Han adreçat un escrit al Rector (arxiu adjunt) del qual subratllo aquesta part (la negreta és meva):
Benvolgut,
Amb aquest escrit, els sotasignats, tots ells membres de la Secció d’Hebreu i Arameu del Departament de Filologia Semítica, volem expressar la profunda indignació que sentim, arran de la política universitària, la qual converteix, paulatinament i a mesura que s’acaben, contractes a temps complet de professors doctors, en futurs contractes d’associat, a temps parcial, els quals comporten una retribució econòmica miserable i una degradació acadèmica humiliant. Els motius d’aquesta queixa són els que es mencionen a continuació.
(...)
Per totes les raons exposades més amunt i pels casos concrets que les il·lustren, perquè creiem que la universitat, malgrat la crisi econòmica i social que estem vivint, ha de ser, ara més que mai, l’alma mater dels nostres estudis i pal de paller del nostre país, un lloc, per tant, on es valori amb dignitat la investigació, on es premiï l’esforç i la feina ben feta, on s’elogiï l’excel·lència i la qualitat en la docència i en la recerca; un lloc, per damunt de tot, on es rebutgi la mediocritat i es lluiti amb plena llibertat contra l’esclavatge moral, laboral i acadèmic, volem deixar constància escrita que, si, a l’inici de classes, el dia sis de febrer, no es rep constància escrita de part del rectorat i del deganat on es manifesti una voluntat ferma de convocar les places de lector i d’agregat que pertoquen als professors acreditats del departament suara mencionats, bon punt la Universitat tingui la llibertat de convocar noves places i s’alliberi d’aquesta situació d’estancament, s’iniciarà una vaga de protestacontra aquestes mesures preses i contra la precarització de la universitat catalana en general i, per tant, se suspendran indefinidament les classes de Filologia Hebrea.
Així mateix, animem, des de la nostra secció, aquells departaments de la nostra universitat que així ho creguin convenient, a afegir-se a l’acció de vaga per a fer pinya plegats i per a reivindicar, amb una sola veu, el futur lliure, digne i excels que es mereix la nostra Universitat.
Cordialment,
Departament de Filologia Semítica, Secció d’Hebreu i Arameu.
Ahir el diari El Mundo va publicar una carta dels professors associats de la UB on denuncien la política de contractació del professorat de les universitats dels darrers anys, una política que condemna la universitat pública catalana a l'ostracisme més absolut: "La universidad a flote... ¿o a la deriva?"
La situació dels associats de la UB es repeteix a la majoria d'universitats públiques de Catalunya.
Per un futur digne, reconstruïm la universitat pública!
La universidad a flote... ¿o a la deriva?
El colectivo de profesores asociados de la Universidad de Barcelona expresamos nuestro profundo malestar por las manifestaciones de nuestro vicerrector de profesorado, el señor Manuel Viladevall, en entrevista aparecida en este periódico el pasado 22 de enero. En dicha entrevista se lee literalmente que, en la actual situación de recortes, "los profesores asociados se han convertido en un molesto polizón". Decir que -seguimos citando- "aproximadamente 2.500 asociados con los que cuenta [la UB] y que representan cerca del 50% del total de profesores" son un molesto polizón, decir que la mitad del personal docente es un problema, demuestra que la universidad vive una crisis de modelo y de liderazgo. No ahondaremos en las causas de esta crisis ni en las formas que toma. Quien tenga curiosidad, puede leer el análisis de José Luis Pardo titulado 'El conocimiento líquido', recogido en 'Nunca fue tan hermosa la basura', 2010; o los de Antonio Valdecantos, 'Bolonia a destiempo' y 'Reforma universitaria y libertad intelectual', ambos aparecidos en la red en 2009.
Lo que sí nos incumbe es denunciar, primero, la molesta costumbre de señalar problemas como si éstos nacieran de forma natural, como si nunca hubiera responsables; y segundo, explicar cómo se ha llegado a esta situación. Ninguna de las dos cosas hace el señor vicerrector, aunque inconscientemente lo revele el propio Viladevall cuando se jacta de que la UB siempre ha pagado lo mínimo establecido, considerando además que esto es hacer las cosas bien. Expliquemos pues qué es, a juicio del vicerrector, hacer las cosas bien.
