Fa més de sis anys que vaig aterrar a Vilaweb amb les mans buides i sense tenir molt clar cap a on anava... Em va rebre un franctirador de les SS que, amagat darrera l’anonimat, no va disparar a les cames. Directament al cap. Benvinguda a territori comanxe!
Una ferida superficial que, malgrat les intencions, va cicatritzar immediatament amb el ram de flors que em va fer arribar l’alt comandament de la Wehrmacht mostrant i demostrant els valors que caracteritzen un veritable exèrcit: cor i cervell -sentiments i intel·ligència-, respecte per l’enemic, exigència (i autoexigència), disciplina i lluita (en aquest cas, verbal), cara a cara i cos a cos. Joc net.
Aquelles flors, fresques i colorades, m’han acompanyat en el camí de la psicologia individual i social al llarg de moltes hores de reflexió abans de redactar aquests cinc-cents apunts. Gimnàstica mental que m’ha ajudat a créixer. I si em feu triar “l’apunt” del meu bloc, sens dubte, aquest.
Avui, sis anys i mig més tard, quan m’he llevat les he trobat músties. No arriba la llum del sol a aquest carreró sense sortida. Assolits només parcialment els meus propòsits, acaba una altra etapa de la meva vida.
Però no marxo amb les mans buides. En comprar el bitllet m’han cobrat suplement per excés d’equipatge.
Moltes gràcies a tots i a totes.
A les meves lectores, aportacions que m’han enriquit intel·lectualment i personal (quin esforç d’imaginació relativitzar el vol d’una mosca!) i que m’han omplert de satisfacció amb la seva integritat (Jaume, el quart supòsit, tornem-hi!).
A la meva joveneta gòtica, futura estudiant de Psicologia. Endavant, noia!
A persones anònimes que m’han trobat i s’han donat a conèixer en altres fòrums.
A les professionals de diferents disciplines que m’han visitat en públic i a les què, en privat, m’han animat a continuar (salutacions, València!).
A les persones que, des de diferents punts del planeta i en diferents llengües, m’han demostrat que un bloc en català no endogàmic pot trencar totes les fronteres.
A un jove de dinou anys que em va donar una bona lliçó fent que incorporés un nou valor al meu codi ètic: el respecte als drets d’autora a la xarxa.
A una dona que, per Nadal, em va escriure i em va fer plorar d’emoció davant aquest monitor, però això vostè ja ho sap...
I al meu lector-controlador més fidel. JmS, t’estimo.
A les blocaires d’aquesta casa. He arribat a conèixer i parlar en persona només amb mitja dotzena llarga. Amb d’altres ens hem creuat consultes, referències, recomanacions de lectura, escrits privats...
El meu sincer agraïment també a aquelles que comparteixen els seus coneixements sense buscar rèdits: reconec la vostra feina i m’he aprofitat de la vostra bona disposició.
Ja fa temps d’això però ni tan sols el senyor Alzheimer em faria oblidar tres hores de conversa a Girona, mirant el riu, ni aquell cafè a mitja tarda a Martorell i més cafè a la llibreria Laie. C’est la vie!
No sé si seré capaç de seguir el teu exemple, Sílvia (r.i.p.), però ho intentaré allà on hi vagi. T’ho prometo.
Quan una porta es tanca, una altra s’obre. Ha arribat el moment d’explorar altres camins en busca d’altres flors com aquestes que l’any 2003, en Marc i na Eva, una parella amiga, van fotografiar per a mi durant les seves vacances.
Salut i flors per a tothom!
CAL QUE NEIXIN FLORS A CADA INSTANT
Fe no és esperar,
fe no és somniar.
Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà.
Fe és un cop de falç,
fe és donar la mà.
La fe no és viure d'un record passat.
No esperem el blat
sense haver sembrat,
no esperem que l'arbre doni fruits sense podar-lo;
Pràcticament, totes les lectures recomanades per a la primera activitat del curs refereixen a l’especialitat clínica però, al meu parer, el psicòleg també té una responsabilitat social, i així ho vaig plantejar al fòrum de l'aula... (veure arxiu adjunt a aquesta entrada)
Amb tot el respecte per la seva especialitat, tinc molts dubtes sobre l’ètica professional dels psicòlegs que es dediquen, per exemple, a assessorar a empreses publicitàries quant a les variables que influeixen en la conducta del consumidor amb la finalitat que aquest consumeixi més sota aquesta influència o, sense anar més lluny, el paper de la televisió com a “autoritat” que condiciona el nostre comportament (veure la “rèplica” de l’experiment de Milgram sobre l'obediència a l'autoritat per un grup de psicòlegs francesos l’any 2010; aquest documental es troba fàcilment a Youtube) (*)
En la meva opinió, en aquest cas, es dóna un desequilibri de forces pel desconeixement que té la població en general sobre aquests coneixements psicològics.
Per tal de compensar aquest desequilibri, s’hauria de formar la ciutadania en aquest àmbit també, però la realitat és que no és així. La psicologia no és una matèria present als currículums escolars a nivell obligatori i, si no estic mal fixada, tampoc és una reivindicació dels col·legis professionals.
