Adéu Passió?

DSC_7977

La Passió de Reus ja no es representarà aquest 2015. Sembla que el problemes pressupostaris han estat la llança que ha rematat una Passió que, pel que em sembla d’escoltar l’entrevista que han fet a Ràdio Reus, ja mostrava signes de cansament. 

Les obres de teatre, malgrat poquíssimes excepcions, tenen una vida molt curta. En aquest cas només les passions amb més solera sembla que resisteixen. És difícil afrontar un tema que tothom coneix, que és llarg i que moltes vegades compta amb l’espectacularitat a l’estil de l’antic Hollywood (escenografia, llums, grans quantitats d’extres) per atreure públic. Tasca molt difícil. Val a dir que felicitats a Llops teatre per haver aguantat aquesta torxa encesa durant 17 anys. Sincerament crec que ha estat una tasca titànica.

I ara què? Ens quedem sense Passió? Sembla que sí, però ja que el problema ha estat la infrastructura, (lloguer del teatre, assajos al teatre, etc.). Potser es podria valorar prescindir d’aquesta. portar la Passió al carrer, talment com la de Verges, tal com es feia l’any de la catapum. Valorar si cal que el públic pagui o no i deixar el mínim de quadres escènics per a fer-la passadora i popular.  A banda, com que al carrer has de treballar amb altres tècniques que en un escenari, també seria molt interessant comptar amb l’experiència de la Moixiganga de Reus, que no va encaixar al Seguici però sí que o faria en un espectacle d’aquesta mena.

És innegable que el gruix dels actes patrimonials de la Setmana Santa de Reus transcorren pels carrers, potser aquest seria un espai per poder rellançar de nou la Passió de Reus.

 

 

Crítiques de teatre a la NW de 2014

lespectador

El gener va ser Woyzeck a Palo Alto. El febrer va ser una síntesi de tota la bateria de lectures dramatitzades que va salvar, teatralment parlant, la tardor. El març vaig tractar el Quarts de teatre d’hivern que es van fer a La Palma. A l’abril no vaig escriure res perquè vaig tornar a ser pare, però al maig vaig anar a Salomó a veure el Ball del Sant Crist. El juny va tocar la Nit Shakespeare una nova lectura dramatitzada de Francesc Cerro. El juliol va ser una reflexió sobre el funeral i incineració del CAER.

Al setembre va ser una panoràmica del que podríem veure tota la tardor, l’octubre una crítica de Mares! Maternitat a crits de la Lloll Bertran, el novembre un resum de tot el que havia donat de si l’octubre, un més teatralment molt fructífer, i el desembre, lamentablement va ser el recordatori del Jaume Amenós.

Si voleu llegir-ho, tot plegat és molt fàcil: us podeu comprar les revistes aquí.

Quadre L’espectador, de Josep Maria Gort

Record de Rosa Magrané

185c7a4a75b71312a000bb9553ce72599266af29_m

Aquesta tardor ha estat cruel. Fa pocs dies també ens deixava la Rosa Magrané, de la qual el David Figueres en parla amb més propietat del que puc fer jo en aquest article que podeu llegir clicant aquí. Crec que va ser al seu pis de Prades el primer lloc on vaig poder veure per primera vegada, envoltat de fotos en blanc-i-negre de muntanya, un mapa dels Països Catalans, el de Ballester i Canals, i a partir d’aquí vaig començar a fer-me les primeres preguntes.

Portem la rosa a la pell

tatuatges

Els de Reus sentim la ciutat com la mateixa pell. Per aquest motiu s’ha posat de moda tatuar-se la rosa heràldica, tal com podem veure en aquest reportatge de Canal Reus

Però hem de tenir clar que que la rosa s’han tatuat, i que és la que es fa servir d’imatge corporativa per l’Ajuntament -i amb tot l’encert a la meva manera de veure-ho- és l’emblema, que no l’escut de la ciutat. L’emblema és aquest i crec que es podria oficialitzar:

Ct_reus-emblem

 

D’escut oficial no en tenim encara. Vam tenir-ne diversos -els podeu veure en aquest article de la Wikipèdia- fins a finals dels noranta. El més conegut per tots és el darrer que hem conegut més o menys tots:

escutcolor

o també:

800px-Escut_heràldic_històric3

Aquest escut té el problema que no s’adapta a la normativa catalana sobre heràldica, bàsicament perquè l’escut agafa la forma rectangular arrodonida i apuntada, anomenada “francesa”. Per internet corre molt una versió quadrilonga amb la punta rodona, anomenada “espanyola”:

800px-Escut_heràldic_de_Reus.svg

Una opció seria posar-lo en versió caironada, que per entendre’ns, un quadrat que descansa sobre un dels seus vèrtexs.