Durante varios lustros las jubilaciones de profesores y la ampliación de grupos y asignaturas por crecimiento de la demanda educativa, lejos de cubrirse con figuras contractuales apropiadas o equivalentes a las de las bajas, se ha hecho convocando concursos públicos de profesores asociados. La política de contratación ha sido tan sistemáticamente rácana, que apenas se han contratado profesores ayudantes ?figura pensada para hacer carrera académica cuyo contrato es nueve veces más caro que el del asociado? con lo que la promoción de las jóvenes generaciones de profesores se ha hecho a través del llamado "falso asociado". En varias facultades la mayoría de los hoy jóvenes profesores titulares han sido en sus inicios "falsos asociados". Esta realidad la esconde el señor Viladevall cuando afirma que el "falso asociado" es el que no tiene otro trabajo, mientras que el "verdadero" sí lo tiene.
El "verdadero" asociado del que habla el vicerrector no es un profesor: es un profesional ajeno a la institución -un médico, un abogado o un economista, por ejemplo- que realiza una colaboración puntual con la universidad. Esta definición por oposición es tendenciosa e indecente, teniendo en cuenta tanto el sueldo miserable de este colectivo -apenas unos 500 euros brutos en los puestos de responsabilidad con mayor carga docente, que suponen el 75% del trabajo que debería hacer un catedrático- como las actuales cuotas de paro en España. El "falso asociado", que en su mayoría sí tiene otro trabajo, es el profesor e investigador que desarrolla una función estructural y que está realizando una carrera académica a la que sólo ha podido acceder mediante este tipo de contrato. Y precisamente ese perfil docente e investigador ha sido el criterio de su contratación, la mayoría de las veces a través de concursos públicos.
A pesar de que el vicerrector de profesorado no lo considera personal estructural ni investigador, la UB pide que compute su investigación en su base de datos. De no contar con la aportación investigadora de los "falsos asociados", dudamos de que la UB alcanzara la posición de la que tanto presume en los ránkings de excelencia.
Hará bien el lector de futuras intervenciones de las autoridades universidades en traducir la expresión "falso asociado", cada vez que aparezca, por "personal docente e investigador en situación de abuso". Se trata del colectivo con más formación de la historia de este país, al que se le ha exigido un esfuerzo superior: combinar precariedad económica y excelencia investigadora. Una generación de profesores universitarios que va de los 30 a los 40 años aproximadamente y que está siendo expulsada u obligada a desertar por un sector de los profesores funcionarios, la otra mitad del colectivo docente, que gobierna la universidad. Estos "falsos asociados", verdaderos investigadores -pues de su investigación depende su progresión académica- son un molesto polizón porque su sola presencia manifiesta la incapacidad de las autoridades académicas para plantear el modelo de su renovación.
No queremos desaprovechar la oportunidad de señalar la falta de respeto del señor Viladevall hacia un sector de sus colegas. Cuando en la primavera del año pasado cientos de estudiantes y profesores asociados, apoyados por un buen número de titulares, exigimos ser escuchados por el equipo rectoral -señalemos que en los organismos internos ambos colectivos tienen escasísima representatividad-, se nos dijo que ese tipo de manifestaciones daban mala imagen a la universidad. Si ese episodio, nacido del diálogo asambleario y cuyo sentido de la responsabilidad movilizó a todos los estamentos de la universidad, dio mala imagen, nos preguntamos qué opinión tendrá el rector de la imagen que dan el tono, las expresiones y el carácter desconsiderado a los que nos tiene acostumbrados su vicerrector.
OCUPACIÓ DEL RECTORAT DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA
Avui, a les 12 hores, delegats i delegades de les Seccions Sindicals de CCOO, UGT, CGT, CAU-IAC, CSIF, CSC, amb el suport dels diferents òrgans de representació del personal d’administració i serveis (PAS) i del personal docent i investigador (PDI) han ocupat el rectorat de la UB.