Algunes cites del llibre de Chamorro que penso que recolzen el meu raonament:
“La autonomía individual tiene que ser protegida: frecuentemente hay desequilibrio de poder entre las persones y las Instituciones y la autonomía puede ser fácilmente vulnerada” (pàg. 39)
(igualtat d’oportunitats) “Puesto que en la realidad hay diferencias significativas entre distintos grupos sociales, únicamente podemos considerar aceptables las menores diferencias posibles y las que favorezcan a los grupos más perjudicados” (pàg. 44)
(principi de justicia) “derecho de todas las personas a acceder a las contribuciones de la psicología y beneficiarse de las mismas” (pàg. 66)
-Vinc cap a allà les sis, d’avui no passa! L’has de veure, és impressionant!!
I tant que ho és! Dura una hora i mitja però ens vam passar al menys tres davant la pantalla del seu portàtil. Te’l mires d’una tirada i després, encara amb la boca oberta, replay, “fixa’t, no sap què fer!”, pausa, cafè, comentaris, replay, cafè, pausa, cafè, “dubtava però ho ha fet!”, replay, cafè, “pobre dona, ho està passant molt malament!”, replay, cafè, pausa, “amb aquesta descàrrega l’hauria matat i no li ha canviat la cara!”, pausa, replay, cafè...
Ell està en reinserció de persones discapacitades (especialment, Down) però, com a mi, l’apassiona la psicologia social. La tarda ens ha passat volant.
El juego de la muerte
Durada: 1:33:18
Aquest és el documental complet que l’equip d’investigació va editar. A Youtube es poden trobar versions més resumides.
Documental que sigue a 80 personas que se presentan voluntarias para participar en el piloto de un nuevo concurso de televisión y que, sin saberlo, están participando en un experimento similar a los que Stanley Milgram realizó en Yale en los años sesenta para estudiar el impacto de la autoridad en la obediencia de la población. Con ellos, Milgram pretendía encontrar una explicación al sometimiento de la sociedad civil alemana bajo el mandato de Adolf Hitler.
En este concurso, una glamurosa presentadora ordena a los concursantes que realicen descargas eléctricas a sus compañeros de juego cada vez que éstos fallen las preguntas de un cuestionario. El concurso comienza y, mientras tanto, un grupo de psicólogos analiza los inquietantes resultados.
Aunque el concurso es una farsa y las descargas eléctricas no son reales, ni el público en el plató ni los participantes lo saben. Parte del juego les obliga a convertirse en torturadores, realizando descargas eléctricas hasta niveles casi letales. El concurso avanza, la presión del público y de la presentadora es fuerte .¿ Realizarán descargas eléctricas los concursantes?, ¿hasta qué extremo serán capaces de llegar? ¿Qué estaríamos dispuestos a hacer si una figura de autoridad nos lo ordenara?
Este controvertido documental generó titulares de prensa por todo el mundo tras su reciente estreno en la televisión francesa. El experimento que muestra El juego de la muerte es una llamada de atención sobre la obediencia ciega a la autoridad y el poder de manipulación de la televisión..
Ficha técnica:
Título original: The Game of Death Nacionalidad: Francia Género: Sociedad Año: 2010 Audio: Español-Castellano Ripper: bizzentte Subido por: http://www.bizzentte.com/
Avui, revisant el meu arxiu, he trobat al calaix una presentació de diapositives sobre els diferents models d’OIP (Orientació i Intervenció Psicoeducativa) que havia preparat fa uns mesos.
Consisteix en un resum gràfic i cronològic de les principals característiques dels quatre enfocaments que estudiem (el clínic, l’humanista, el conductual i el col·laboratiu) amb un resum final de les crítiques que ha rebut cada model i que ha determinat el següent.
El model mediacional col·laboratiu (o constructiu) el trobeu més desenvolupat en aquest apunt anterior.
Com quasi tot en aquesta vida, gamma de grisos. Tots tenen els seus avantatges i desavantatges... En parlarem en detall més endavant.
Treballada aquestes dies la primera activitat de l’assignatura Diferències Humanes i Diversitat Cultural, un tema que, des de la perspectiva de l’antropologia actual, m’interessa molt; encara més, m’apassiona.
En aquesta primera part, tractarem de comprendre, la problemàtica de la diversitat en les relacions interculturals, és a dir, a nivell micro, en les identitats i les biografies personals.
Amb la lectura obligatòria i complementària als materials del curs, l’arxiu que adjunto: un capítol de l’obra d’Amin Maloouf, Identidades asesinas (“Les identités meutriéres”, 1998)
“Identidades asesinas es una denuncia apasionada de la locura que incita a los hombres a matarse entre sí en el nombre de una etnia, lengua o religión. (…) Desde su condición de hombre a caballo entre Oriente y Occidente, Maalouf intenta comprender por qué en la historia humana la afirmación de uno ha significado la negación del otro. Pero al mismo tiempo rechaza la aceptación resignada y fatalista de tal hecho. Su mensaje es que se puede ser fiel a los propios valores sin verse amenazado por los de los demás.”
Com a entrant, aquest vídeo de menys de vuit minuts de durada (entrevistat per Euronews) en el què aquest complet intel·lectual, escriptor i periodista libanès i francès, resumeix les seves principals idees i en el què jo distingiria tres parts ben diferenciades:
-La complexitat de la identitat individual composada per diferents filiacions de manera que “cada persona és singular”.
-En relació amb la mudialització i al pensament homogeni: “totes les cultures se senten amenaçades”.
-La construcció de la UE com a (bon) exemple d’interculturalitat en el què el total és més que la suma de les parts.
Durada: 7:51 min
Puc estar més o menys d’acord amb el seu plantejament general (més més que menys pel que fa a les identitats múltiples) però aquest exemple de la UE... Doncs, no, i per moltes raons.
