satisfacció de l’escola que ens va tocar és completa. Fa poc hi ha hagut baixes a la primera opció que vam demanar i ni se’ns ha passat pel cap demanar el canvi. Segurament que a La Vitxeta no es formen les elits de la nostra societat, (de fet, no crec que es formin en cap escola de Reus), però la nostra canalla hi aprèn feliç, repeteixo, aprèn i feliç. Què volem més?

Si això ho llegeix un improbable lector que estigui dubtant de si triar o no La Vitxeta com a primera opció a la preinscripció escolar, li diria que es deixi estar de càbales i que aposti pel que cregui que és millor.