Aquesta acció es realitza com un acte més de les mobilitzacions que es venen realitzant en defensa dels drets laborals i socials i en preservació de la democràcia i l’autonomia universitària, que estan en perill per les accions tant del Govern de la Generalitat de Catalunya com de l’Estatal espanyol.
A banda de la previsió de retallades salarials prevista a la Llei de PRESSUPOSTOS GENERALS de Catalunya per als empleats públics, també es liquiden drets laborals del personal de les universitats amb l’anul·lació d’Acords, Convenis i Pactes en aquells punts que s’especifiquen també al projecte de llei de MESURES o D’ACOMPANYAMENT i, molt especialment, es pretén realitzar una reducció indiscriminada de plantilles, tant de PAS (interins i laborals temporals) com de PDI (ajudants, lectors, “Ramon y Cajal”,...)
Aquestes mesures, afegides a les retallades pressupostàries a la Universitat de Barcelona, signifiquen un atac brutal contra l’autonomia universitària, i fan inviable unaUniversitat Pública, per tothom i de qualitat.
Davant d’aquesta situació exigim del rector de la UB un posicionament actiu en defensa de la universitat pública i de qualitat que passa per disposar de pressupostos suficients i d’autonomia universitària, així com de personal suficient i amb condicions dignes de treball.
Barcelona, 2 de febrer de 2012
Seccions Sindicals de la UB: CCOO – UGT – CGT – CAU-IAC – CSIF – CSC Òrgans de Representació: Comitè d’Empresa de PAS-laboral Junta de PAS-funcionari: Comitè d’Empresa de PDI-laboral: Junta de PDI-funcionari
Lo que tú hubieras sido ha quedado en el aire perdido para el tiempo.
Las cosas que no hiciste las canciones que nunca cantarás los días nuevos que te correspondían los deseos la rueda de las voces abiertas en tu oído toda tu larga sombra proyectada al futuro.
Porque escucho el sonido falso de mi moneda al chocar contra el mármol de tu terrible ausencia te amo mujer de muerte. ¡Ah lo que hubieras sido!
Ahir dijous 26 va tenir lloc en Castelldefels una manifestació en contra de les retallades en Ensenyament i Sanitat públics a la què es van adherir diferents col·lectius:
A continuació el text íntegre del Manifest Pro-Salut Mental que es va llegir a l’inici de la manifestació: MANIFIESTO por la SALUD MENTAL
El colectivo afectado por trastornos de salud mental somos un colectivo invisible, poco presente en el pensamiento de las personas que no les ha tocado nunca vivir de cerca una enfermedad mental a pesar de que los expertos, empezando por la Organización Mundial de la Salud (OMS) y como se ha podido leer repetidamente en la prensa, ya nos vienen avisando que en un futuro muy próximo 1 de cada 4 personas a lo largo de su vida padecerá un trastorno mental.
Somos un colectivo invisible, invisibilizado y estigmatizado por la imagen que de nosotros transmiten los medios de comunicación que sólo informan de los episodios violentos sin explicar que son la excepción a la norma. ¿Cuántos casos recuerdan en toda la historia de nuestra ciudad?
En el año 2009 se fundó en Castelldefels una asociación que se llama CAMM para todas las personas adultas que padecen de una enfermedad mental.
Las estadísticas que nos facilitó la Generalitat en aquel momento fueron muy reveladoras de la situación en nuestro pueblo:
1) 12.343 personas estaban tratándose en los dos CAPs (principalmente por depresión y ansiedad).
2) 1.153 personas estaban en tratamiento en el Centro de Salud Mental de Adultos de Sant Joan de Déu.
Son datos de 2009 que, con toda seguridad, y como ha informado también la prensa, han aumentado significativamente por los efectos dañinos de la crisis que vivimos (familias enteras en paro, parados de larga duración con hijos pequeños a su cargo, desahucios, sueldos bajos y vivienda muy cara, etc.)
Debemos aclarar que estas cifras se refieren sólo a la población adulta.
Desconocemos la situación de los menores de edad que son tratados en el Centro de Salud Mental Infantojuvenil de la Fundación Orienta en nuestra ciudad.