Com ja avançava en un apunt anterior, estic segura que aquesta assignatura presentarà diferents problemàtiques i elements de reflexió en els què serà molt interessant aprofundir. I això que el curs acaba de començar...
Després de les lectures recomanades per a la primera activitat m’han sorgit alguns dubtes que he presentat al fòrum virtual de l’aula.
El debat espontani esperat (perquè som futures professionals) no s’ha produït però, malauradament, aquest és un fet habitual. En general, estudiem perquè volem un títol universitari no per gust de conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i el món en el què estem immersos. Estudiem però les obligacions quotidianes no ens deixen temps per a la reflexió, sobre tot, en una universitat com la meva, virtual, en la que l’edat mitjana de l’alumnat es troba al voltant dels 35 anys, fet que suposa responsabilitats familiars, professionals, etc.
Seguidament transcric el missatge esmentat en el què plantejo preguntes per a les què, de moment, no tinc la resposta correcta. Sé què faria en aquest moment (com a persona) en la situació que presento però no tinc tota la informació com a professional. Arran aquesta intervenció, el professor ha proposat a la resta de companyes “el secret professional” com a primer tema de debat programat a l’aula. Així doncs, hauré d’esperar una mica...
Tema: Dubte marc legislatiu i secret professional
Aquest em sembla un tema molt delicat... i font de més que possibles conflictes morals pel psicòleg.
Segons he llegit als llibres recomanats, el principi del secret professional no regeix si un jutge crida el psicòleg a declarar en la investigació d’un delicte. Així mateix, el psicòleg està obligat a informar en cas de maltractaments o abusos. D’altra banda, l’art. 8 del Metacodi EFPA diu: “Informar de la violación de los derechos humanos que llegue a conocer mediante su pràctica profesional”.
Suposem que a la consulta del psicòleg arriba un home demanant ajut i explica que ha comés una violació i que no vol cometre mai cap més. Està obligat el professional a denunciar-lo? El mal ja està fet i, tot i que jurídicament li correspongui una condemna, el fet de denunciar-lo pot fer que aquesta persona, amb mala consciència i amb voluntat de corregir la seva conducta, no es refiï mai més d’un professional sanitari i, per tant, serà castigat d’acord amb la llei però les possibilitats de rehabilitar-lo com a persona seran mínimes.
Si el professional no el denuncia i l’ofereix tractament, pot tenir problemes deontològics (prohibició d’exercir) i legals (portat als tribunals)? Es podria acollir al principi de consciència?
Què en penseu?
Quina seria la conseqüència més probable pel psicòleg?
Com anys anteriors, aquest apunt recull informació sobre la jornada a nivell internacional i també a nivell nacional (ja en parlarem amb més detall sobre la situació a casa nostra!)
Un lema "global" decretat per institucions “globals” (nosaltres tampoc no ens en lliurem) que viuen de les subvencions “globals” (que paguem entre totes, vull dir, les de sempre), centrat en una malaltia “global” amb una única solució “global” de la què “globalment” ningú en vol parlar, l’impacte de la qual s’ha vist agreujat “globalment” per una crisi “global”, a la què es pretén facilitar un remei “global” (la “globalització” de la medicació) reduint en paral·lel “globalment” la despesa “global” en salut pública i emparant “globalment” les responsables finals d’aquesta situació “global”, les mateixes que gaudeixen del 80% de la riquesa “global” del planeta mentre que a la resta “global” de la població, la que no es mor de fam “global” (la malaltia més gran del món, la que més persones mata sense temps per a deprimir-se), l’assassinen “globalment” i lenta degradant el seu estat d’ànim “global” fins el suïcidi, aquest individual.
Un tema que, per la meva implicació directa en el món de la insalut mental, ha inspirat una sèrie d’apunts que aniré publicant al llarg dels propers dies.
Avui, com a aperitiu, els grans titulars. Com el Telenotícies.
"Sabadell ha estat escollida aquest 2012 la ciutat per celebrar l'acte commemoratiu del Dia Mundial de la Salut Mental a Catalunya, organitzat per la FECAFAMM, la Fundació Funamment i l'Associació Salut Mental Sabadell i que té com a lema "La depressió: un problema global". Una jornada que, com cada any, ha estat un espai de trobada, festiu i participatiu que ha aplegat familiars, usuaris, professionals i polítics per sensibilitzar la societat i impulsar iniciatives que millorin la salut mental des de tots els àmbits.”
He rebut el missatge que transcric més avall d’una parella amiga, catalana i uruguaiana.
Uruguaianes de naixement i, sobre tot, perquè no renuncien als vincles que les uneixen a la seva terra: qui trenca amb o perd el seu origen, perd la seva identitat.
Catalanes no perquè treballen i resideixen al nostre país. Tampoc perquè respecten i han fet seva la nostra cultura. Catalanes perquè lluiten per un món millor des del nostre petit recó planetari (si hi ha terra d’algú). Catalanes i uruguaianes. Persones anònimes que volen, que volem, una societat civil potent perquè sense ella, una nació, un país, un estat, mai seran veritablement lliures ni sobirans.
Sí, també pertanyen a aquesta rara avis que somnia amb una societat “de postal”, que mira lluny per tal d’avançar pas a pas o, al menys, no retrocedir. Pertanyen, pertanyem, a una espècie en extinció que vol mantenir viva la utopia perquè si la fem desaparèixer de les nostres vides no ens guiarà des del cel estelat les nits obscures i ens perdrem per sinistres camins on conviuen llops i voltors, sovint disfressats de corders innocents, que es reparteixen el festí.
