Portem la rosa a la pell

tatuatges

Els de Reus sentim la ciutat com la mateixa pell. Per aquest motiu s’ha posat de moda tatuar-se la rosa heràldica, tal com podem veure en aquest reportatge de Canal Reus

Però hem de tenir clar que que la rosa s’han tatuat, i que és la que es fa servir d’imatge corporativa per l’Ajuntament -i amb tot l’encert a la meva manera de veure-ho- és l’emblema, que no l’escut de la ciutat. L’emblema és aquest i crec que es podria oficialitzar:

Ct_reus-emblem

 

D’escut oficial no en tenim encara. Vam tenir-ne diversos -els podeu veure en aquest article de la Wikipèdia- fins a finals dels noranta. El més conegut per tots és el darrer que hem conegut més o menys tots:

escutcolor

 

Aquest escut té el problema que no s’adapta a la normativa catalana sobre heràldica, bàsicament perquè l’escut agafa la forma rectangular arrodonida i apuntada, anomenada “francesa”. Per internet corre molt una versió quadrilonga amb la punta rodona, anomenada “espanyola”:

800px-Escut_heràldic_de_Reus.svg

Una opció seria posar-lo en versió caironada, que per entendre’ns, un quadrat que descansa sobre un dels seus vèrtexs. La qüestió seria si tenim dret, o no, a portar la tiara papal. La tradició ens diria que sí, però desconec si hi ha cap privilegi escrit que ho confirmi. Si no és així, amb quin dret ens posem aquests emblemes vaticans a l’escut? Les tradicions fan lleis. Fins aquest punt?

escut papal caironat

Com que encara no s’ha resolt l’assumpte, el 2011 l’historiador Quim Besora en una carta oberta va requerir al Regidor de Cultura que s’adaptés l’escut a la normativa i s’usés la proposta que la màxima autoritat en el tema, l’Armand de Fluvià, va fer a la Gran Geografia Comarcal de Catalunya el 1981. La proposta no va tenir èxit i es va aixecar una mica de rebombori perquè es proposava retirar la tiara papal, que no les claus:

reusimperialiatenta

 

Aquest escut està inspirat en un de 1712, quan l’Arxiduc Carles, via al seva dona, ens va condecorar per la nostra participació en la Guerra de Successió, amb: “lo títol de Imperial Atenta Ciutat, ab la concessió de aportar massas per sos vergues en los actes públics y la de posar per armas una àguila amb les alas esteses dins un camp dorat que mantinga dins son pit la Rosa, antic blasó de la vila, y als costats dos lleons sostenint l’Escut…”  O sigui, l’escut del tricentenari que aproximadament seria:

escut1706acotat

 

 

Però entremig d’Àligues, Lleons, i claus i tiares papals un altre personatge va aparèixer, precisament Joan Prim, del qual també estem d’aniversari. Per la participació en aquells temps convulsos la ciutat va rebre el títol de “Muy leal y esforzada” i per aquest motiu un Hèrcules va acompanyar la rosa durant bastant de temps.

escut hèrcules

De fet encara està vigent, per exemple, com a marca comercial d’una coneguda pastisseria:

padreny

 

Sembla embolicat poder conjuminar-ho tot sense trepitjar cap ull de poll. M’he atrevit a fer una proposta. Un escut apoteòsic amb gairebé tots els elements patrimonials de la ciutat:

imperialATENTAiESFORÇADAacotat

 

Aquí ho tenim tot: la Rosa del s.XIV de Roger de Belfort, els emblemes papals del papa Luna del XIV-XV, l’Àliga en camp d’or i els dos lleons (un com a cinturó) del XVIII, i l’Hèrcules del XIX junt amb el lema de tres de les distincions rebudes per al ciutat. Una barreja bastant carregada, la veritat, dubto que ningú s’arribi a tatuar tot aquest personal al turmell. Si us he de ser sincer, com la simplicitat i la bellesa de la rosa solitària en un camp blanc no n’hi ha cap d’altre. Crec que rematant-la amb el timbre -una corona mural- corresponent de ciutat, també seria una bona opció per oficialitzar l’escut:

348px-Escut_de_Reus.svg

Per aquest article he tingut l’ajuda inestimable de Xavier Garcia, heraldista i autor del blog Dibujo Heraldico.