12.400 usuarios de los CAPs y 1.200 en un centro especializado supone que en nuestra ciudad hay unas 15.000 familias afectadas por esta problemática, alrededor de un 25% de la población total actual de Castelldefels puesto que el problema no lo sufre sólo el paciente sino que las familias también ven sus vidas alteradas y necesitan apoyo sociosanitario.
Como ya se ha dicho, las personas con trastornos agudos y graves son atendidas en el Centro de Salud Mental de Adultos (CSMA) por un comprometido grupo de profesionales que se esfuerzan día a día en mejorar la calidad de vida de sus pacientes a pesar de las limitaciones de nuestro sistema sanitario público (frecuencia y duración de las visitas, etc.), colaborando con nuestra Asociación de manera totalmente desinteresada cuando, por ejemplo, les hemos pedido que den una conferencia o conduzcan un cine-fórum, actividades que, como saben, realizamos periódicamente en lugares públicos y abiertas a la ciudad para luchar contra nuestro estigma social.
El CSMA se inauguró de forma provisional en mayo del 2005 y fue ubicado aquí al lado, en el edificio de oficinas anexo del Ayuntamiento.
Estamos en 2012, y siete años después sigue siendo provisional.
Para que se hagan una idea:
- No hay lavabos para los pacientes que tienen que hacer pipí antes de salir de casa o bajar al bar o al Ayuntamiento.
- El centro está situado en el primer piso, sin rampa de acceso ni ascensor para discapacitados físicos y personas de más edad.
- Los profesionales no disponen ni siquiera de una sala de reuniones. Hemos llegado a reunirnos con ellos en un bar por falta de espacio en el centro.
Por otro lado, no se dispensan todas las terapias y tratamientos.
Ya en marzo del 2010 reclamamos por escrito que, como complemento a los tratamientos farmacológicos y psicológicos, se ofreciera Terapia de Grupo para los pacientes y los llamados Grupos de Familia para orientar y apoyar a los familiares afectados por estas situaciones.
Hasta el momento no lo hemos conseguido.
Si se hubieran cumplido los planes aprobados por la Generalitat, en el año 2010 estas deficiencias se habrían solventado ya, puesto que está previsto que la asistencia en Salud Mental se integre en este complejo hospitalario de Ca n’Aymeric junto al Tercer Ambulatorio.
Castelldefels tiene derecho ya a un centro de salud mental en condiciones.
BASTA YA DE PRECARIEDAD Y DE PROVISIONALIDAD
Oímos hablar de recortes:
¿Qué nos van a recortar si la situación de nuestro colectivo en Castelldefels ya es deficitaria?
Por el momento no sabemos cómo nos van a afectar. Estamos pendientes de que nos informen en las reuniones que hemos solicitado a las autoridades competentes. Pero, para que se hagan una idea, un usuario actual del Hospital de Día que nos corresponde (en Esplugues de Llobregat) nos ha explicado que a los pacientes ya se les ha informado de que cuando se acaben los materiales que hay en stock para las manualidades deberán comprarlos y traerlos de su casa. Miserable.
Sobre todo si tenemos en cuenta que algunos de estos trastornos se manifiestan en edades tempranas, muchos usuarios y usuarias sólo disponen de una pensión no contributiva de unos 400 euros.
Para acabar, nos dirigimos a nuestro Alcalde el Sr. Manuel Reyes para reivindicar otros aspectos que no dependen de la Generalitat sino de nuestro Ayuntamiento.
Como ciudadanos y ciudadanas de pleno derecho, queremos participar de lleno en nuestra comunidad.
Concretamente, reivindicamos:
1) Que el Ayuntamiento dedique los recursos necesarios para la reinserción laboral y el trabajo protegido. En La Guaita no existe nada de eso. Para nuestro ayuntamiento, simplemente, no existimos.
2) Que se habiliten pisos tutelados por profesionales de la Salud Mental.