Tanmateix, en aquesta etapa de la meva vida, no estic per revisar grans tesis ni ideologies polític-filosòfiques com expliqueu al vostre escrit. Fa temps que vaig fer meves unes paraules de Leopoldo M. Panero (escriptor i persona amb qui la vida m’ha portat a compartir molt més que aquesta cita) ja presents en aquest bloc des del primer dia:
“Més que canviar el món, com deia Marx, hem de canviar la vida, com deia Rimbaud.”
Vamos despacio porque vamos lejos. Un nou i esperançador lema que escric en castellà perquè el vaig aprendre lluny de casa i en aquesta llengua, la meva llengua materna. Una llengua que m’estimo i a la que no renunciaré mai perquè forma part de les meves arrels, dels meus orígens. Tampoc jo no vull perdre la meva identitat. El temps passat influeix en el present que és present només per un instant. El temps passat, m’agradi o no, conscient o no, influirà en el meu futur. Podria fer veure que no ha existit, que no hi és, però el passat està escrit amb una tinta impossible d’esborrar fins que el cor es declari en vaga indefinida i no treballi més.
Estimades, gràcies per aquest poema.
No desespero, potser algun dia podré fer-lo meu també.
¡El Che vive! Pero no en un museo, en un pedestal o en una estatua tranquilizadora y vacía de contenido. Vive en quienes luchan y resisten a lo largo de todas las regiones, países y latitudes del mundo. El Che no es una camiseta, una gorra ¡o un bañador como vi este verano! No se lo puede reducir a tres consignas y dos frases hechas. Aún tenemos pendiente un estudio colectivo serio y una apropiación crítica del pensamiento marxista del Che. Hoy necesitamos volver a discutir y a rescatar el pensamiento del Che Guevara y el guevarismo; se trata de recuperar el legado político que dejó pendiente a las juventudes del siglo XXI y la necesidad urgente de reinstalarlo en la agenda de los movimientos sociales y las organizaciones políticas actuales.
Poemas al Che hay miles pero he elegido este como símbolo y significado de la vida; poema que pareciera haber sido aplicado por el Che, sin quizás él haberlo leído...
LaPUDUP (Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública) convoca una vaga d’estudiants, amb el suport de PAS i PDI, per al proper dia 11 d’octubre. Aquesta vaga servirà com a detonant d’un curs protagonitzat per mobilitzacions en resposta a la situació actual que es pateix a la universitat i al sistema educatiu públics. Amb aquesta jornada volem fer palesa la nostra responsabilitat de fer front als atacs constants a la integritat de l’educació pública.
En el marc d’aquesta jornada de vaga, no només busquem aturar les classes i mostrar el nostre rebuig a les actuals polítiques en matèria d’educació, sinó que també volem donar pas a una nova etapa d’intensificació de la combativitat amb accions directes per pressionar el govern, els rectorats i els deganats, a més a més de plantejar un debat reflexiu sobre l’actual model educatiu i la necessitat de transformar-lo per tal de donar resposta a les necessitats socials. En aquest sentit, fem una crida als i les estudiants a fer seva la lluita i a implicar-se activament en les assemblees de facultat i, igualment, a les d’institut. Així mateix,convoquem tota la comunitat universitària i la resta d’etapes educatives a la manifestació que tindrà lloc el dia 11 d’octubre a les 12h a Plaça Universitat amb la qual pretenem omplir els carrers per tal de fer ressò de la nostra veu.
En el context socioeconòmic i polític en què ens trobem, els motius per mobilitzar-nos ens sobren: (.../...)
Dia: 10 d’octubre 2012 Hora: 19.30 h Lloc: Girona. Aula Magna Casa de Cultura de Girona (plaça Hospital, 6) Inscripció: Gratuïta amb reserva prèvia. Organitzada per:Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya
Amb motiu del Dia Mundial de la Salut Mental, el Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya organitza aquesta conferència sobre els problemes i trastorns psicològics que pateixen els nens que són víctimes de la violència de gènere i sobre la necessitat de visibilitzar aquest patiment per preservar els seus drets i donar-los oportunitats.
La conferència, que anirà a càrrec de la psicòloga Mercè Pereira Vico, tindrà lloc el 10 d’octubre a les 19. 30 h a l’Aula Magna de la Casa de Cultura de Girona (plaça Hospital, 6). La conferència és gratuïta i oberta al públic, però està limitada a l’aforament de la sala. Per a més informació, us podeu posar en contacte amb la Delegació de Girona del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya trucant al 972 222 710 o enviant un mail a copc.gi@copc.cat.”
Una de les assignatures de què m’he matriculat aquest semestre és Ètica en Psicologia que refereix al desenvolupament de la professió que, en primera instància, i dins el domini de les Ciències de la Salut, està regulada per un Codi Deontològic (deures de la psicòloga) que les estudiants universitàries hem d’estudiar abans de exercir. Al nostre país, el COPC, Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, té el seu propi Codi Deontològic, aprovat en 1989 i independent del Código Deontológico del Psicólogo (1987) d’aplicació a la resta de l’estat espanyol (COP, Consejo General de Colegios Oficiales de Psicólogos).