 

Joan Barril a les fosques

paper

Quan era jovenet els diumenges a la nit m’adormia tard. Dins el llit escoltava amb un transistor el programa Papers mullats que Joan Barril i Joan Ollé feien per Catalunya Ràdio. Era un programa sobre llibres ple d’imaginació, que em va impressionar tant que crec que és un dels focus que em va encomanar una febrada literària que va encaminar la meva carrera, malauradament no puc dir professional.

Anys més tard, quan feia de professor per a adults a Cambrils i tornava a altes hores de la nit, passava per carreteres secundàries i em posava a la ràdio del cotxe El cafè de la República del mateix Joan Barril. La sensació de plaer era la mateixa d’anys enrere. Un plaer que apel·lava a la intel·ligència de l’oient. Una rara avis dins el panorama comunicatiu.

La darrera vegada que el vaig escoltar era a la cuina de casa. De manera excepcional no anàvem contra-rellotge i vaig poder esplaiar-me fent un bacallà amb cigrons per sopar. Em va quedar prou bo. Una escena quotidiana ben maca pel retaule dels records.

 

 

Ser califa en lloc del califa

Recupero una carta des de Reus publicada a Presència el 07/12/14

iznogoud

El visir provincial aspira a ser califa en lloc del califa i maquina i conspira constantment per tal d’arribar a aquest rang. Bé sap que en política si no puges, és que baixes i vigila molt de prop que ningú no vulgui ser visir en lloc del visir, per aquest motiu fa molt poc ha fet caure a una de les favorites del califa, no fos cas que li perillés la poltrona. Que diguessin que era virtuosa i que aconseguia bones rendes electorals no l’ha salvada de la picota, en política mai no s’han mirat gaire els mèrits personals. El visir sap que cal anar amb compte: al carrer hi fa fred, i a l’infojobs, per ser mileurista, sempre demanen titulacions que els polítics no tenen.

 

Teatre de vidre

Glass

Aquest era l’article que tenia escrit per a la NW de desembre, però el traspàs del Jauem Amenós em va fer escriure un altre article, i aquest el recupero aquí:

img-figuretes-vidre-1-150x243

El darrer cap de setmana de novembre hi havia tripleta teatral al Fortuny, Bartina i a l’esforçada Sala Santa Llúcia. Els abnegats cangurs, nous fats de les famílies amb petits, van indicar-nos que el divendres era el dia assenyalat per anar al teatre. Aquesta tria era El zoo de vidre de Tennessee Williams muntada per Focus, o sigui, una aposta segura de cara al gran públic. Més si comptem que tornava a la ciutat on havia estat estrenada per primera vegada en català seixanta anys enrere. Dirigida per Josep Maria Pou i sobreactuada per Mírima Iscla a qui discretament li donava la rèplica Dafnis Balduz, va omplir el Fortuny fins a les llotges més incòmodes. Era l’espectacle que tocava aquella quinzena per anar a veure i per a fer-se veure. L’amargant retrat dels que queden apartats del sistema capitalista que va escriure Tennessee Williams, al revés del silenci sepulcral que ens relatava Xavier Amorós ala representació de fa seixanta anys, enguany va estar agombolat tota la sessió pel que semblaven falques publicitàries del Mobile World Congres i la fàbrica de caramels Virginias. Potser la normalitat de la Cultura Catalana era això.

Sembla que l’endemà pocs van repetir d’anar al teatre a veure Mont(ss)errat al Teatre Bartrina. L’actor del monòleg, el reusenc Carles Bigorra se’ns queixava amargament en una publicació diària i deia que “Reus havia quedat antiquat”. Potser sí, o potser és que els espectadors de teatre de Reus són molt militants, però molt pocs comparats amb el total de al població, i amb un dia de teatre a la setmana en tenen prou i de sobres, per temps i per una economia que no està per tirar coets, i pitjor m’ho poses si plou i si a sobre és el quart monòleg que s’ha programat al Bartina des del setembre. Doncs passa que et venen a veure els incondicionals, i encara bo que en tinguis. Cert és que més val un monòleg que res, però cinc de deu espectacles programats al teatre del poeta potser han provocat un cansament en el públic que prefereix anar a tiro segur a veure una producció de Focus, que almenys saps que sempre tindrà ingredients comestibles, encara que el producte final sempre tingui el mateix gust.