BASTA YA A LA PRECARIEDAD DE NUESTRO COLECTIVO POR UNA ASISTENCIA DIGNA EN SALUD MENTAL
El passat 10 de novembre, a l’Aula de Piedra de la Seu Institucional de la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria i dintre del cicle “Converses de Filosofia” es va celebrar una taula rodona sobre el moviment 15-M, acte que pretenia (i ho va aconseguir) un debat entre les assistents sobre el significat democràtic i les possibilitats de futur d’aquest moviment plantejant aquesta sèrie d'aspectes: ¿qüestiona aquest moviment el sistema democràtic i convida a la seva refundació?, ¿és merament una resposta a les insuficiències o corrupcions de l’ordenament actual?, ¿simplement es tracta d’una més de les mobilitzacions possibles en la societat democràtica per a expressar un malestar puntual?, ¿pot ser un moviment a llarg termini o el seu recorregut serà menor?, ¿quin serà aquest i de què factors depèn?.
En la meva opinió, un enfocament parcial de la qüestió ja que en cap moment es fa referència a les relacions entre el poder econòmic, la classe política i la democràcia, tots ells conceptes recollits i reflectits (d’acord, Pedro, amb algunes contradiccions) en tots els manifests o demandes de mínims de les assemblees ciutadanes del 15-M que jo m’he estudiat.
Els ponents, coordinats pel Dr. Carlos Cabrera, eren tres: Juan Manuel Brito, llicenciat en Història, membre d'Acción en Red-Canarias i promotor de la Red Ciudadana Democracia en Movimiento canària; Pedro Sánchez Limiñana, doctor i professor de Filosofia (la seva ponència em va interessar molt: “Capitalisme i Democràcia. L’opció llibertària”) i Rafael Álvarez, llicenciat en Dret i en Ciències Polítiques i de l’Administració, col·laborador habitual de Canarias 7 en temes polítics.
El debat creuat entre ponents i públic va resultar mol intens, en algun moment fins i tot pujat de to i, en qualsevol cas, seixanta minuts molt curts perquè les intervencions van ser moltes... i amb contingut.
L’objectiu d’aquest apunt, però, no és explicar tot el que s’hi va tractar sinó que em centraré únicament en una qüestió en la què vàrem dissentir un dels ponents, Juan Manuel Brito, i jo mateixa, una qüestió que considero capital (no oblidéssim pas l'important paper que juga el llenguatge en la construcció de la realitat social!).
Durant la seva exposició (en la qual, per cert, em va semblar trobar contradiccions molt evidents) va manifestar que el 15-M és tan sols un moviment de protesta, afirmació que va mantenir durant el torn de debat quan li vaig plantejar que, des de la psicologia social, el 15-M compleix amb totes les característiques d’un moviment social i no només de protesta. En aquell moment, per manca de temps, no vaig tenir l’oportunitat d’argumentar la meva postura (de fet, se'm van censurar les últimes preguntes als ponents) i aquest és precisament el motiu de l’apunt d’avui.
He revisat els materials de l’assignatura Psicologia del Comportament Col·lectiu, concretament el Mòdul 2 dedicat als Moviments socials: conflicte, acció col·lectiva i canvi social (Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya, 2002, ISBN: 84-8429-316-5). L’autor és Lupicinio Íñiguez Rueda, Catedràtic d’Universitat numerari del Departament de Psicologia Social a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Ha estat un temps ben invertit perquè la meva memòria ja no sempre reté tota la informació rellevant.
He repassat amb ell els orígens dels moviments socials:
“Els moviments socials van sorgir quan les persones es van poder veure a si mateixes, tant com a individus com a grups i col·lectivitats, agents del seu propi destí. Quan es van poder pensar com l’origen de les seves formes de vida i de la seva organització social. Quan això va succeir, es va fer obvi que, si eren la causa del que hi ha, també podien ser l’origen del que vindrà. L’acció social que tendeix al canvi és, doncs, un acte de consciència col·lectiva.”
També les aproximacions teòriques més importants:
-L'orientació interaccionista/construccionista (de vegades sota l’etiqueta de “comportament col·lectiu”) que es caracteritza per veure l’acció col·lectiva com una activitat significativa.
-La perspectiva dels recursos per a la mobilització. Emfasitza la importància dels components racionals i estratègics de l’acció col·lectiva.
-L’aproximació dels processos polítics que veu els moviments socials com a nous protagonistes en els processos de representació d’interessos diferents.