La primera pregunta que m’he plantejat és què és i què volem dir amb el terme “ètica”. Tan bon punt començo a endinsar-me en l’estudi de la bibliografia recomanada per a la primera activitat avaluable, m’he trobat amb diferents concepcions i definicions. Totes, per un motiu o un altre, m’han fet reflexionar des del meu posicionament com a observadora-estudiant, òbviament condicionada pel meu criteri propi d’apropament a allò desconegut, relativista i eclèctic. Una òptica, en sóc conscient, molt discutible des del punt de vista estrictament “científic” però que em permet de formar-me, equivocada o no, una opinió pròpia sobre el món que m’envolta.
Finalment, he consultat un clàssic: el diccionari de Filosofia de Ferrater Mora (una edició dels anys seixanta del segle passat), obra de referència que acostumo a consultar per tal de situar-me en aquest tipus de qüestions sobre les què reconec la meva ignorància però també la meva inquietud vital en conèixer i aprofundir-hi.
“La ética, cuando ejercida, como es deseable, sobre lo social concreto, es tal vez la menos abstracta de todas las cosas: presencia callada y rigurosa, aunque variable en el tiempo y en el espacio, ahí está, con su mirada fija, pidiéndonos cuentas.”
José Saramago
Saramago, una personalitat que admiro i no només com a escriptor. Una gran persona que vaig tenir el plaer de conèixer i parlar amb ell en una de les seves visites a Barcelona.
“Sobre lo social concreto”. No s’hi valen especulacions teòriques, l’ètica presideix les nostres accions socials individuals i col·lectives. “Variable en el tiempo y en el espacio”. Totalment d’acord, professor. Ben al contrari del que defensen altres autors, l’ètica (com la resta de conceptes abstractes que coneixem i no coneixem) no té, no pot tenir, un caràcter essencial ni universal. És un fet cultural i, per tant, variable al llarg del temps i, en la mateixa època, al llarg de les diferents coordenades geogràfiques. “Con su mirada fija, pidièndonos cuentas”. Però la majoria de nosaltres fem com que la veiem, no volem passar comptes amb ella. Potser ens fa por enfrontar-nos a nosaltres mateixos?
“La ética es un trabajo, un proceso, una andadura: es el camino reflexionado del vivir, en tanto que tiende hacia la vida buena, como decían los griegos, o hacia la menos mala posible, y es la única sabiduría verdadera.”
Aquest és el model sobirà que volem, que defensem? Potser la república catalana serà també "una, gran i lliure"? (segons declaracions del MHPG, amb permís de les ames i a través de les seves arcàngels, n'Angela Merkel i la resta de l'equip a sou)
Als links que hi ha en aquest text hi ha prop de dos anys de feina. Com sabeu, des de la revista cafèamblletportem mesos denunciant la corrupció a la sanitat catalanahttp://ow.ly/dRqh%29. Davant el silenci de la majoria dels partits i de gairebé tots els mitjans de comunicació, fa dos anys vam decidir arribar fins al final. Hem trobat molta més porqueria de la que ens esperàvem trobarhttp://ow.ly/dRqs1%29.
Però com era d’esperar, els que porten 30 anys enriquint-se d’esquenes al poble, han reaccionat i han passat a l’atac.
Josep Maria Viahttp://ow.ly/dRqB2-assessor d’Artur Mas-ens hadenuncianthttp://ow.ly/dRqLgper “haver atemptat contra el seu honor” i ens demana 20.000€. Una suma que no tenim i que -si som condemnats- no només suposaria el tancament de la nostra revista sinó la ruïna econòmica familiar. http://ow.ly/dRqPy
L’alcaldessa de Calella, Montserrat Candini, els gestors dels hospitals de Blanes i Calella i Ramon Bagóhttp://ow.ly/dRqWs%29, totpoderós amo del Grup Serhs, també han donat ordres per fer desaparèixer les nostres revistes dels hospitals de Blanes i Calella. No volen que els ciutadans sàpiguen el que estan fenthttp://ow.ly/dRr4j%29. Fins i tot hem pogut enregistrar en vídeo com ho fan! http://ow.ly/dRrzZ%29
Malgrat aquests atacs, no ens en penedim. Tot plegat no res comparat amb la meravellosa sensació d’haver estat fidels a la nostra consciència. D’aquí uns anys podrem mirar a la cara del qui ens volten i podrem dir: “Hem fet tot el que hem pogut” http://ow.ly/dRrEJ%29.
Arribats a aquest punt http://ow.ly/dRrLS%29, però, necessitem ajuda. No podem fer front a tot això sols. I per això us escrivim. El proper dia 27,a les 9:30 del matí anirem als jutjatshttp://ow.ly/dRrQT%29,abans que cap dels casoshttp://ow.ly/dRrYH%29que hem destapathttp://ow.ly/dRsba%29. Necessitem que ens ajudeu a denunciar la censura brutal a la qual ens sotmeten.
Agraïments: a JF i CD per compartir la informació i incitar-me a aprofundir més en aquest tema.
Com anunciava a l’apunt anterior avui es celebra la jornada d’inauguració el curs universitari envoltada per la polèmica i les protestes de la comunitat universitària (veure Manifest de la PUDUP).
Si mireu el programa, la lliçó inaugural"Reflexions en temps de crisi" la pronunciarà el Sr. Víctor Grífols Roura, president i conseller delegat de Grifols, que se suma a les polítiques i rectores que ens estan retallant la universitat pública.
