El benestar humà, objectiu primordial de la psicologia, ha estat estudiat des dels anys seixanta. Dues són les tradicions més importants en el seu estudi:
1)La tradició hedònica, centrada en el benestar subjectiu dins d’un marc fonamentalment emocional i que es desprèn de les condicions en què es desenvolupa l’existència de la persona. Aquest concepte ha rebut diferents denominacions: felicitat (Argyle, 1992; Fierro, 2000), satisfacció amb la vida (Veenhoven, 1994), i afectes positius o negatius (Bradburn, 1969). El benestar subjectiu ve a ser el resultat d’un “balanç global” (nivell de satisfacció) que fa l’individu de les seves oportunitats vitals (recursos socials, recursos personals i aptituds individuals), del curs dels esdeveniments amb què s’enfronta (privació-opulència, atac-protecció, soletat-companyia, etc.) i de l’experiència emocional que se’n deriva. En altres paraules: “quant li agrada a la persona la vida que porta” (Veenhoven, 1994)
2)La tradició «eudaemònica», més recent i centrada en el benestar psicològic com a conseqüència del desenvolupament personal, en l’estil d’afrontar els reptes vitals, en l’esforç per assolir les nostres fites. Les dimensions psicològiques propostes són sis: autonomia, objectius vitals, autoacceptació, relacions positives amb altres, domini ambiental i creixement personal (Ryff i Keyes, 1995)
Ambdues orientacions s’interessen pel mateix procés psicològic, el benestar personal, però fan servir diferents indicadors per a mesurar-lo, uns indicadors que se situen en una doble dimensió: trets i estils de personalitat (principalment, autoestima, neuroticisme i extraversió) i variables sociodemogràfiques (edat, sexe, estat civil, estatus socioeconòmic i nivell educatiu).
Són molts els autors, d’entre ells els autors d’aquest article, que consideren que aquestes tradicions (més la primera que la segona) dibuixen la imatge d’un subjecte aïllat del medi la satisfacció general i el creixement personal del qual es produeixen al marge de les condicions en què es desenvolupa la seva existència:
“Pero no se puede ser feliz en el vacío, prescindiendo por completo de lo que hay y de lo que ocurre a nuestro alrededor. (...) El bienestar no puede ser entendido al margen de los lazos que nos unen a otras personas (Erikson, 1996), de los patrones de participación y contribución social (Allardt, 1996), y de la cercanía y el calor de la pareja y la familia (Diener, 1994). Un balance global de la vida al margen de los otros, de su compañía, de su confianza, de su apoyo, de su solidaridad y de la implicación en actividades sociales de corto o largo alcance, resulta a todas luces inverosímil.”
Aquest enfocament ens porta a una definició del benestar social individual ben diferent.
Des que vaig començar Psicologia i especialment des de la Psicologia Social estudiem i revisem contínuament la influència del positivisme i del construccionisme social, dues concepcions de la ciència enfrontades que porten a conclusions ben diferents sobre el coneixement de la realitat social. El positivisme, basat en tres supòsits bàsics (realisme, objectivisme i racionalitat) descriu aquesta realitat mentre que la visió construccionista la interpreta basant-se en una concepció dialèctica i de mútues relacions entre tots els elements que la configuren.
Un dels exercicis que ens han proposat en l’assignatura Psicologia de les Organitzacions ha estat comentar aquesta frase:
“La idea és deixar enrera un concepte de coneixement ahistòric, objectiu i individualista”.
El Projecte de l’Acceptació de la Família (FAP, en anglès) és un projecte d’investigació iniciat el 2002 per la Dra. Caitlin Ryan en la San Francisco State University amb l’objectiu d’analitzar la relació entre la conducta específica d’acceptació o rebuig de les famílies davants els seus fills i filles adolescents LGTB (homosexuals i transgènere) amb la salut física i mental dels mateixos als 21-25 anys.
Els resultats d’aquest estudi, publicats el passat mes de gener per la revista Pediatrics i del que es va fer resò la premsa espanyola, són molt importants perquè, per primer cop, s’ha demostrat empíricament (científicament) que el rebuig per part dels pares i cuidadors augmenta moltíssim el risc de depressió, abús de substàncies, suïcidi i infecció VIH. Els joves que van patir un fort rebuig van presentar:
-una probabilitat 8 vegades més gran d’intent de suïcidi
-una probabilitat 6 vegades més gran d’alts nivells de depressió
-una probabilitat 3 vegades més gran de consumir drogues
-una probabilitat 3 vegades més gran d’infecció per VIH i de contraure malalties de transmissió sexual
Pares i mares compromesos amb els seus fills (AMPGIL) han vist com un estudi científic avala les seves experiències personals: els i les joves que reben suport familiar han mostrat nivells molt més alt d’autoestima amb una incidència menor de problemes de salud física i mental.