-La perspectiva dels nous moviments socials que apareix als anys seixanta. S’interessa més pel que té a veure amb la importància de les transformacions que s’estan produint a la societat postindustrial i les implicacions que comporten.
I he recuperat la definició de “moviment social” de Donatella Della Porta i Mario Diani (2000) que, des d’aquesta última perspectiva que els veuen com a accions col·lectives, racionals i simbòliques, van definir com:
“Un conjunt de xarxes informals basades en les creences i en la solidaritat, que es mobilitzen a partir de qüestions conflictives i mitjançant l’ús freqüent de diverses formes de protesta.”
En definitiva, ara em tocarà mostrar i demostrar que:
1)Es tracta de xarxes informals d’interacció.
2)Que existeix un conjunt de creences i un sentiment de pertinença compartits.
Fotografia: Kanika, per ailatan (2005) CC Alguns drets reservats
"Tota relació interindividual dissimètrica, establerta sobre recursos desiguals dels companys o que s'exerceix a través de pressions i de sancions que conviden a la submissió, caracteritza una relació de dominació. La dominació pot estar legitimada i referida a un estatus d'autoritat, de competència o de prestigi. Pot tenir efectes diferents segons el seu caràcter públic o privat i segons les modalitats coercitives que utilitza. Lligada a un estatus d'autoritat institucionalitzat pot conduir a una obediència desmesurada. Dins de les relacions interpersonals, la dominació pot buscar-se en una manera masoquista o soferta a través de l'odi, la violència i l'agressió en un tipus de relació que busca la seva satisfacció en la derrota de l'altre."
J. Selosse Diccionario Akal de Psicología (2004) ISBN: 84-460-1258-8
Dedicat a totes aquelles persones que s’han empastillat abans d’aquesta mitjanit passada. Ni l’extractor ni les finestres obertes podien processar el fum dels cigarrets que, compulsivament, un darrere l’altre, cremaven els hostes i hostesses allotjades a càrrec de la Seguretat Social, més d’un i d’una no per primera vegada, en aquell hospital de dia.
A la Susanna, amb un cigarret cansat a la mà, aquelles paraules li arribaven esmorteïdes per algun filtre del seu cervell, possiblement el mateix que la feia caminar en silenci, hores i hores, passadís amunt passadís avall, des que havia ingressat ara feia dos mesos.
- ... i ... nenes? - ... la seva mare... escola...
Va sortir de la sala de fumadors, no suportava aquella conversa en la què les misèries humanes no només s’acceptaven sinó que es compartien i es recreaven com el nadó el pit matern. Potser era aquell el seu problema, la negació de les seves pròpies misèries.
Cap contacte per part meva amb l’Ajuntament i avui rebo aquesta carta de la Regidoria de Serveis Socials i Salut (la negreta és meva):
From: "Masana Navarro, Nuria" To: "'reyesh2009@yahoo.com'" Cc: "Hiniesto Domínguez, Javier" Sent: Friday, December 30, 2011 9:09 AM Subject:
Buenos días Sra. Hernández,
Hemos tenido conocimiento de su preocupación, y la de la entidad a la que pertenece (CAMM), sobre los recortes en los servicios que se ofrecen, desde la sanidad pública, a las personas afectadas por un trastorno de Salut Mental.
El Sr. Javier Hiniesto, Concejal de Servicios Sociales y Salud, estaría interesado en conocer de primera mano si los recortes que se están produciendo en el sistema sanitario catalán, están afectando de alguna manera y de que forma, a las familias de Castelldefels.
Si usted no tiene inconveniente, podíamos buscar una fecha, para establecer una reunión, y comentar estos temas que nos preocupan a todos.
Núria Masana Navarro Assessora Tècnica Serveis Socials, Dependència, Salut i Consum i Gent Gran Tel. 93 665 11 50ext. Mòbil 667.872.237 www.castelldefels.org (...)
Continuo fent gestions per tal d'aclarir de què manera les retallades pressupostàries afectaran / estan afectant l'atenció a la Salut Mental.