Em preocupa i molt que de la lliçó inaugural se n’encarregui una persona (humana?) que aposta per la compra-venda legalitzada (és el mateix si dic "legal"?) de sang i òrgans i que d’això faci un negoci multimilionari. Què podré aprendre? Res de bo. Perquè, a aquestes alçades, ja tinc molt clar que els diners no garanteixen la felicitat però sí que pots posseir tot el que per altres (només el 99%) és del tot inassequible o legalmente prohibit.
Però... QUÈ MÉS EN SABEM D’EN VÍCTOR GRÍFOLS ROURA i dels seus negocis?
(No em passen desapercebuts els cognoms de català “de mena”. Aquesta és una afirmació que no té més rerefons ( o sí?) Simplement és una llicència que em permeto i que dedico a un bon amic a qui anomenarem Robespierre.)
Elfabricantede hemoderivados ha duplicado su tamaño tras comprar a su competidora americana Talecris.
(...) Los orígenes del grupo con sede en Barcelona se remontan a 1940, cuando José Antonio Grifols Roig, abuelo del actual presidente, creó un laboratorio que fue pionero en las transfusiones de sangre en España. La compañía multiplicó rápidamente su actividad en un país inmerso en las carencias sanitarias de la posguerra.(...)
La compañía duplicará en 2012 sus ventas gracias a la adquisición de su competidor estadounidense Talecris (...)
Grifols ha reducido a mínimos el peso de España en su cifra de negocio. La compañía registra más del 60% de sus ventas en Norteamérica, algo que llena de satisfacción a Víctor Grifols, el presidente de la compañía, que aprovecha cualquier acto público para denunciar que "en América pagan dentro del plazo establecido, no como en España, donde la administración pública no paga o, si lo hace, paga muy tarde". (...)
Como en España la donación de sangre y plasma no está remunerada y la empresa estaba muy condicionada por el retraso en los pagos de la factura pública, la compañía miró a Estados Unidos en los años 90, y hoy ya cuenta con una red de 147 centros de donación de plasma en el país, en los que obtiene 6,5 millones de litros de plasma al año.
Los hemoderivados representan casi el 90% de la cifra de negocio de la compañía, que ascendió a 1.316,7 millones de euros en el primer semestre. El resto de la actividad corresponde a material de diagnóstico médico, área en la que Grifols quiere crecer a través de adquisiciones, y a servicios para hospitales.
La compañía emplea a 11.230 trabajadores y cuenta con filiales propias en 24 países. Grifols mantiene su sede en España pero la mayor parte de su estructura ya se encuentra en Estados Unidos, donde tiene varias plantas de fraccionamiento de plasma.
Grifols, una de les empreses de l’IBEX que no ha perdut diners durant aquesta crisi que afecta la majoria de la població (de fet, les pèrdues han afectat molt poques empreses i només temporalment).
Un conseller que envia el nostre jovent a servir cafès a London. Un president que deixa sense cobertura mèdica part de la ciutadania. Un empresari que recomana als aturats vendre la seva sang per tirar endavant, etc, etc. Si això no és canibalisme i genocidi, que algú m’ho expliqui, però m’ho haurà d’explicar amb molt bons arguments.
Hi ha gent que diu que hem tornat a les dècades dels cinquanta-seixanta... No. Esteu equivocats. Estem tornant a la guerra civil del 36 on les dones a Barcelona sovint anaven a peu des de casa primer a l’Hospital de Sant Pau i seguidament a l’Hospital Clínic per canviar la seva sang pels aliments de compensació que els hi donaven i així poder donar de menjar aquell dia a les seves filles. Fa uns anys que el vaig veure però aquesta part de la història em va quedar gravada a foc als meus circuits neuronals. No recordo el títol del documental, molt interessant (hem perdut la memòria històrica?) on una dona molt gran ja explicava a la càmera aquests records ni tan sols si el vaig veure als Verdi o a una exposició molt completa al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona amb motiu de l’aniversari de l’ocupació de Barcelona per l’exèrcit franquista.
Grifols plantea pagar a los donantes de sangre para ayudar a los parados
·El directivo de la empresa de hermoderivados afirma que sería un complemento para el paro
·El consejero delegado arremete contra el Gobierno por “abusar” de la industria farmacéutica
Aquest mateix mes la publicació Sin Permiso publicava un article que relaciona el "capital humà", expressió de moda al món empresarial i un concepte que també es ven a la universitat, amb el tràfic d'òrgans que defensen els capitalistes més salvatges, article del què es feia ressò n’Àngels Castells al seu bloc personal Punts de Vista amb el títol “No hay piedad para el “capital humano”. N’Àngels és ex-professora de Política Econòmica de la Universitat de Barcelona i una de les actuals portaveus de Dempeus per la Salut Pública.
Segons Ferrero, Der Spiegel va fer pública la història d’un empresari alemany (preservant el seu anonimat) que necessitava un ronyó i es va posar en contacte amb una periodista que havia fet un reportatge sobre el tràfic d’òrgans. Aquesta dona (visca l’ètica professional) el va posar amb contacte amb un dels traficants que havia entrevistat. A Instambul es van reunir l’empresari, l’intermediari i la donant, Vera Schevdko, una treballadora de neteja israelita d’origen rus i van agafar un avió amb destinació con Priština, la capital de Kosovo. Quan Vera va despertar de l’anestèsia va cobrar els 10.000 $ promesos i enviada ràpidament de tornada al seu país.
Pobre home, aquest empresari. De ben segur, no té filles ni altres parents que fessin la donació del seu ronyó com fem la majoria dels éssers humans...