N’hi ha un altre aspecte interessat relacionat amb la temàtica LGTB del què també volia parlar: la identitat de gènere com a construcció social. Però se m’ha avançat en Joan Carles del bloc Anotacions rizomàtiques amb aquest post... Us ho recomano!
M’ha semblat adient posar aquests temes sobre la taula precissament avui, Dia Internacional de l’Orgull LGTB. Els i les nostres infants i adolescents mereixen tot el suport de la nostra societat. Un col·lectiu molt important si tenim en compte que les investigacions indiquen que entre el 2 i el 7% d'adults són LGB (lesbianes, gais o bisexuals).
P. Martín, psicoterapeuta Servei Psicologia Aplicada UNED
P.R. Montoro, Psicologia Bàsica I UNED
Escoltant aquest programa m’assabento de que és falsa la creença generalitzada segons la qual els humans només utilitzem el 10% de la capacitat cerebral en la nostra vida quotidiana. Ni tan sols hi ha cap investigació que hagi suggerit algun resultat semblant.
Quin és l’origen d’aquest mite? Qui contribueix a mantenir-lo? Quins arguments científics el desmunten?
f 1 PAT/PSIC Sensació en una part, associada o secundària a la produïda en una altra part.
2 esp PAT/PSIC Experiència sensorial de certs individus consistent en l'associació de diversos sentits mitjançant la qual la percepció en un sector sensorial és acompanyada, per correspondència o ressonància, de percepcions en un altre o uns altres sectors.
3 RET Figura retòrica consistent en l'associació d'elements que provenen de diferents dominis sensorials. Ex.: Hi havia un silenci verd.
Passada aquesta època d’inactivitat enceto avui la tercera “temporada” del meu blog amb el meu agraïment als companys blocaires pels seus missatges d’ànim durant aquest temps. Ja sóc aquí! Vosaltres, millor que ningú, sabeu que això d’escriure demana espai i temps físics però, i sobre tot, espai i temps mentals...
I començo recomanant la lectura de l’article publicat en premsa el passat dia 8 (El País) :
“La ciencia y la universidad reivindican el pensamiento crítico” Más de 900 científicos y universitarios de 45 universidades públicas españolas y de los Organismos Públicos de Investigación suscriben un manifiesto en defensa del pensamiento crítico
Vaig llegir el MANIFEST“Críticos y Ciudadanos - La Ciencia y la Universidad reivindican el pensamiento crítico" i no puc estar més d’acord tant en l’autocrítica (!!!) com en la reivindicació del paper que hauria de jugar la universitat pública dins i fora les aules. Us convido a llegir-lo sencer i, per descomptat, a afegir la vostra signatura a les de 1704 persones que ja han signat, entre elles 900 científics espanyols, col•lectiu en el què he trobat representades les universitats catalanes per professors que conec prou bé perquè he treballat amb textos de la seva autoria.
Acabaré amb la transcripció d’uns paràgrafs que em semblen prou gràfics en contra de la narcotització generalitzada que impera en la nostra societat:
“La amalgama ideológica liberal-conservadora llevaba ya años intentando relegar el pensamiento crítico al ostracismo, a la inhibición y a la autocensura, abriendo dudas sobre la función social de los intelectuales y tratando de modelar el comportamiento de la ciudadanía en contra de los valores más positivos de una democracia. El debate ideológico parecía haber desaparecido. (…)
Los hombres y las mujeres de la ciencia, parte sustancial del sujeto que denominamos “los intelectuales”, nos hemos instalado en una “neutra” eficiencia profesional olvidando, muchas veces, nuestra ineludible responsabilidad social. La actividad investigadora no puede permanecer encerrada en una torre de marfil, sino que es preciso mirar más allá del propio microscopio y ocuparse de la realidad social en que se asienta el sistema científico.
Nuestra condición intelectual y ética nos exige estar presentes en los debates públicos, en particular en la Universidad y en los centros públicos de investigación, aportando conciencia crítica a los procesos sociales y políticos, venciendo al miedo con la palabra. Es nuestro derecho y nuestra responsabilidad porque en ellos se dirimen principios y valores fundamentales para la convivencia en nuestro país y el futuro del mundo que queremos.”
Una notícia que es contradiu totalment amb les afirmacions que acostumem a sentir als mitjans de comunicació, que cal destinar més recursos a R+D per tirar el país endavant...
“El emparejamiento selectivo se refiere a la unión en algún rasgo humano de dos individuos más semejantes (emparejamiento positivo) o diferentes (emparejamiento negativo) de lo que cabría esperar por azar (Colom, Aluja-Fabregat y García-López, 2002).”