El passat 28 de novembre, la FAVC (Federació Associació de Veïns de Castelldefels) i, concretament, el seu president, el senyor Luis Pueyo, enviava un escrit a diferents entitats demanant la màxima difusió d'una assemblea el dia 30 per a informar d'una "serie de actividades que promovemos desde la Plataforma de Defensa de l'Hospital de Viladecans i la Sanitat Pública", assemblea informativa a la qual no vaig poder assistir.
El dia 5 de desembre vaig enviar un escrit a FAVC i al seu president demanant informació sobre la situació en l'àmbit de Salut Mental.
No he rebut cap resposta tot i que demanava les dades de contacte de les persones que estiguin treballant en aquest tema.
Fernando Silva dirige el hospital de niños en Managua.
En vísperas de Navidad, se quedó trabajando hasta muy tarde. Ya estaban sonando los cohetes, y empezaban los fuegos artificiales a iluminar el cielo, cuando Fernando decidió marcharse. En su casa lo esperaban para festejar.
Hizo una última recorrida por las salas, viendo si todo queda en orden, y en eso estaba cuando sintió que unos pasos lo seguían. Unos pasos de algodón; se volvió y descubrió que uno de los enfermitos le andaba detrás. En la penumbra lo reconoció. Era un niño que estaba solo. Fernando reconoció su cara ya marcada por la muerte y esos ojos que pedían disculpas o quizá pedían permiso.
Fernando se acercó y el niño lo rozó con la mano:
-Decile a… -susurró el niño-. Decile a alguien, que yo estoy aquí.
En menys de set minuts vol dissipar el mite de que la industria farmacèutica treballa per la salut i la curació. Ens explica en què consisteix el seu vertader negoci, una activitat econòmica que mou bilions de dòlars (i euros): el "manteniment de malalties" i l' "administració de símptomes".
From: Reyes Hernández To: Elisenda Ferrer - FECAFAMM Sent: Friday, December 9, 2011 12:26 AM Subject: Re: Demanant informació sobre les retallades en Salut Mental
Benvolguda Elisenda,
En primer lloc, moltes gràcies per la vostra atenció.
Lamentablement i inexplicable, un mes i mig després d’enviar el meu escrit també a ADEMM no he rebut cap resposta per part d'aquesta associació.
- Sobre el Dia Mundial de la Salut Mental 2011.
Com cada any, em vaig informar molt bé sobre la vostra campanya.
Responent a la meva consulta, ADEMM em va comunicar que aquest any no hi havia un Manifest Unitari i, dedueixo (ja que no se’m va facilitar), tampoc un Manifest signat per aquesta Associació d’Usuaris/es, la més important de Catalunya.
Com podeu veure en aquest article, vaig contribuir a la difusió de la campanya i, per tant, a la visibilització del col·lectiu, reproduint el vostre tríptic i informant, al mateix temps, de la jornada del 25 de novembre, tot això acompanyat de l’article “Una reforma inacabada”, signat per Celeste López i publicat en La Vanguardia (26-04-11) i que jo ja havia recollit al meu blog el 14 de juny.
- Sobre el Manifest d’abril d’enguany.
També em vaig adherir al Manifest "Salut Mental: Seguim avançant, no tornem enrere!" del 15 d’abril d’enguany que també vaig difondre a través del meu blog personal dos dies més tard de la seva publicació a internet, el dia 17.
Encara no he rebut feed-back per part de les entitats promotores d’aquesta iniciativa. Quantes signatures individuals i associacions l’hem signat? Ja s’ha lliurat el document a la Generalitat? Hem rebut cap resposta oficial?
- Salut Mental Baix Llobregat Litoral
Com ja sabeu, el Baix Llobregat Litoral pateix un dèficit de serveis important que les autoritats sanitàries han justificat (...)
La segona activitat de l’assignatura Principis d’Intervenció en Educació ha consistit en realitzar un debat i la síntesi d’aquest. El tema del debat ha versat sobre quines han de ser actualment les funcions del assessor/a psicoeducatiu/a i la seva viabilitat en un context de col·laboració.