“Quien crea que la capitalización del ser humano se limita a los países de Europa oriental y Asia debería echarle un vistazo a las hemerotecas: el pasado mes de abril Víctor Grifols, presidente y consejero delegado de Grífols –una multinacional farmacéutica especializada en hemoderivados, lidera el sector en Europa y desde 2006 cotiza en bolsa– propuso en una conferencia en la escuela de negocios ESADE la legalización de la donación de plasma.
«En Estados Unidos tenemos 147 centros de donación, en épocas de crisis, si pudiéramos tener centros de plasma podríamos pagar 60 euros por semana, que sumados al paro son una forma de vivir», dijo Grífols.
Els polítics i rectors que han enfonsat i destrossat la universitat pública pretenen inaugurar, amb total normalitat, el curs acadèmic demà dilluns 17 de setembre.
REBEM-LOS COM ES MEREIXEN, LA LLUITA PER LA UNIVERSITAT PÚBLICA NO S'ATURA!
Dilluns 17 de setembre a les 8:30 hores: Campus Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) c/Ramon Trias Fargas, 25-27. Barcelona Metro CIUTADELLA – VILA OLÍMPICA
MANIFEST DE LA PUDUP EN LA INAUGURACIÓ DEL CURS UNIVERSITARI
Avui dia 17 de Setembre la Generalitat actua amb la plena normalitat d’inaugurar un curs universitari més. No obstant aquest no és un curs més. Aquest és, amb tota seguretat, el curs que podem dir ben alt que ja no hi ha cap universitat pública per inaugurar: aquest curs només comença la universitat privada.
No hi ha cap universitat pública per inaugurar, però els que l’han destruïda es troben dins d’un auditori cantant les glòries a l’esforç de l’ensenyament superior i la investigació per la recuperació econòmica. No hi ha cap universitat pública per inaugurar i per això, els i les que la defensem estem aquí per fer boicot al seu fals acte d’inauguració. Aquesta és la paradoxa. No existeix una universitat pública de Catalunya: existeix la universitat del i per al poble i la universitat de i pels poderosos i en aquest moment històric, hem de tenir ben clar per quin bàndol cal prendre partit.
Aquest curs no només ha augmentat el preu dels estudis universitaris públics. Aquest curs s’ha realitzat la reforma més regressiva que ens podíem imaginar per limitar l’accés a la universitat per motius econòmics. En 4 anys, des de la implantació de l’EEES la universitat s’haurà encarit un 150% en una clara estratègia per la seva elitització.
Aquest curs no només s’han reduït les beques. Aquest curs s’ha preparat el desmantellament de la ja precària política estatal d’ajuts públics a l’estudi, alhora que el govern català desenvolupa el seu propi model basat en l’endeutament estudiantil i en la perversió del propi concepte de beca.
Aquest curs no només lluitarem per mantenir els drets laborals dels i les treballadores i del professorat o per evitar desenes d’acomiadaments. Si pensàvem que les conseqüències de les retallades han estat dures, després del rescat de Catalunya per part de l’Estat i de l’Estat per part de l’Europa de la troika és quan realment ens trobarem en una situació desesperant.
I aquest curs sí que serà el curs en què les èlits dominants implantaran una de les reformes de model universitari més brutal en dècades: s’ha acabat la universitat democràtica i l’autonomia universitària, punt i final al finançament públic de la universitat. Benvinguts i benvingudes a la universitat del capital.
Aquest curs no comença amb normalitat i aquesta no ha estat la nostra decisió,
“Desde hace unos días sabemos que la emisión de Contrabanda por la FM está en peligro. Desde la Subdireción General de Ordenación del Espacio de Comunicación Audiovisual de la Generalitat de Cataluña nos llegó la orden de cierre del centro emisor del Turó de Rovira, donde se encuentra la antena de la radio. Se trata de un plan integral que pretende regular las emisiones que se hacen desde el Carmelo, sin tener en cuenta la particularidad de las radios libres y no-comerciales, sobre las cuales no hay ninguna legislación específica (la ley 22/2005 del 29 diciembre, Llei Audiovisual de Catalunya, contempla la existencia de radios sin ánimo de lucro pero no concreta el acceso a licencias). Seguir emitiendo desde el Turó, superado un plazo de 20 días desde el aviso, nos supondría la imposición de una multa de más de 100.000 euros por parte de la Administración”
La campanya de Contrabanda FM suggereix un text per fer-lo arribar a l’autoritat competent, però jo he enviat dos escrits adreçats al President Mas que no s’ajusten a aquest text proposat, amb els meus propis arguments (que adjunto a aquesta entrada):
1) El primer, a través de Contrabanda FM, recolzant-los, i
Li escric al seu compte de correu-e del seu partit polític perquè no n’hi ha cap al web de la Generalitat de Catalunya a través del qual la ciutadania puguem adreçar-nos directament a vostè per fer-li arribar les nostres inquietuds, suggeriments o reclamacions rellevants si no és desplaçant-nos presencialment i lliurar el nostre escrit al Registre corresponent.
El motiu d’aquesta carta és demanar la seva intervenció personal en l'expedient obert per la Subdirecció General d'Ordenació de l'Espai de Comunicació Audiovisual que ordena el tancament de Contrabanda FM des del Turó de la Rovira.
Aquesta emissora lliure i no-comercial dóna veu a una part de la ciutadania que no té accés als grans mitjans de comunicació.
I em sento per ella representada, d'entre altres motius, perquè a través de Contrabanda FM parla i es parla públicament d'un col·lectiu estigmatitzat i marginat socioeconòmicament al què pertanyo: les persones diagnosticades d'un trastorn mental.