Trobada de tions d’arreu de Catalunya

10556290_487955704678969_3021335596369816477_n

Com que sóc fàcil d’enredar i m’encanta que m’enredin, enguany he ajudat una miqueta a la Trobada de Tions d’arreu de Catalunya que es fa a l’Escola la Vitxeta de Reus. La moguda és molt senzilla i alhora molt complicada perquè està pensada fins al darrer detall: espai expositiu, recepció, detalls, photocall…

Si voleu que el vostre tió hi participi i tohom el pugui admirar, dissabte i diumenge encara l’hi podeu portar.

 

Un altre, adéu Jaume

atapuerca_dreta

La mateixa nit, gairebé a la mateixa hora que se’n va anar el Jaume Amenós també va fer-ho el Jaume Guiu. Segur que molts no el coneixien, o bé sabien qui era pels seus germans, ben coneguts en moviments associatius i artístics de la ciutat de Reus. El Jaume Guiu va ser qui fa poc més de deu anys, a les tantes de la matinada va treure de dins la terra la mandíbula de l’Homo antecessor, de 800.000 anys d’antiguitat a Atapuerca, a les ordres d’Eudald Carbonell. Per aquest treball a Atapuerca l’equip, en el qual hi havia el Jaume, ja havia rebut el Premi Príncipe de Asturias el 1997.

Massa vegades la vida no és justa, i posteriorment la sort no el va acompanyar i els seus mèrits acadèmics van quedar sense premiar i sense sortida laboral. -Un dia s’hauria de fer un debat molt a fons de la tasca que fa la Universitat- El Jaume Guiu se’n va anar tal com havia viscut, sense fer gaire soroll, tot i les seves virtuts. Però l’hem de recordar.

guiu

 

DiariodeAtapuerca9

Nostàlgia nostrada III

L’any 1985 va portar a TV3 alguns dels títols que tots recordem de al nostra infantesa.

“Fes Flash” va ser un dels primers programes infantils de TV3. Era un programa diari, amb diversos personatges i seccions, que incloïa també sèries d’animació. Es va emetre durant tres temporades, de 1985 a 1987.
Aquesta emissió inclou un capítol de la sèrie de titelles “Les aventures del Senyor Cordills”. Val adir que dins el “Fes flash” també va començar una sèrie anomenada “Pobles i llegendes” protagonitzada per un primerenc Oliana Molls.

A banda del Senyor Cordills un altre clàssic arribaria a les nostres pantalles, l’Osset Faluc, un infantil polonès Mis Uszatek que és una institució en aquell país. A TV3 l’emissió de l’Osset Faluc, donat el seu èxit, va arribar fins a la primera meitat dels anys 90:

Els barrufets per fi parlaven en català i fins i tot ens vam aprendre en la nostra llengua la cançó del començament cantada per Jordi Batiste:

Les aventures de Tintin també vana rribar a les nostres pantalles, crec que eren adaptacions per capítols de les pel·lícules:

Un altre clàssic fou el Capità Harlock, de Toei Animation, segurament el primer magna en català, i donat el seu èxit -sobretot entre les xiquetes- obriria la porta a d’altres clàssic nipons que tant van triomfar a les nostres terres:

També de Toei animation es va passar El Rei Artur (King Arthur & the Knights of the Round Table) però no va tenir l’èxtir de l’anterior, segurament perquè la van programar els diumenges, un dia que la canalla o surt d’excursió, o va al mas, o al poble, o corre pels carrers:

Fruit de l’èxit en una altra cadena de The A-Team, es va passar uns dubuixos del seu personatge més carismàtic, el Mr. T:

I continuant amb dibuixos de la factoria nord-americana DC, arribava també Batman i Superman en català:

D’altres sèries que van passar van ser Les bruixes i el Grinnigog:

O el Lilipu put, de les quals no en recordo res:

També TV3 feia producció pròpia, una va ser Kiu i els seus amics, una mena d’ET a la catalana:

I una adaptació de la novel·la de Pedrolo El mecanoscrit del segon origen:

Adéu Jaume

maoz_eliakim_ozfoto-5

 

Avui tots els que estimem el teatre i la cultura de la ciutat de Reus ens hem quedat orfes. Glosar les virtuts que tenia el Jaume Amenós és una feina de mal fer perquè sempre te’n deixaràs i no faràs justícia al personatge.