La qüestió seria si tenim dret, o no, a portar la tiara papal. La tradició ens diria que sí, però desconec si hi ha cap privilegi escrit que ho confirmi. Si no és així, amb quin dret ens posem aquests emblemes vaticans a l’escut? Les tradicions fan lleis. Fins aquest punt?

escut papal caironat

Com que encara no s’ha resolt l’assumpte, el 2011 l’historiador Quim Besora en una carta oberta va requerir al Regidor de Cultura que s’adaptés l’escut a la normativa i s’usés la proposta que la màxima autoritat en el tema, l’Armand de Fluvià, va fer a la Gran Geografia Comarcal de Catalunya el 1981. La proposta no va tenir èxit i es va aixecar una mica de rebombori perquè es proposava retirar la tiara papal, que no les claus:

reusimperialiatenta2

 

Aquest escut està inspirat en un de 1712, quan l’Arxiduc Carles, via al seva dona, ens va condecorar per la nostra participació en la Guerra de Successió, amb: “lo títol de Imperial Atenta Ciutat, ab la concessió de aportar massas per sos vergues en los actes públics y la de posar per armas una àguila amb les alas esteses dins un camp dorat que mantinga dins son pit la Rosa, antic blasó de la vila, y als costats dos lleons sostenint l’Escut…”  O sigui, l’escut del tricentenari que aproximadament seria:

escut1706acotat2

Però entremig d’Àligues, Lleons, i claus i tiares papals un altre personatge va aparèixer, precisament Joan Prim, del qual també estem d’aniversari. Per la participació en aquells temps convulsos la ciutat va rebre el títol de “Muy leal y esforzada” i per aquest motiu un Hèrcules va acompanyar la rosa durant bastant de temps.

escut hèrcules2

De fet encara està vigent, per exemple, com a marca comercial d’una coneguda pastisseria:

padreny

 

Un altre escut, que resulta bonic per la seva senzillesa, i és el que porta la Mulassa al seu domàs, és el que va ser oficial de 1899 a 1940:

Escut_heràldic1900

Veiem com havien corregit la presumpta apropiació de la tiara i les claus papals i havia deixat la rosa com a element central només accompanyada per una corona baronial i ducal i unes fulles de llorer, tot i que es dibuixa amb la forma rectangular arrodonida i apuntada “francesa” que no ens correspondria.

Sembla embolicat poder conjuminar-ho tot sense trepitjar cap ull de poll. M’he atrevit a fer una proposta. Un escut apoteòsic amb gairebé tots els elements patrimonials de la ciutat:

apoteosi

Aquí ho tenim tot: la Rosa del s.XIV de Roger de Belfort, els emblemes papals del papa Luna del XIV-XV, l’Àliga en camp d’or corononada, i els dos lleons (un com a cinturó) del XVIII, i l’Hèrcules del XIX junt amb el lema de tres de les distincions rebudes per al ciutat. Una barreja bastant carregada, la veritat, dubto que ningú s’arribi a tatuar tot aquest personal al turmell. Si us he de ser sincer, com la simplicitat i la bellesa de la rosa solitària en un camp blanc no n’hi ha cap d’altre. Crec que rematant-la amb el timbre -una corona mural- corresponent de ciutat, també seria una bona opció per oficialitzar l’escut:

348px-Escut_de_Reus.svg

Per aquest article he tingut l’ajuda inestimable de Xavier Garcia, heraldista i autor del blog Dibujo Heraldico.

 

Joan Barril a les fosques

paper

Quan era jovenet els diumenges a la nit m’adormia tard. Dins el llit escoltava amb un transistor el programa Papers mullats que Joan Barril i Joan Ollé feien per Catalunya Ràdio. Era un programa sobre llibres ple d’imaginació, que em va impressionar tant que crec que és un dels focus que em va encomanar una febrada literària que va encaminar la meva carrera, malauradament no puc dir professional.