Asunto: CONCENTRACIÓ CONTRA EL PROCESSAMENT PENAL D'ECOLOGISTES PER CAIXABANK Fecha:Fri, 01 Jun 2012 17:00:09 +0200 De: Coordinació Ecologistes en Acció de Catalunya Organización:Ecologistes en AccióPara: 'coordinació tècnica catalunya'
Benvolguts amics, amigues,
CONCENTRACIÓ CONTRA EL PROCESSAMENT PENAL D'ECOLOGISTES ACUSATS PER CAIXABANK
Dilluns 4 de juny, 11 h. Ciutat de la Justícia
Lloc: Porta principal a l'Av. Gran Via: Gran Via num. 111. FGC Ildefons Cerdà - Ciutat de la Justícia (Mapa)
"La Caixa" demana pena de presó per 8 activistes d'Ecologistes en Acció en un procés que es portarà a terme al jutjat penal num.6 de Barcelona
La raó: els ecologistes van fer una acció no-violenta de denúncia contra els crims socials i ambientals de Caixabanc arreu del món, desplegant 3 pancartes a la façana de la seu central del banc a l'Av. Diagonal de Barcelona. Les 3 pancartes tenien els missatges "La Caixa arrasa el planeta", "Justicia social i ambiental" i "Alliberem-nos de la banca", i van ser desplegades durant el Congrés Confederal que els ecologistes van dur a terme a El Prat durant el passat desembre.
"Vivim en un temps i un país convulsos, aprofitats per justificar l’ofec social en favor del sosteniment d’una estructura econòmica que engrandeix les diferències socials.
Es respira la desaparició de l’oposició organitzada, creix la victòria de la retòrica que nega la possibilitat de l’aparició d’un nou discurs alternatiu.
Es justifica el desmantellament del sistema democràtic, de l’estructura pública, de la pèrdua de competències i de l'ensulsiada nacional, en la por per l’endeutament promoguda per la dictadura dels mercats.
Com va dir Henry David Thoreau “Les coses no canvien; canviem nosaltres”, i és seguint aquest pensament que defensem la crida per salvaguardar els valors de l'ètica civil republicana, perquè és en la defensa de l’estat del benestar i de la llibertat que emergeixen noves formes de fer política i afloren nous representants, recordant però, com va dir Antonio Gramsci que "les idees no viuen sense organització".
Com escriu el mestre Fontana El futur és a les nostres mans per seguir vetllant per una societat justa i democràtica."
Després del dispositiu policial desplegat ahir a la UAB durant les eleccions...
Mossos d'Esquadra enter to University on rector election day
Mossos d'Esquadra are protecting all university entries to avoid student protests on rector election day, at the Universitat Autònoma de Barcelona. Students protest against police entry within the university.
La PUDUP estén a les universitats la vaga del 22 de maig
La Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública (PUDUP) fem extensible al conjunt de professors, treballadors i estudiants de les universitats catalanes la jornada de vaga convocada a l’educació infantil, primària i secundària i animem a tota la comunitat universitària a sortir el dimarts 22 de maig contra les retallades que pateix l’educació superior i contra la intenció d’apujar les taxes universitàries un 66%.
Quebec special law 'declaration of war': Student group
By QMI Agency
MONTREAL — Premier Jean Charest opted for a hard line in his special law aimed at cracking down on the student protest movement, prompting one student leader to call the move a "declaration of war."
The bill being debated in a marathon legislature session Fridaysuspends the winter semester until August.
It also requires student protesters to maintain a 50-metre buffer zone around schools, two dozen of which have been blockaded by mask-wearing protesters for weeks.
The most controversial provision is Section 16, which requires any protest group of 10 people or more to contact police eight hours in advance of a demonstration or risk fines.
Individuals face fines of up to $5,000. Sanctions are much stiffer for student leaders, running up to $35,000. The student associations could be on the hook for $125,000 if they break the law.
The president of the FEUQ, which represents university students, says her association will challenge the law in court.
"The government has made a declaration of war against the student movement," Martine Desjardins told a news conference Thursday evening.
Leo Bureau-Blouin, who represents community college students, was visibly shaken as he predicted the law would cripple the student movement.
"Unacceptable, intolerable, really worse than what we expected," he said.
"The government is using a crisis of its own creation to transform any social movement into a crime.
"A state that has a tradition of openness (will become) a police state."
Poques vegades es dóna la paraula a les persones que han d’afrontar un problema de salut mental. "Sense ficció" ho fa en el documental “Balls robats”: deixar que parlin amb veu pròpia i que ens expliquin com senten i com viuen l’itinerari gairebé universal pel qual passa una persona que ha de conviure amb una problèmàtica d’aquest tipus, sigui quina sigui la patologia. El desemparament quan arriben els primers símptomes, el no comprendre què està passant, el diagnòstic, la medicació, la relació amb el metge, l'impacte de l'hospitalització psiquiàtrica, l'estigma social, són alguns dels aspectes que els protagonistes de "Balls robats" aborden amb valentia i sinceritat poc habituals.
Quan sigui gran vull ser com ell...
Hoy como pollo. Projectes solidaris.
Associacions amigues
PUDUP, Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública
Alliance for Lobbying Transparency and Ethics Regulation
Comité pour l’Annulation de la Dette du Tiers Monde
Committee for Cancellation of the Third World Debt
Com ja avançava en un 