“El asesor deja de ser el técnico que dictamina y preescribe la interven- ción que se debe llevar a cabo, y concentra su atención en tratar de construir un contexto de colaboración, primero con los profesores y pa- dres de los alumnos, y después con otros profesionales, donde compar- tir el significado y el sentido de la intervención psicopedagógica.”
C. Coll en MONEREO,C.; SOLE,I, -coords.- (1996): El asesoramiento psicopedagógico: una perspectiva profesional y constructi- vista. Madrid. Alianza (pàg.27).
Són viables les funcions pròpies de l’assessor/a en un context de col·laboració?
De moment no he rebut cap resposta als dos escrits que he enviat a aquesta associació de persones afectades per una malaltia mental i que reprodueixo literalment a continuació.
El primer, amb data 20 d'octubre, anava dirigit al compte de correu d'ADEMM. El segon, de 14 de novembre, a la bústia del president, Albert Ferrer, a qui conec personalment.
El 2011 el sistema universitari català ha patit una retallada del finançament de la Generalitat del 17%. Retallada que en el període que va fins a 2014 es vol ampliar fins al 33%. El resultat més immediat d’aquestes retallades ha estat l’acomiadament de centenars de professors i de personal d’administració i serveis, una rebaixa generalitzada de sous, que ha arribat fins al 60% en alguns casos, del professorat universitari més jove i l’augment de matrícules i tot tipus de taxes pels estudiants. Només ha estat el començament per ells. Aquest és el resultat més immediat, però n’hi ha d’altres que posen en qüestió la mateixa naturalesa de la universitat catalana.
La primera activitat que ens han proposat en l’assignatura Principis d’Intervenció en Educació ha estat la realització d’una presentació amb diapositives (amb limitació d'extensió) explicant en què consisteix la intervenció psicoeducativa: concepte i significat, aprofundint en els diferentsmodels d’intervenció, especialment, en el model constructivista col•laboratiu àmpliament acceptat des dels anys 90. En aquesta exposició s’havien de presentar també elsàmbits de la intervenció educativa i les tasques i funcions dels assessors i assessores.
A continuació el meu desenvolupament del tema proposat.
Editat 05-12-11: Una lectora m’ha dit que la informació d’aquesta presentació és molt densa per a algú que no té coneixements previs de la matèria. Volia aclarir que no es tracta d’un document de divulgació sinó d’una presentació al Consell Escolar d’un centre educatiu, motiu pel qual determinats aspectes es donen per coneguts i no s'hi desenvolupen.
El passat dia 10, el bloc vilawebí Wu Ming. cat publicava l'article"Topografia de les retallades de la Sanitat" en el què facilitava l'enllaç al mapa topogràfic que està elaborant el moviment indignat per tal de reflectir tots els punts geogràfics del nostre país afectats per les retallades en Sanitat http://recortessanidad.crowdmap.com
Em sembla una iniciativa encomiable perquè ens donarà una visió global de la situació: retallades fàcils tipus café para todossense un veritable projecte de remodelació del sistema sanitari que millori l'eficiència i eficàcia d'aquest servei públic essencial. Retallades que es podrien resumir amb un sil·logisme vàlid (espero) segons les regles de la Lògica: El President de la Generalitat sap podar. Podar és una activitat que sap fer tothom. Llavors, tothom sap ser President/a de la Generalitat.
Però me'n vaig de glorificat a maitines... (modisme que he hagut de consultar perquè no coneixia l'equivalent en català de irse por los cerros de Úbeda)
Poques vegades es dóna la paraula a les persones que han d’afrontar un problema de salut mental. "Sense ficció" ho fa en el documental “Balls robats”: deixar que parlin amb veu pròpia i que ens expliquin com senten i com viuen l’itinerari gairebé universal pel qual passa una persona que ha de conviure amb una problèmàtica d’aquest tipus, sigui quina sigui la patologia. El desemparament quan arriben els primers símptomes, el no comprendre què està passant, el diagnòstic, la medicació, la relació amb el metge, l'impacte de l'hospitalització psiquiàtrica, l'estigma social, són alguns dels aspectes que els protagonistes de "Balls robats" aborden amb valentia i sinceritat poc habituals.
Sílvia, et recordaré sempre.