Anys més tard, quan feia de professor per a adults a Cambrils i tornava a altes hores de la nit, passava per carreteres secundàries i em posava a la ràdio del cotxe El cafè de la República del mateix Joan Barril. La sensació de plaer era la mateixa d’anys enrere. Un plaer que apel·lava a la intel·ligència de l’oient. Una rara avis dins el panorama comunicatiu.

La darrera vegada que el vaig escoltar era a la cuina de casa. De manera excepcional no anàvem contra-rellotge i vaig poder esplaiar-me fent un bacallà amb cigrons per sopar. Em va quedar prou bo. Una escena quotidiana ben maca pel retaule dels records.

 

 

Ser califa en lloc del califa

Recupero una carta des de Reus publicada a Presència el 07/12/14

iznogoud

El visir provincial aspira a ser califa en lloc del califa i maquina i conspira constantment per tal d’arribar a aquest rang. Bé sap que en política si no puges, és que baixes i vigila molt de prop que ningú no vulgui ser visir en lloc del visir, per aquest motiu fa molt poc ha fet caure a una de les favorites del califa, no fos cas que li perillés la poltrona. Que diguessin que era virtuosa i que aconseguia bones rendes electorals no l’ha salvada de la picota, en política mai no s’han mirat gaire els mèrits personals. El visir sap que cal anar amb compte: al carrer hi fa fred, i a l’infojobs, per ser mileurista, sempre demanen titulacions que els polítics no tenen.

 

Teatre de vidre

Glass

Aquest era l’article que tenia escrit per a la NW de desembre, però el traspàs del Jauem Amenós em va fer escriure un altre article, i aquest el recupero aquí:

img-figuretes-vidre-1-150x243

El darrer cap de setmana de novembre hi havia tripleta teatral al Fortuny, Bartina i a l’esforçada Sala Santa Llúcia. Els abnegats cangurs, nous fats de les famílies amb petits, van indicar-nos que el divendres era el dia assenyalat per anar al teatre. Aquesta tria era El zoo de vidre de Tennessee Williams muntada per Focus, o sigui, una aposta segura de cara al gran públic. Més si comptem que tornava a la ciutat on havia estat estrenada per primera vegada en català seixanta anys enrere. Dirigida per Josep Maria Pou i sobreactuada per Mírima Iscla a qui discretament li donava la rèplica Dafnis Balduz, va omplir el Fortuny fins a les llotges més incòmodes. Era l’espectacle que tocava aquella quinzena per anar a veure i per a fer-se veure. L’amargant retrat dels que queden apartats del sistema capitalista que va escriure Tennessee Williams, al revés del silenci sepulcral que ens relatava Xavier Amorós ala representació de fa seixanta anys, enguany va estar agombolat tota la sessió pel que semblaven falques publicitàries del Mobile World Congres i la fàbrica de caramels Virginias. Potser la normalitat de la Cultura Catalana era això.

Sembla que l’endemà pocs van repetir d’anar al teatre a veure Mont(ss)errat al Teatre Bartrina. L’actor del monòleg, el reusenc Carles Bigorra se’ns queixava amargament en una publicació diària i deia que “Reus havia quedat antiquat”. Potser sí, o potser és que els espectadors de teatre de Reus són molt militants, però molt pocs comparats amb el total de al població, i amb un dia de teatre a la setmana en tenen prou i de sobres, per temps i per una economia que no està per tirar coets, i pitjor m’ho poses si plou i si a sobre és el quart monòleg que s’ha programat al Bartina des del setembre. Doncs passa que et venen a veure els incondicionals, i encara bo que en tinguis. Cert és que més val un monòleg que res, però cinc de deu espectacles programats al teatre del poeta potser han provocat un cansament en el públic que prefereix anar a tiro segur a veure una producció de Focus, que almenys saps que sempre tindrà ingredients comestibles, encara que el producte final sempre tingui el mateix gust.

Trobada de tions d’arreu de Catalunya

10556290_487955704678969_3021335596369816477_n

Com que sóc fàcil d’enredar i m’encanta que m’enredin, enguany he ajudat una miqueta a la Trobada de Tions d’arreu de Catalunya que es fa a l’Escola la Vitxeta de Reus. La moguda és molt senzilla i alhora molt complicada perquè està pensada fins al darrer detall: espai expositiu, recepció, detalls, photocall…

Si voleu que el vostre tió hi participi i tohom el pugui admirar, dissabte i diumenge encara l’hi podeu portar.