Mentre endreço les idees per a escriure alguna cosa me´s llarga a la NW, sí que tinc segur que sense la seva energia i la seva feina constant i positiva, la ciutat tindria menys qualitats de les que té. Adéu Jaume.

Ideologia, política i romanços

355_20141127070018

En el marc del cicle «Una ciutat de romanços», organitzat per l’Arxiu de Reus, la Biblioteca Central Xavier Amorós, Carrutxa i altres entitats, el dijous 4 de desembre tindrà lloc una taula rodona sobre el contingut ideològic dels romanços de fil i canya i la seva funció com a eina de propaganda política.

Ferran Sugranyes, filòleg i membre de Carrutxa, parlarà dels romanços amb intencionalitat política al segle xix, centrant-se en els que tenen com a protagonista el reusenc Joan Prim i Prats, els fets del qual, tant militars com polítics, seran exaltats o blasmats depenent de qui els canti o narri. La literatura de fil i canya o de canya i cordill en farà, d’ell, un personatge mediàtic a través de biografies populars, romanços o auques, i la seva mort tràgica el convertirà, fins i tot, en un heroi dels jocs de la canalla a través del famós romanç La muerte de Prim.

Salvador Palomar, etnòleg, mostrarà tres exemples de romanços editats a Reus amb un contingut social: Las maldades del Víctor, sobre qui era alcalde en el moment de la Revolució de Setembre (1868); la Curiosa relació de la vida i costums dels paigesos, comparada ab la d’alguns senyors que no treballan, del reusenc Josep Ferré (a) Queri, i La cançó del carrilaire, exemple de denúncia de les condicions de vida dels treballadors del ferrocarril.

Finalment servidor parlarà dels romanços com a mitjans de comunicació que utilitzaven tots els sectors, i per tant, sovint eren contraris a una idea de progrés social, nacional o lingüístic del país. L’estudi es basa en l’anàlisi de les 181 composicions diferents que hi ha a les calaixeres de romanços reusencs de la Biblioteca del Centre de Lectura de Reus.

Futbol i violència, o tal dia farà un any

9fb2a9166d065ff82ac778d2ed134a73ed7bfde3_m

Els països seriosos posen solucions als problemes, encara que siguin relacionats amb el futbol. Després del desastre de Geysel el 1985, en el qual van morir 39 aficionats de futbol, el govern britànic va decidir acabar amb la lacra de la violència. La mateixa Margatet Tatcher va pressionar perquè el futbol britànic rebés un càstig exemplar: els equips britànics van estar cinc anys sense jugar cap competició fora del seu país.

A l’Estat Espanyol això és impensable, que cada uns quants d’any mori un aficionat a mans d’una colla d’un altre equip no suposa res. En tot cas sortiran els dirigents amb cares de pomes agres i fent declaracions altisonants i qui dia passa any empeny, i d’aquí, tres, dos o un any ja hi tornarem a ser.

Queda clar que els assassins de l’aficionat del Deportivo del cap de setmana passat eren ultres. Queda clar que aquell dia van anar a fer mal i ho van aconseguir. I no és la primera vegada que passa. I aquí no passa res. Potser perquè els dirigents del futbol no són d’una pasta gaire diferent d’aquest ultres. Només Joan Laporta s’hi va atrevir, perquè queda clar que és d’una altra pasta.

Quan els unionistes es pregunten contra qui jugarà el Barça quan Catalunya sigui independent, doncs la resposta és molt clara: contra equips que no admetin ultres a les seves graderies. Esperem.